El MACBA que no tornarà

Per César Lorenzo

rey-sodomizado-macba-01-660x330

Obra d’Ines Doujak al MACBA

La polèmica al voltant de “La bèstia i el sobirà” em té fascinat. Em sorprèn que al 2015 es continuïn produint ingerències i censures sobre els artistes apel·lant a un suposat codi moral o de bon gust. I em sorprèn, més encara, que el director dimissionari (Bartomeu Marí) no conegui el que és un Efecte Streisand. El resultat del maldestre intent de coacció ha estat una publicitat sense precedents, un nombre espectacular de visitants els primers dies i, com a colofó, el silenci i l’arraconament de l’exposició per part del propi Museu i les institucions de les que depèn.

S’ha escrit molt sobre el tema: des dels capriciosos orígens del Museu (el documental MACBA: La dreta, l’esquerra i els rics en mostra algunes claus), al comportament gens dialogant de Marí. Poc puc afegir al debat sense redundar en el que altres ja han dit. Però sí puc fer memòria i recordar un temps en que el MACBA va ser viver, o al menys va deixar fer i no va posar traves, a projectes que avui dia serien inimaginables.

Parlo d’uns quinze anys enrere, quan no existien les xarxes socials i encara es feien servir les cabines de telèfons… En aquella època, quan els dinosaures poblaven la terra, Barcelona va ser escollida com a seu d’una reunió del Banc Mundial. La resposta a uns dels màxims responsables de la pobresa i les desigualtat globals va ser una mobilització social molt intensa, emmirallada en la de Seattle del 1999 i hereva espiritual de la centenària Rosa de Foc. La pressió va donar resultats i la reunió es va desconvocar, però tot i així es va mantenir la contra-cimera. Trobades d’activistes d’arreu, debats, assemblees, concerts i, per descomptat, manifestacions, van omplir carrers i places pels volts de Sant Joan de 2001. I dins d’aquella efervescència, el MACBA -sí, aquest contenidor blanc immaculat aixecat capriciosament al bell mig del Raval- també va jugar un paper rellevant.

Escuts

Escuts

La pauta a seguir, com explica Jorge Ribalta, l’havia marcat un taller de títol ben suggerent: La acción directa como una de las bellas artes). A partir d’aquella experiència -i sempre amb el vistiplau de la direcció del Museu, que va destinar-hi la fabulosa xifra de 12 milions de pessetes (uns 72.000 €)- un grup d’artivistes van crear Las Agencias: petits grups de treball especialitzats en comunicació i performances que van integrar-se juntament amb molts altres col·lectius en la campanya contra el Banc Mundial. Al local de Las Agencias, situat a Joaquin Costa 24, a tocar del Museu, es van gestar iniciatives tan destacades com el Show-bus: una autobús “tunejat” amb altaveus i pantalles de vídeo, que servia per animar les manifestacions a ritme de hip hop mestís i transmetre informació a Internet en directe (insisteixo, no existien els smartphones). També portaven el segell de Las Agencias els vestits pensats per a les manifestacions antiglobalització (amb màscares antigàs, proteccions i dispositius d’enregistrament de vídeo), confeccionats amb materials reciclats que van ser objecte d’una singular desfilada de pret à revolter. I els escuts construïts per a defensar-se de la policia amb imatges impreses en format extra gran de lluites d’arreu del món; la imatge gràfica de campanyes de denúncia com Dinero gratis, o la publicació de contrainformació Està tot fatal. Inconformisme iconoclasta en estat pur.

Show bus

Desconec en quin moment Las Agencias van baixar la persiana i per quina raó concreta. Imagino que al aleshores director, en Manuel Borja-Villel, no li devia fer gens de gràcia que la policia antiavalots perseguís a un grup de manifestants fins a la mateixa porta del Museu i amenacés amb carregues i detencions (puc donar testimoni en primera persona). El que és segur és que l’experiència va deixar petjada a ambdues bandes de la plaça dels Àngels. Al carrer, el març següent, la “mani-festa-acció” Reclaim the Streets i un circ amb segell de Las Agencias van posar la nota de color dins els actes de la Campanya contra l’Europa del capital; als despatxos -intueixo- es va optar per redirigir el Museu cap a un altre tipus de col·laboracions menys contestatàries i problemàtiques. És cert que encara veurien la llum exposicions de fort contingut polític, com Desacuerdos, emmarcada en un projecte en xarxa amb altres centres, que ha tingut continuïtat lluny del Raval fins els nostres dies en forma de revista. Però el Show-bus mai més tornaria al carrer.

Pret a revolter

Pret-a-revolter

Entre que Internet estava en una fase encara incipient i tot tenia un punt clandestí, rescatar la història de Las Agencias esdevé quasi un exercici d’arqueologia no exempta de polèmica, però buscant a l’hemeroteca i altres racons es poden trobar testimonis d’una època en que les institucions culturals s’obrien al pensament crític i trencador. Eren, definitivament, altre temps que no tornaran.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Un tomb per Barcelona

Per Águeda Parejo Canadell

Fa dies que em rondaven pel cap alguns dels conceptes que en Josep Ros ens va presentar a la sessió de Turisme Cultural del Postgrau. Òbviament, vam estar parlant sobre com creiem que afectava aquest mercat en forta expansió a Barcelona i sobre les ofertes culturals que havien sorgit per tal de satisfer als turistes i si alguna d’aquestes, malauradament, oferien continguts culturals banalitzats per tal d’atraure a tot tipus de públic.

Durant les últimes setmanes m’he mogut bastant per Barcelona (metro amunt metro avall) i passejant pel Barri Gòtic i el Raval, entre d’altres, no he pogut evitar fixar-me en petits grups de turistes, amb el seu guia corresponent, que es paraven davant d’algun edifici. Una imatge molt típica que no té res de remarcable tractant-se de Barcelona. Sempre he estat bastant crítica amb aquest tipus de visites que he batejat com a “fast food” perquè sembla que els turistes hagin d’engolir, tant visual com auditivamen t, en un temps reduït, la informació bàsica sobre els monuments i racons de la ciutat. Els pobres tornen a casa seva amb diapositives que apareixen com flaixos en la seva ment i uns quants “selfies”. Per aquest motiu mai se m’havia acudit viure una d’aquestes experiències contractant un guia perquè em conduís per la ciutat. Ni a cap barceloní ni a mi, vaig suposar. Per això em va resultar estrany veure un grup de joves catalanoparlants conversant amb un noi, que semblava ser el seu guia, en un carreró del Raval. Es tractava, potser, d’una visita guiada?

v

Fent una mica de recerca per Internet em vaig adonar que existeixen infinitat de webs oferint rutes culturals per la ciutat. Algunes com ICONO Serveis culturals o Conèixer Barcelona ja les coneixia. Ofereixen les típiques visites “Ruta per la Barcelona modernista”, “La Barcelona bohèmia”, “Barcelona i la Guerra Civil”, entre d’altres. Tot i que, enriquidores per als turistes i útils perquè facin un primer contacte amb la ciutat, no van més enllà. Però també vaig poder trobar opcions tant interessants com les que proposen Rutas históricas. BARCELONA REBELDE. Es tracta d’una iniciativa sorgida d’un grup d’historiadors que en acabar la carrera van decidir crear una oferta de visites guiades per tal de mostrar, com ells diuen, “la Ciudad que no encontraràs en las guías”. Em va semblar especialment original i interessant la ruta: “Bici Barcelona Bombardeada”. És una excel·lent manera de donar a conèixer la ciutat en temps de guerra fent ús del “Bicing”.

El llistat de visites de Literat Tours també em sembla destacable ja que fins i tot t’ofereixen l’opció de realitzar “visites a mida” segons els interessos i el nivell de coneixement dels grups que les encarreguen.

Però els més punters, segons el meu parer, són Cultruta. Ofereixen visites com: “Històries del Metro”, “BCN maçònica: veritats i mites” i “Nocturna i criminal”.

ff

A més, compten amb una pàgina web amb els horaris i les novetats de les visites actualitzades i l’opció “Regalaruta” en la que pots encarregar la visita que més t’interessi per a disfrutar-la un diumenge amb els amics, amb la família (ofereixen visites teatralitzades i dinamitzades amb continguts adaptats als més petits) i fins i tot visites pensades per a comiats de solter/a.

Sovint, amb els amics o en les sobretaules de dinars familiars comentem que hem assistit a alguna obra de teatre o visitat alguna exposició en el algun centre cultural o museu. Però passejar? “Callejear”? “Sightseeing”? No és una opció només apta per a turistes, també ho podem fer nosaltres. Perquè Barcelona “no te l’acabes” encara que hi hagis viscut tota la vida.

No se si al llegir aquest post us ha vingut de gust contractar una d’aquestes visites o saber-ne més. Per als més curiosos aquí us deixo els “links” que he consultat. Com a especialment recomanable el blog “Cultura Crítica” on el darrer “post” parla sobre l’experiència en primera persona d’una de les visites guiades de Cultruta.

-Link Web “Barcelona Rebelde”: https://barcelonarebelde.wordpress.com/

– Link Web “Literat Tours”: http://www.literattours.cat/

-Link Web “Cultruta”: http://www.cultruta.com/?lang=es

-Link Blog “Cultura Crítica”: https://gestionandolaculturacritica.wordpress.com/2013/09/10/cultruta-visitas-guiadas-diferentes-y-apasionantes/

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Breves pinceladas sobre museos y educación. Análisis y reflexión de la conferencia impartida por Rufino Ferreras

Por Jemimah Pico

Educacion y Museos_imagen 1

Imágenes publicadas en el perfil de Instagram de EducaThyssen (@EducaThyssen)

Hace algunas semanas recibimos en el Postgrado a Rufino Ferreras, responsable de Desarrollo Educativo del Museo Thyssen-Bornemisza. Con él, pudimos charlar sobre el enorme poder que esconden los programas educativos de los museos y el gran potencial que tienen como herramientas de dinamización social. 

Rufino Ferreras dirige diariamente a un equipo de 12 personas que afrontan su día a día en el Museo Thyssen-Bornemisza siendo conscientes y conocedores de las funciones que debe cumplir el área de Educación del museo: la de generación de conocimiento así como la de transferencia de conocimiento, en materia de educación museística, al resto de la comunidad educativa. El modelo impartido por el equipo de EducaThyssen constituye uno de los mejores ejemplos a seguir por otros museos, centros educativos y educadores, un modelo que contempla, entre otras cosas, la defensa de lo cotidiano y la experiencia individual, en detrimento de las narraciones colosales y dogmas, como bien planteó el premio Nobel turco Orhan Pamuk en su novela ‘El Museo de la Inocencia’ (Mondadori, 2009).

La pedagogía del mashup

Este modelo nos invitar a repensar la idea de museo, entendido como un espacio social en el que lo importante no es la exposición de piezas sino la relación que las personas tienen con ellas y en el que los visitantes dejan de ser consumidores de información y pasan a ser potenciales generadores de conocimiento. La labor del educador tiene sentido en el momento en que la persona que observa la pieza es capaz de interpretarla y generar nuevas lecturas. La cita de Paulo Freire, “enseñar no es transferir conocimiento, sino crear la posibilidad de producirlo” pone en evidencia el cambio de filosofía educativa que deben asumir los museos,  para atreverse a pasar de metodologías de aