Tot el que hi ha fora pot estar també en un museu? Una odissea pel món dels objectes i del disseny (part 1)

Per Elisabet Bohigas Parera

Entrada principal de l’edifici Disseny Hub Barcelona

Entrada principal de l’edifici Disseny Hub Barcelona

Amb aquest eslògan suggeridor, que atrau la mirada tan del qui acaba d’entrar a l’edifici com del qui des de fora observa encuriosit a través del vidre, entrem al nou museu del disseny de la ciutat que pretén generar debat sobre què ha d’estar o no en un museu, tot qüestionant-se la funció d’ell mateix, el qual ha agrupat una síntesis de peces i objectes diversos relacionats amb els teixits i les arts decoratives que han configurat la història de la moda i del disseny des de l’antiguitat fins a l’actualitat.

Demanem un tiquet sense pagar res ja que fins a finals de gener l’entrada era gratuïta, una iniciativa que com totes va tenir una gran acollida entre els veïns de la zona, tan exitosa que, excepte que hi anessis un matí entre setmana era impossible entrar-hi sense fer l’hora i pico de cua que es formava cada cap de setmana. Aquest fet em va cridar l’atenció, perquè com a veïna del Poblenou que sóc, durant les vacances de nadal vaig decidir anar-hi amb la família i la meva sorpresa va ser quan un dissabte al matí no vam aconseguir entrar de la gentada que hi havia. La cua començava a la planta baixa i donava tota la volta al hall central, tot convertint aquell espai diàfan sovint  silenciós en una mena de galliner calorós en ple hivern. Finalment vam decidir visitar una exposició temporal sobre l’art Nouveau, que tot i també està plena de gent ens va servir per no sentir-nos que marxàvem amb les mans buides.

Interior de l’edifici Hub, imatge de la llarga cua de més d’una hora un dissabte pel matí

Interior de l’edifici Hub, imatge de la llarga cua de més d’una hora un dissabte pel matí

Tot i així, a partir d’aquell moment i amb el primer intent frustrat per veure les exposicions, la visita al museu en sí es va convertir en un repte personal que va dur-me una setmana i mitja més tard a tornar a visitar-lo. En aquest segon intent, vaig decidir anar-hi un dimecres entre setmana cap a les quatre de la tarda, verificant el que ja m’havien dit les noies d’atenció al client que recomanaven al públic de la cua del dissabte anterior a visitar-lo un dia entre setmana. Així que amb dos intents i una setmana més tard vaig aconseguir finalment entrar al museu. A partir d’aquí us explicaré la meva experiència personal, les mancances, els problemes i els punts forts que vaig trobar en cadascuna de les exposicions.

Agafem unes escales mecàniques que ens porten de la planta 0 a la  planta 1 on hi ha la primera de les quatre exposicions permanents: Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural, un itinerari monogràfic pel “millor” disseny de producte de les últimes dècades creat o produït a Catalunya. L’exposició està dividida en tres àmbits que es van entrellaçant i on els diferents objectes semblen dialogar entre ells segons la referència, la materialitat i el context en els quals van ser dissenyats. L’espectador pot anar observant sense seguir un itinerari estrictament marcat cadascuna de les peces exposades i establir-hi una connexió més o menys quotidiana i proporcional a l’edat que es tingui. Es palpa en l’ambient com un grup de gent gran se sent nostàlgic al veure aquells objectes que tan sovint utilitzaven a casa o a la feina, mentre que pels més joves ens semblen uns dissenys més llunyans i a la vegada més pròxims de l’àmbit museogràfic. Sigui com sigui, el disseny de productes és un dels nostres grans patrimonis culturals, té un gran ressò sociocultural i per tant, la comissaria Pilar Vélez (directora del Museu del Disseny de Barcelona) va decidir seleccionar 240 peces representatives del disseny del seu temps i situar-les en una superfície de 550 m2  per poder entendre com vam viure no fa pas masses anys a través de conèixer aquells objectes que vam tenir al nostre costat i que ara formen part del patrimoni d’un museu. L’exposició està molt ben il·luminada, amb una barreja d’objectes semi-caòtica però que ens expliquen com ens han acompanyat  al llarg de la vida i que ens mostren com a mesura que el món canvia també  ho fan els objectes.

Quatre imatges de l’exposició “Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural” Planta 1

Quatre imatges de l’exposició “Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural” Planta 1

Pugem cap a la segona planta amb les escales mecàniques que sempre esperen al visitant a la sortida de cada exposició. Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles III-XX) és  el nom de la segona exposició permanent del museu, la qual proposa un recorregut cronològic, des del segle III fins al segle XX, exhibint 1200 peces entre les diverses col·leccions conservades al museu, de ceràmica, teixits, mobiliari, vidres, miniatures, rellotges, paper pintats i altres objectes. Segons el propi museu, aquesta disposició destaca el valor de les col·leccions alhora que permet establir diferents relacions entre elles. Al llarg del recorregut una trentena de peces singulars per diferents motius, que constitueixen un repàs sintètic i lliure de la història de les arts decoratives a Catalunya, hi estableixen un diàleg. Per això el públic pot aproximar-se i contemplar-les amb total naturalitat ja que s’han suprimit moltes de les barreres que els museus solen posar entre l’espectador i l’obra. Així, d’una manera pròxima a l’objecte, el visitant pot anar-se passejant, i sinó sempre  pot descansar en una sala-mirador que hi ha en un recó de la planta amb vistes a la plaça de les Glories i de la Sagrada Família al fons, i que proporciona al visitant una opció diferent de planificar-se la visita, més enfocada a gaudir de l’espai del museu, descobrint nous llocs i noves mirades de contemplació tan de l’interior de l’edifici com del mateix exterior. També cal destacar la usabilitat i l’eficiència de guardar els teixits en uns calaixos interactius que el visitant pot estirar i així descobrir noves peces. Un disseny molt original que implica al visitant tot generant-li noves experiències. També pots concretar informació, o trobar una peça utilitzant les diverses pantalles interactives que hi ha repartides al llarg de l’exposició, les quals ajuden al visitant a completar la seva visita, alhora que els informa amb materials addicionals. Així doncs tenim una superfície de 950m2 on el resultat de les donacions i adquisicions a ciutadans, col·leccionistes i artistes, és aquesta exposició que esdevé així un homenatge al col·leccionisme que ha contribuït a configurar el gran patrimoni artístic de Barcelona.

Quatre imatges de l’exposició “Extraordinàries! Col·leccions d'arts decoratives i arts d'autor (segles III-XX)” Planta 2

Quatre imatges de l’exposició “Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles III-XX)” Planta 2

Arribats a aquest punt, i encara amb dos plantes per visitar, em vaig veure obligada a fer una pausa a la meva visita al museu. Així doncs, com si de l’Odissea es tractés aquest viatge cap al nou museu del disseny de la ciutat que havia iniciat ja feia més d’una setmana i que no semblava acabar-se mai, va portar-me a que finalment hi tornés al cap de dos dies per tal de completar i finalitzar d’una vegada aquest llarg periple pel món del disseny i les arts decoratives.

Publicat dins de Art, Cultura, Exposició, Museus, Visites a museus | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Morir d’èxit o el museu com a espai de (males) experiències.

Per Ricard Alonso Vicent

P1030524 cu00F2piaSe’ns ha dit en aquest postgrau, per activa i per passiva, que els museus han de ser espais capaços de generar experiències en els usuaris que fan el valent pas d’entrar-hi. I hem de suposar que aquestes experiències han de ser positives, és a dir, que han d’aportar quelcom de nou i òptim en qualsevol àmbit del desenvolupament humà.

Hi estic d’acord, és clar.

En general, doncs, no visiteu els museus italians. Si més no, els més famosos.

Segons la UNESCO, Itàlia encapçala la llista d’estats amb més Patrimoni de la Humanitat i, en canvi, els seus museus més famosos són, des del meu punt de vista, un absolut desastre: cues quilomètriques, cops de colze, massificació inhumana, preus desorbitats, visites guiades nefastes…. són algunes de les experiències que es poden viure en un d’aquests museus.

Resulta lamentable que per poder veure, per exemple, el David de Michelangelo, el Naixement de Venus de Botticelli o l’Escola d’Atenes de Raffaello hagis de viure un autèntic suplici. Perquè, no ens enganyem, exactament d’això es tracta.

P1030589

Efectivament, els Musei Vaticani, la Galleria Degli Uffizi i la Galleria dell’Accademia són museus capaços de convertir-nos en poques hores en éssers bipolars. D’entrada hom s’hi acosta amb aquella sensació tan especial que se sent quan sabem que estem a punt de viure una experiència única, i qui sap si irrepetible, per a nosaltres. Hom s’hi acosta amb por de patir la Síndrome de Stendhal. Però de seguida ens adonem que no. Que com a molt sortirem d’aquests museus amb mal de cap, mal de peus i una dosi de mala llet força elevada.

Larrel del problema.

D’una banda s’entén perfectament que tots els turistes que visiten Roma o Firenze vulguin visitar aquests museus (entre d’altres coses perquè són motius important, precisament, per visitar aquestes ciutats). I també s’entén, des d’una òptica economicista, que els museus vulguin que hi vagi el màxim de visitants possibles (les seves pàgines web, si és que realment les podem anomenar així, són més aviat pàgines de venda d’entrades amb hora convinguda –més cares, és clar). Però aquest matrimoni de voluntats no funciona. Vaja, sí que funciona en termes quantitatius: hi passa moltíssima gent. Però no en termes qualitatius: l’experiència és molt poc agradable. Els museus no generen ni les experiències ni el coneixement que d’ells s’espera. I, en resum, es deu a tres problemes bàsics:

El primer dels problemes és que una vegada has fet la cua (relativament curta si has comprat les entrades prèviament per internet i a una hora determinada), quan entres al museu la massificació és enorme i realment incòmode. Això és així fins el punt en què per poder veure, per exemple, el Naixement de Venus, t’has d’obrir pas pràcticament a cops de colze. I és que els càlculs que es fan de persones que hi caben als museus, suposo que realment respecten les normes de seguretat, però en absolut les del confort.

waitamoment.co.uk

Un altre gran problema són uns discursos museològics i museogràfics pràcticament nuls. És a dir, el propi “recipient” (palaus o edificis renaixentistes) marquen a l’hora les possibilitats i els límits de les propostes. Però és que els propis edificis (els Museus Vaticans molt menys) tenen un aire decadent, polsós; els edificis són vells, és clar. El problema és que, a més a més, semblen vells. Però a banda del problema de la infraestructura, el discurs, com dèiem, és pobre (per dir alguna cosa). Tots tres museus semblen en realitat col·leccions de gabinets de rareses. Si bé és cert que aquí les rareses són autèntiques joies de la història de l’art. Fins i tot el suposat, típic i tòpic discurs cronològic es veu perdut en el laberint de cambres i estances.

I, finalment, les visites guiades. Sobretot a Roma, hi ha una munió d’empreses que ofereixen (molt sovint de manera realment agressiva pel carrer) visites als museus i elements patrimonials de la ciutat. Els preus són absolutament desproporcionats, però sovint s’acaben pagant perquè, això sí, t’estalvien les cues. El problema és que, sense posar en dubte la qualificació dels guies, funcionen com a audioguies: repetició del mateix discurs diverses hores al dia sense cap mena de gràcia o passió. A més a més, si no troben prou gent del mateix grup lingüístic, barregen les persones i, per tant, en repetir el mateix discurs en un parell o tres de llengües, en definitiva el que passa és que la teva visita dura la meitat del que t’havies assegurat.

Possibilitats de solució.

Les solucions, evidentment, no són fàcils i no són còmodes sobretot pels propis museus i les dues ciutats.

D’una banda, hi hauria d’haver números clausus als museus. Un nombre tancat de persones per dia i baixant la ràtio de persones per metre quadrat. El càlcul hauria d’anar acompanyat d’un altre que digués quanta estona està una persona de mitjana a cada museu (i en aquest darrer s’hauria de tendir a la línia alta de la mitjana, no a la baixa).

D’una altra banda els museus s’haurien de reinventar pel que fa al seu discurs expositiu. Un discurs que permetés conjugar els edificis històrics amb uns recursos expositius moderns que fessin més agradable i comprensible el conjunt de les obres exposades. Val a dir que la Galleria Degli Uffizi està a punt de finalitzar un projecte global de remodelació.

I, finalment, tots els agents implicats (les ciutats, l’Estat italià, els museus i les empreses de turisme), s’haurien d’asseure i acordar uns estàndards mínims de qualitat turística pel que fa a les visites guiades.

Poques esperances.

El problema, ens temem, és que totes les solucions que es proposen passen per disminuir els ingressos que recapten els museus i les ciutats que els acullen. Ja sigui pel menor nombre de visitants (entrades i ingressos indirectes), ja sigui per les inversions que cal fer. Però els museus han d’aturar-se i fer autocrítica. Què són i què han de ser? Parcs d’atraccions de l’art o espais de difusió, de coneixement i de cultura?

La resposta, més que en el vent, està en mans dels propis museus.

Publicat dins de Cultura, Gestió museística, Museus, Públics, Visites a museus | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

“On the Table”, Ai Weiwei a Barcelona

Per Rosa Bastos

El passat 2 de febrer finalitzava l’exposició “On the Table. Ai Weiwei” a La Virreina Centre de la Imatge.
L’exposició feia un repàs al llarg de tota la carrera, la producció i la vida del controvertit artista “Ai Weiwei” a través de fotografies, documentals, escultura i disseny des dels seus inicis a New York fins a la seva actual lluita a Xina a favor de drets i llibertats.

A banda de la qualitat artística i del fet que es presentaven obres inèdites a Barcelona, cal tenir en compte que la controvèrsia ven.
Ai Weiwei destaca per ser un activista mediàtic i la seva militància política es reflexa a les seves obres i per això actualment està present en moltes de les col·leccions d’art Contemporani.

Cartela

Entrada a la mostra

L’exposició ja va començar al voltant de la controvèrsia: Ai Weiwei no podria assistir a Barcelona per la inauguració degut a la prohibició que pateix per part del govern xinès de sortir del  país i tal com Weiwei explica en el catàleg de l’exposició, per al seu govern “no hay disidentes, hay criminales”.

Així que si Ai Weiwei no podia anar a La Virreina, La Virreina anava a Weiwei. Una tasca conjunta entre la comissària Rosa Pera i el mateix artista on van buscar i trobar una solució a aquest problema. Aprofitant que Wei Wei és un actiu blogguer, així com un important usuari de les xarxes socials com Instagram( on acumula més de 95.000 seguidors i gairebé 6000 publicacions), van centrar l’atracció principal de l’exposició al voltant d’una taula i van saber utilitzar les xarxes socials i el fet que la majoria de visitants utilitzen smartphones com una eina i un recurs més per l’exposició tot articulat al voltant d’una obra.
Aquesta obra, que de fet donava títol a la mostra, es tractava de la taula real i de 10 cadires de l’estudi de Pequín de Weiwei, i durant l’exposició es va situar l’antic menjador del Palau de la Virreina.

Aquesta taula es mostrava com un element memoriogràfic, ja que al seu voltant han treballat nombrosos professionals del món de l’art, el disseny, i sobre d’aquesta taula han sorgit i s’han presentat nombrosos projectes de l’artista i fins i tot va ser el primer lloc de trobada amb la seva família després de passar 81 dies a la presó.

AWW

Taula i cadires al menjador de la Virreina.

Així doncs es presentava aquest espai com un lloc de reflexió, de pausa, de diàleg durant l’exposició, a més de ser el punt interactiu de la mostra: Es convidava als visitants a deixar constància de la seva visita i de la seva interacció amb la taula a través del hastag: #AWWOnTheTable. Totes les imatges agrupades sota aquesta etiqueta, passaven a formar part de la peça, ja que sobre la taula es podien trobar 4 tablets on es mostraven les fotografies de tots els visitants.
Així que la creativitat dels visitants va sortir a la llum i sota aquesta etiqueta s’han pogut veure nombroses imatges al voltant de la taula, així com nombroses fotografies dels visitants aixecant el dit, homenatjant a la coneguda sèrie “Study of Perspective,1995-2011” una de les més provocadores i irreverents de l’artista.

AI WEi

“Study of Perpective 1995-2011”

L’exposició, sens dubte, convidava a apropar-nos a l’artista, a conèixer no sols la seva trajectòria artística sinó també a la personal, Wei Wei va compartir amb el visitant fragments tan íntims com “Brain Inflamation”, un retrat en forma de radiografia que mostrava les seqüeles patides per l’artista per part de la policia.
També en l’exposició es podien veure, en forma de documental, els nombrosos actes i activitats que s’han organitzat al voltant de la figura de l’artista, alguns d’aquests exemples són les manifestacions davant d’ambaixades i consolats xinesos, així com en molts museus contemporanis. A més de les múltiples accions coordinades i organitzades a través d’Internet en contra de les seves detencions.

Wei Wei

Obra “Il·luminació” exposada també a la mostra

La controvèrsia, la ironia i la burla giren al voltant de totes les seves produccions, i Weiwei és una icona tant a nivell artístic, ja que se l’ha arribat a considerar com el continuador del ready-made de Duchamp i de l’espectacle social i massiu d’Andy Warhol, a més també de considerar-lo una destacada figura política i activista a favor dels drets humans.

Així que si Ai Weiwei hagués estat a Barcelona segur que hagués visitat l’exposició.

Publicat dins de Art, Cultura, Exposició, Interacció, Museus, participació, Públics, Redes sociales, Tecnologia | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Del cim al precipici.

Per Joaquim Espuny Aguiló

Captura de pantalla 2015-01-28 a les 18.28.44

Entro a un espai de retraïment. Emparant-se amb el fetitxe de les activitats del Tricentenari se’ns ofereix la magnífica Maniobra de Perejaume.” En paraules del poeta Jordi Cornudella adreçades a l’artista, és una exposició on: “Per començar hi ha el lloc i la il·luminació, que conviden al respecte. El que es diuen les obres entre elles s’ho diuen en veu baixa i si es miren és de reüll. Val més així, que nosaltres també les puguem escoltar i mirar sense estridències ni esclats. Que no ens eixordin, que no ens enlluernin, que la complicitat no vol xafarderia. No ens hi hem pas de distreure. Res de broc gros: el bec estret, que fila millor el vi. La tenuïtat va a favor de la força, i no és cap paradoxa: s’hi percep la fondària dels lligams.” Certament una mostra en un espectre ampli de concordances establertes amb total sincronia i un entorn introspectiu, on anònim i notori caminen plegats. Un clar encert on la creació artística del país rep una mirada transversal establerta amb una sensibilitat curosa i primmirada.

Travesso el vestíbul. Un espai més petit i ben condicionat per endinsar-me. No és el primer cop que aquesta sala es converteix en un entorn preparat per albergar un contingut singular: Casagemas. L’artista sota el mite.Un relat amb pocs punts d’interès on la lleugeresa del discurs i una suposada intenció de “restituir la seva condició d’artista” porta a una mostra d’exigu format que resultaria magnífica a moltes sales de la ciutat on va néixer el pintor, però insignificant i insuficient en molts àmbits per justificar l’ocupació d’aquest continent aconseguint malbaratar el manifest i notori treball de comissariat fet per l’Eduard Vallès en un entorn no adequat per les expectatives que genera la institució. Les qualitats dels treballs exposats no poden excusar-se parlant d’una exposició modesta i de petit format: aquest fet no ha de ser excloent d’ambició i d’exploració d’atributs en exhibicions monogràfiques però d’autors necessàriament més considerables com recentment va succeir amb la sensacional exhibició de l’aquarel·lista Josep Tapiró on l’aura acompanyava cada obra.

Assentant-se el temps. L’hivern em serveix per entendre que el significat de la paraula planificació dins del procés de gestió d’una institució que s’autoproclama com a capçalera dels museus d’art de Catalunya pot semblar que esdevé anecdòtic quan la diferència entre destre i sinistre es converteix en una autèntica hecatombe que porta un llaç amb les quatre barres. La integritat del Museu Nacional d’Art de Catalunya pot veure’s seriosament erosionada per la difusió d’expressions d’escassa qualitat artística i cap valor significatiu per al públic; com per exemple, un pintor originari traspassat prematurament; ja que la decepció provocada és inevitable i la legitimació de la institució resultarà afectada pel que fa a la credibilitat d’objectius i les accions de la seva planificació estratègica habitual. Entre altres aspectes, la manca de protagonisme i rellevància per a la col·lecció o l’escassetat de coneixement generat i atorgat per aquesta experiència em serveix per obrir debat sobre el nivell de qualitat i la coherència necessària que ha de presentar el MNAC a l’hora de programar les exposicions temporals i les possibles conseqüències implícites, en cas de no ser prou curós en la tria. No serveix excusar-se en la voluntat d’atreure diferents públics interessats en línies de difusió heterogènies o la simple fal·làcia d’implantar una oferta cultural vinculada al fet local.

Certament la importància del fons que conserva el MNAC necessita difusió i permet considerar múltiples exposicions temporals de gran qualitat on l’eventualitat de col·laborar amb altres institucions ofereix un dilatat ventall de possibilitats. Com assenyalà el passat mes d’abril l’Avaluació Estratègica d’aquest museu presentada per un organisme amb poques competències executives anomenat Consell Nacional de la Cultura i de les Arts dins del primer punt fort respecte l’oferta i el contingut: “Pel que fa a la política d’exposicions temporals hi ha una clara voluntat de col·laborar en grans projectes transnacionals, acollir exposicions de fons aliens i coproduir-ne de pròpies per fer-les girar pel territori.” Passats uns quants dies, en declaracions recollides el proppassat desembre als mitjans, el director Pepe Serra anuncià que aquest és el camí per als anys que vénen: s’estan preparant dos projectes, una gran exposició amb el Prado i una altra amb la Fundació Gala-Salvador Dalí. Possiblement aquests grans projectes donaran llum i generaran un gran focus d’atracció pels visitants i ajudaran a esmenar el moment d’incertesa actual, ja que els vincles i lligams entre institucions sens dubte serviran per proporcionar més rellevància i conjugar a la perfecció la missió amb el mercat. Avui tenim notícia que s’estan construint i cal desitjar que demà els problemes financers no facin enfonsar els vaixells al moment d’avarar-los.

Publicat dins de Art, comissariat, Exposició, Gestió museística, Museus | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Los guerreros de Xi’an invaden el Palacio Euskalduna de Bilbao. Review de la exposición Terracota Army.

Por Lara Extremera Díez

fff

Ilustración 1. Detalle de la cabeza de una réplica de soldado de terracota

Un ejercito de arcilla inmortal

El Palacio de Congresos y de la Música Euskalduna de Bilbao acoge una exposición sobre los Guerreros De Xi’an del 16 de diciembre al 22 de febrero.

Esta exposición con más de 150 réplicas a tamaño original ya ha recorrido varias ciudades europeas, llegando a Bilbao tras un gran éxito obtenido en Dublín.

El ejército de Terracota está compuesto por miles de figuras de guerreros y caballos a tamaño real, las cuales fueron enterradas en torno al mausoleo del primer emperador de China Qin Shi Huang (210-209 a. C.).

La exposición ya ha tenido contabilizadas más de 40.000 visitas.

Regreso al pasado

Seamos sinceros, todos hemos querido viajar al pasado alguna vez. Esto es lo que ocurre cuando nos adentramos en la exposición Guerreros de Xi’an.

Tras bajar unas escaleras mecánicas, uno recibe la bienvenida por dos soldados de terracota que custodian “la puerta del mausoleo”. Poco a poco entre una mezcla de ligera oscuridad e iluminación cálida uno se adentra en el recorrido, mientras fotografías de los soldados de terracota rodean la estancia.

Una vez dentro, es recomendable una visita al auditorio, un área en la cual se proyecta un documental sobre los soldados de terracota de 1h de duración. Tras esta introducción sobre la importancia de la fabricación, los nuevos descubrimientos y las nuevas tecnologías de excavación, uno está preparado para seguir aprendiendo más sobre este impresionante hallazgo.

nmbnm                                 Ilustración 2. Fragmento de piezas de los guerreros.

En la sección de la excavación podemos observar sorprendentes objetos que fueron hallados en la tumba; figuras, monedas, exvotos (Piezas Han), espadas de bronce, puntas de lanza de bronce, espejos, ornamentación o vasijas rituales.

El acceso “al foso” es la experiencia que no deja indiferente. Tras subir unas escaleras (o rampa), se llega a una puesta en escena emocionante. Mediante el uso de proyectores y réplicas de los soldados se recrea la famosa imagen de la tumba. Miles de soldados, y un carruaje con caballos nos miran de frente evocando lo que una formación de combate pudiera ser. Todo ello acompañado de música de ambientación de batalla, voz en off y focos especiales de iluminación. ¡Es como sentirse descubridor del yacimiento!

ggAdemás de esto, hay a disposición del usuario el servicio de alquiler de audio guías. Una aplicación en IPod Touch diseñada exclusivamente para la exposición con narraciones de Javier Sierra. En la App puedes encontrar toda la información necesaria para hacer el recorrido mucho más educativo. La aplicación también contiene vídeos e imágenes extra para mejorar la experiencia interactiva.

Ésta exposición es recomendable para todos los públicos, con talleres infantiles especiales los fines de semana. Aquí va un pequeño listado de los talleres que se pueden realizar:

Listado de actividades infantiles

- Taller aprende a dibujar un oso panda

- Taller de Arqueología

- Colorea tu propio guerrero de Xi’an

- Conviértete en un Dragón Chino (animación)

                                                           m,,.Ilustración 4. Actividad infantil Taller de Arqueología

En conclusión me ha parecido una experiencia muy satisfactoria; dinámica, sorprendente y educativa. Una estupenda recreación de la cultura material de la tumba dotada de un espacio lúdico con sopresas para disfrutar con toda la familia.

Si quieres saber más sobre ésta exposición ¡no dudes en ir a visitarla!

Quiero tu opinión:

¿Has visitado esta exposición en Bilbao o en alguna otra ciudad? ¿Cómo fue tu experiencia? ¿Hay algo que añadirías para hacer la visita más atractiva?

Publicat dins de Art, Exposició, Tecnologia, Visites a museus | Deixa un comentari

“Recomanat fer fotos!”

Per Maria Gibert i Espinós

En el darrer article d’aquest blog, la Diana Guasch reclamava que fer fotos dins dels museus deixés de ser un acte irrespectuós; demanava que es convertís en una pràctica normalitzada que contribuís a la divulgació de l’activitat dels museus i de les seves obres. Per sort, tal com ella assenyalava, alguns museus ja ho comencen a promoure. La Conxa Rodà, a classe, ens en va mostrar un parell d’exemples, tots dos a l’estranger (el Louvre i l’UBC Museum of Anthropology). Però, i aquí, a Barcelona? Hi ha algun museu que insti els seus visitants a fer fotografies? Aquí en teniu un:

Captura de pantalla 2015-01-19 a les 11.01.55

El Museu d’Idees i Invents de Barcelona (miba) és rotund en aquest aspecte: Recomanat fer fotos. I de fet, ho és en molts d’altres: tota la museografia busca l’apel·lació directa al públic, ja sigui per mitjà d’elements clarament interactius com, sobretot, per mitjà de picades d’ullet o bromes en les diverses carteles o plafons. Per a qui no el conegui, el miba és un museu d’iniciativa privada —tal com remarquen a la seva web, no reben ni volen rebre subvencions de cap mena— ideat per l’inventor Pep Torres, que té com a objectiu “promoure la innovació i l’empreneduria [sic.] mitjançant la motivació i la inspiració creativa”. Declaren que “[…] la meta és despertar la creativitat latent i provocar l’acció del visitant, en definitiva, que tots aquells que entrin en miba [sic.] sentin la necessitat imperiosa de posar en marxa les seves idees d’una vegada”.

Captura de pantalla 2015-01-19 a les 11.02.01Efectivament, el miba és un museu diferent, no només per la temàtica (no hi ha cap altre museu al món dedicat “a les idees i als invents”), sinó també per la relació que estableix amb el visitant. Quan hi arribo, una de les primeres coses que em diu el noi del taulell és: “nosaltres no som un museu com la resta; nosaltres pretenem que la gent perdi la vergonya i surti amb ganes d’ensenyar les seves idees”. Ens pot semblar una meta més o menys realista, però el sol fet que intentin, com a institució, explicar-se d’una manera tan directa, ja és d’agrair.

Captura de pantalla 2015-01-19 a les 11.02.07La segona cosa que em diu el noi de recepció és que no marxi del museu sense haver passat pel lavabo. Quan hi entro, em trobo una inscripció: “Et fa vergonya ensenyar les teves idees?” mentre els actors del Tricicle van passant per una pantalla situada davant del vàter i em fan bromes. Si bé no em vull estar de dir que em semblen bromes més aviat sexistes, també he de reconèixer que la idea, en si, té la seva gràcia: a quin altre museu se li hauria acudit posar un interactiu als lavabos?

Ara bé, tal com he insinuat més amunt, el miba aconsegueix interpel·lar el públic més a nivell teòric que no pas físic. El museu és ple de picades d’ullet (de fet, tot el museu té un aire jocós, és com un gran divertimento), però, segons el meu parer, li falten encara, tot i que n’hi ha algun, objectes que el públic pugui tocar, empènyer, estirar, pitjar… En definitiva, caldria que els invents exposats es poguessin provar. Un altre defecte evident, segons el meu punt de vista, és l’excessiu enfocament a l’invent com a producte, és a dir, com a objecte que es pot patentar i comercialitzar, i amb el qual l’inventor pot guanyar diners.

Captura de pantalla 2015-01-19 a les 11.02.14

Inscripció “les grans idees et fan sentir petit” al costat d’un pom de porta gegantí.

Malgrat aquestes dues mancances (i d’altres, menors, que no he explicat), crec que el miba és un bon exemple d’un museu proper i directe, en la línia del que hem parlat tantes vegades a classe. A banda de la temàtica del museu, la missió i la museografia, que ja he comentat més amunt, tenen una bona agenda d’activitats, un servei educatiu potent i duen a terme una iniciativa que em sembla excepcional: un concurs mensual d’invents per a la canalla en el qual es realitzen i s’exposen en el mateix museu els prototips dels invents guanyadors. El miba és, per tant, un museu que implica el públic. Té molt de mèrit, sobretot si tenim en compte que viu exclusivament de la iniciativa privada.

En definitiva, el miba és una institució diferent de les que estem (si més no, jo) acostumats a visitar. Tant el tipus d’objectes que s’hi exposen com la museografia erosionen el discurs autoritari que trobem habitualment en la majoria de museus, i el converteixen, en la línia del que demana, entre d’altres, el #ProyectoNoTocar, en un lloc “habitable i participatiu”.

Captura de pantalla 2015-01-19 a les 11.02.32

Entrada del miba. Hi ha una bàscula “quita complejos” que, en lloc de dir-te el que peses en quilos, t’indica el nom d’un personatge famós que pesa aquella quantitat.

P.D: Si encara teniu curiositat de saber què és el miba i quins invents s’hi exposen, mireu-vos aquest vídeo on Pep Torres ho explica, al programa Divendres de TV3. 

P.P.D: Les actituds que els visitants adoptem en la majoria de museus (el miba n’és una excepció), davant d’un objecte patrimonial, no tenen res d’espontani, sinó que són fruit de certes polítiques d’adoctrinament dels ciutadans, nascudes a mitjans del segle XIX paral·lelament a la construcció de l’estat burgès, i de les quals encara avui som hereus. Si en voleu saber més, llegiu aquest article interessantíssim de Jorge Luis Marzo.

Des de aquí llanço una pregunta als lectors: creieu que el miba hauria de ser un museu públic?

Publicat dins de Museus | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

“No photos, please!”

Per Diana Guasch

Tourists photographing the Mona Lisa in the Louvre in Paris

Com bé sabem i ha estat tema de debat en diverses classes del postgrau, l’objectiu dels museus ha anat evolucionant al llarg del temps.  En el seu origen van ser creats com a institució que adquiria un conjunt de bens culturals mobles i immobles amb la finalitat de conservar-los, preservar-los i exhibir-los al públic. De fet, es tractava d’un espai on només hi tenien accés una petita part de la societat.

3686854512_3c59e8fc70

Des de petita, recordo que entrar en un museu ha significat sempre dues coses: 1) muts i a la gàbia i 2) no fer fotografies sota cap mena de concepte. Passejar-me per dins del museu em recordava a una església. Camines a passos lents mentre, en silenci, observes embadalit el que tens al voltant, sense oblidar-te d’uns inquietants ulls que et vigilen per cridar-te l’atenció en cas que desenfundis la teva arma més perillosa: la càmera de fotografiar.

Afortunadament, però, sembla que tot això avui en dia està començant a canviar. Alguns museus ja conviden als visitants a autoretratar-se amb les obres i penjar la fotografia a les xarxes socials. Així doncs, des d’unes institucions-magatzem dissenyades quasi exclusivament per guardar i conservar objectes per quatre erudits, anem caminant cap a uns espais més democràtics i amb opció a la participació i interacció de tot tipus de públic.

Però, què és el que fa que tot això canviï? L’evolució de les pròpies institucions o l’existència d’un tipus de públic diferent?

Fa poc vaig llegir al diari EL PAÍS una article publicat per l’escriptor i periodista Vicente Verdú anomenat “A l’infern amb la cultura” (un títol que no passa desapercebut), en el qual parla de l’aparició d’un nou tipus de saber, segons ell “horitzontal”, que fa que canviï la manera de com enfocar la cultura a la societat:

“Ahora, con las redes sociales, han impuesto un saber horizontal y colaborativo que crecientemente se ha conocido como “el saber de la muchedumbre” (The wisdom of crowds). Este saber no brota de una mente, sino de una promiscua y conectada multitud.”

És a dir, els individus que conformen aquest públic deixen de ser simples espectadors i comencen a ser usuaris, a tenir la necessitat de col·laborar, connectar i compartir, creant un saber conjunt. Tot això ve empès, sens dubte, per un nou escenari digital.

Tot i així, hi ha qui ho veu no només com un canvi en el concepte de cultura, sinó en la mort d’aquesta. Segons el sociòleg i crític cultural Neil Postman, quan la societat es converteix en un públic participatiu que pren la cultura com un entreteniment, la mort d’aquesta està assegurada:

“El principal error de la cultura del entretenimiento consiste en el hecho de que produce vastas cantidades de información sin ofrecer ningún contexto para la comprensión, lo que provoca la inutilidad de dicha información”(1)

Molts són els debats que giren entorn a aquesta evolució de l’àmbit museístic en general, fins al punt de plantejar-se un possible descrèdit de les institucions i el fi del cult a aquests temples de l’art. Podríem parlar, doncs, de dessacralització de la cultura?

Si més no, i des del meu punt de vista, fotografiar dins dels museus no hauria de ser un acte irrespectuós sinó una nova forma de divulgació.

Per finalitzar aquest article us mostro una nova iniciativa duta a terme recentment per l’artista plàstic Quim Tarrida situada al mig del pati del Castell de Montjuic: Memòria Esfèrica. Aquesta obra convida els visitants a interactuar, a treure els seus smartphones i fotografiar-se a ells mateixos, formant part de l’obra d’art (sense oblidar la invitació directa a reflexionar sobre el passat repressiu de la ciutat de Barcelona, tenint en compte el polèmic espai on es troba situada).

1420314412_916909_1420314546_noticia_normal

________________________________________________________________

(1) Neil Postman, “Divertirse hasta morir. El discurso público en la era del show business.”

Publicat dins de Cultura, Debats, Públics, Tecnologia | 1 comentari

Movent els fils de la cultura: Mostra Internacional de Titelles de la Vall d’Albaida.

Per Blanca Juan Agulló

Aquest any s’ha celebrat la 30ena edició de la Mostra Internacional de Titelles de la Vall d’Albaida, el certamen d’arts escèniques més antic del País Valencià.

Nascuda a l’any 1985 per la iniciativa del grup albaidí Bambalina Titelles, s’ha convertit en un referent cultural a una comarca on quasi la meitat dels seus 34 municipis no arriba als 500 habitants i només quatre superen els 5.000.

Durant els quasi 30 d’història de la Mostra, s’han pogut veure les actuacions de companyies de diversos països i amb estils molt diferents.

Cartell de la mostra

Cartell de la mostra

Sostinguda en l’actualitat en gran part pels ajuntaments, en les darreres edicions, a causa de la crisi, s’han vist disminuïdes la quantitat de companyies participants i les funcions programades, però, així i tot, en la del 2014 encara s’han dut a terme representacions a 11 poblacions de la comarca.

Generacions de valldalbaidines hem crescut veient les obres que cada any tenien lloc al nostre poble i, ja de més majors, hem pogut gaudir d’eixe altre teatre de titelles menys conegut, el dirigit a un públic adult.
Hem assistit a representacions en mig d’una absoluta foscor on sòls es podien veure els titelles, i d’altres en mig d’una explosió de color i efectes audiovisuals on els titelles interactuaven amb els propis titellaires o amb altres actors.
Hem aprés que hi ha titelles que es manipulen amb fils, altres amb pals i d’altres que necessiten més d’una persona per poder moure’s; que n’hi ha fetes de paper, de fusta, de tela o de plàstic, que n’hi ha de rígides i d’articulades, de més realistes i d’altres que són pures al·legories, de molt antigues i d’absoluta modernitat, de països molts allunyats i de casa nostra.

I tota aquesta diversitat es pot observar al Museu Internacional de Titelles d’Albaida.

Entrada del Museu

Entrada del Museu

Els seus orígens es remunten al 10è aniversari de la Mostra quan es planteja la creació d’un museu que esdevinga una referència a nivell internacional en el món dels titelles, sense perdre de vista la seua implicació amb el territori. Finalment s’inaugura l’any 1997 a l’interior del Palau Marquesal dels Milà i Aragó d’Albaida, un edifici del s.XV que feia pocs anys que s’estava començant a restaurar.

El museu compta amb una col·lecció de més de 400 titelles de diferents tradicions populars d’arreu del món i d’autors actuals representatius. Hi ha peces provinents de Mali o Togo; elements del teatre tradicional xinés i d’altres països asiàtics com Myanmar, Indonesia, la Índia o Pakistan. També recull obres que pertanyen a la tradició europea (Itàlia, Hongria, Turquia o Escòcia) a més de València i de la resta de l’Estat.

Així, l’exposició permet realitzar un recorregut històric per l’evolució del món dels titelles, des d’uns orígens relacionats amb l’ús religiós i cerimonial (com les talles de fusta africanes) fins al més actual dintre del món audiovisual (com poden ser els Fraguels o els ninots del Guiñol de Canal+)

3

Titelles de Xina

A més de la col·lecció, el museu compta amb un servei de publicacions de temes relacionats amb el món dels titelles, realitza representacions teatrals, projeccions audiovisuals i tallers educatius on acosta el públic als seus secrets.

En aquest sentit, s’estableixen uns estrets vincles amb els centres educatius de la comarca i voltants. E nombroses ocasions, les funcions de la Mostra, dirigides als més menuts, tenen lloc als centres escolars, o bé són les escoles les que desplacen els alumnes a la representació durant la jornada lectiva. Però també, fora de l’àmbit de la Mostra, s’organitzen excursions al museu on poden assistir a representacions o participar en tallers, crear titelles, aprendre com funcionen…

Titelles de Mali

Titelles de Mali

Aquesta gran potencialitat educativa dels titelles es pot observar en els estudis d’un dels col·laboradors en la formació del museu, el professor de la Universitat de València, Miquel A. Oltra Albiach. Tenint en comte que a la comarca es troba la Extensió Universitària d’Ontinyent on s’imparteix el Grau en Mestre d’Educació infantil, veiem com els recursos educatius del museu poden cobrar, potencialment, encara una importància major.

Cal remarcar que la Mostra i el Museus, son dues realitats que sorgeixen de la voluntat d’un grup singular de persones de difondre la seua passió i col·laborar en l’enriquiment cultural del seu entorn. Encara que Bambalina fa anys que es va deslligar de l’organització de la Mostra i ha desplaçat la seua seu a València, va ser la iniciativa dels albaidins germans Policarpo, membres de Bambalina, la que va posar en marxa aquests projectes que ja formen part del teixit cultural i l’imaginari social de la comarca.

És aquesta dualitat entre l’arrelament al territori i l’originalitat i especificitat temàtica, la que dota a aquestes iniciatives de raó de ser i força per créixer. Per una banda, atreuen a un públic prèviament interessat en el món dels titelles o les arts escèniques en general que pot desplaçar-se des de més lluny per gaudir de les representacions o del museu i, per què no, descobrir altres atraccions de la comarca que desconeixien, fomentant-ne també el turisme. Per altra banda, apropa a la gent de la comarca al món de les arts escèniques, contribuint a que aquestes passen a formar part de les seues opcions d’oci, encara que s’hagen de desplaçar a les ciutats per gaudir-ne.

Tant la Mostra com el Museu són un exemple d’allò que es pot aconseguir amb l’interès de les persones en millorar el seu entorn, la implicació de les administracions i la seua aposta per fomentar una idea i mantenir-la, fins i tot a territoris on, en principi ,es considera dificultós establir unes xarxes culturals riques.

Publicat dins de Exposició, Museus, Visites a museus | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Reciclar: crear

Per Paula Juan

1gEl pasado 5 de diciembre se dio por concluida la sexta edición del Festival Keroxen 2014, celebrado cada año en Santa Cruz de Tenerife.

La singularidad y la grandeza de este festival, en mi opinión, se basa en la reutilización de un antiguo depósito de fuel de casi 50.000 metros cúbicos, 55 metros de diámetro y 14 metros de alto. En él, desde el 24 de octubre hasta el 5 de diciembre se celebran, cada fin de semana, conciertos de diversos tipos de música pertenecientes al panorama actual más alternativo de Canarias y del territorio nacional, además, cada año, el tanque es engalanado con motivos diferentes en su interior, ahondando en la idea de la reutilización de los espacios y de los objetos. Así, recuerdo que hace dos años todo el recinto se encontraba decorado con peces colgantes del techo, elaborados con desechos de plástico y decorados con pintura fluorescente que brillaba en la oscuridad, la iluminación corría a cargo de garrafas de gasolina azules con bombillos en su interior que daban al espacio una iluminación tenue e innovadora, y el espacio dentro del propio tanque se dividía por bandas negras individuales que colgaban del techo elaborando una especie de laberinto circular en el que accedías y, en la parte central del recinto,encontrabas el escenario con una pantalla de fondo elaborada también con garrafas de gasolina, pero todas estas de color blanco para poder reproducir en ellas, a modo de pantalla, todas las reproducciones visuales que acompañaban a los conciertos.

Espacio Cultural El Tanque                                                        Espacio Cultural El Tanque

Esta original idea llevada a cabo en la capital chicharrera a partir del año 2009 no ha dejado de celebrarse desde su génesis y cada año tiene más aforo, aunque a su vez, y debido a la crisis, cada año se celebran menos días de conciertos y ha pasado de ser un festival gratuito a un festival donde el cobro de la entrada se hace indispensable. Durante 6 semanas el espectáculo, la música, las performances, el arte urbano y la interacción del público con el arte se dan en este peculiar espacio donde, como el ave fénix, resurgen nuevas ideas y tendencias artísticas de un lugar que tuvo una vida pasada y que ha vuelto a nacer.

Néstor Torrens es el fundador y el director del Keroxen, él mismo asegura que el formato del festival creauna atmósfera cercana entre los artistas y la audienciay está claro que así es, uno no tiene más que asistir para poder comprobarlo. Eventos como éste promueven la interactuación del público con diferentes formas de arte, y que mejor forma de hacerlo que en un ambiente festivo, dentro de un espacio que tuvo otra vida, y que nos invita a reflexionar sobre la reproducción de una misma idea dediferentes formas.

La inspiración que procura la reutilización, en mi opinión, es la esencia de muchas tendencias artísticas. El concepto de arte se encuentra encriptado en la repetición de elementos que anteriormente fueron usados de alguna forma, en combinación con elementos nuevos, además del ingrediente irrefutable que supone la propia creatividad subjetiva del hacedor.

En un espacio como éste se encierran nuevas y viejas ideas, que se entremezclan y dan lugar a una explosión de color y arte, donde, como espectadores, podremos contemplar la acción desde donde mejor nos parezca, sentados en un barril de gasolina, en el suelo, o en una silla.

hjghjEscenario Keroxen 2014

Publicat dins de Art, Cultura, Festival, Música | 1 comentari

“El precariat museístic”

Per César Lorenzo

No és la primera vegada que la precarietat laboral al sector cultural, en general, i museístic, en particular, mereix una entrada en aquest blog. El febrer de 2011 la Déborah Camañes va partir de la seva pròpia experiència per a desgranar algunes de les claus d’aquest fenomen. La gestió externalitzada de determinades funcions en empreses de serveis abocava a la majoria d’aspirants a professionals del sector a passar per l’adreçador de l’eventualitat, la temporalitat, la jornada parcial i, en resum, unes condicions completament insuportables durant períodes més o menys perllongats. És a dir, pràcticament la única forma d’accedir a treballar en un museu era fer-ho a través d’una empresa subcontractada, on les condicions laborals eren manifestament pitjors a les que es donaven entre la plantilla que depenia directament de la institució (sovint, en règim funcionarial, atès el caràcter públic de la majoria de museus i grans equipaments culturals). Ens trobàvem, en definitiva, davant un exemple de manual del que alguns teòrics han anomenat el “caràcter dual” del mercat laboral espanyol: rígid i segur per a uns sectors –teòricament– “privilegiats”; extremadament flexible i inestable per a uns altres col·lectius.

Quatre anys més tard aquell escrit de desesperança no ha perdut validesa, ans el contrari, ja que l’externalització de serveis en operadors privats s’ha consolidat i viu una època daurada en aquest laissez faire del segle XXI, on l’únic criteri a l’hora d’adjudicar contractes és l’econòmic. La novetat respecte al 2011, a banda de la intensificació del model de gestió, és l’extensió de la precarietat entre els treballadors directament contractats pels equipaments culturals. Veiem-ho.

El març de 2013 el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport va presentar un estudi realitzat per l’empresa ARTImetría titulat “Los profesionales de los museos. Un estudio sobre el sector en España.” El document quantifica les magnituds del sector fins a un nivell que pot arribar a marejar: aleshores existien a Espanya més de 1.550 museus i col·leccions museogràfiques que ocupaven 14.784 professionals. El 67,5% eren museus públics (amb el 91% del total dels professionals del sector), un 30,4% privats i un 2,1% són de titularitat mixta. Per comunitats, Madrid i Catalunya concentraven gairebé la meitat dels professionals de museus (49,8%), sobretot estatals, a Madrid, i locals, a Catalunya. Quatre professionals de cada deu treballaven en museus amb plantilles menors de 20 treballadors (37,8%), dos de cada deu  ho feien en museus amb plantilles superiors a les 100 persones (18,5%), etc.

Foto 2

A banda d’aquesta descripció desagregada, el més destacat són les dades referents a remuneració i –especialment– expectatives professionals. El 55% del total de professionals cobrava entre 18.000 € i 36.000 € anuals bruts, amb millors remuneracions en les institucions més grans i públiques, i pitjors, en general, a les privades i de menor mida. Xifres molt moderades si tenim en compte l’alt grau d’especialització que s’exigeix per accedir a la majoria de places. El càrrec també influïa en la percepció que els treballadors tenien de les tasques encomanades i el reconeixement que rebien a canvi: vuit de cada deu directors de museus consideraven que existia una correspondència entre la seva categoria laboral i les funcions que desenvolupaven, en canvi, el nivell de satisfacció era menor a mesura que descendia l’escala laboral: només set de cada deu tècnics superiors, cinc de cada deu tècnics i tres de cada deu auxiliars pensaven que les funcions que ocupaven s’adequaven a la seva categoria professional. I el més demolidor de tot: més del 80% dels professionals no tenia expectatives de millorar en el seu lloc de treball, ni en responsabilitat ni en retribució durant els pròxims tres anys.

Foto1

En contra del que podríem pensar davant la contundència de les dades, pocs mitjans se’n van fer ressò. És cert que l’estudi té importants mancances metodològiques, com un tractament poc acurat de la variable de gènere –el que és espacialment greu en un sector altament feminitzat–, però aquests dèficits no invaliden una realitat contundent que no sembla que vagi a canviar en un futur immediat.

Així, bona part de les plantilles “titulars” de museus públics i privats s’assemblen cada vegada més a les d’empreses de serveis culturals com Ciutart, Magma, o Manpower, per esmentar només tres de les que operen als museus de Barcelona, caracteritzades per acollir la versió universitària, sobrequalificada i amb altes expectatives frustrades del que Guy Standing ha designat com “el precariat”. Un col·lectiu polièdric i divers, però que es pot caracteritzar per la temporalitat i intermitència de la seva activitat laboral, la manca d’expectatives de carrera professional i la subjecció a condicionants, en resum, que impedeixen el desenvolupament d’un projecte vital en els termes en que estàvem acostumats. Les institucions culturals no escapen al fenomen, com s’ha vist. Només cal preguntar quines són les condicions laborals dels taquillers, les acomodadores, les dissenyadores gràfiques, els músics o els tècnics de qualsevol teatre, museu, festival o sala d’art per comprovar-ho de primera mà. Tant si són d’aquells cada vegada menys “afortunats” contractats directament per la institució on treballen, com si reben la nòmina d’Eulen –una empresa que igual neteja el Metro que produeix una exposició d’art– o Historia Viva. La precarietat ha arribat a les sales dels museus, com a les aules universitàries o els laboratoris de recerca, per a quedar-se.

Foto2

Publicat dins de Cultura, Exposició, Gestió museística, Museus, Professional | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris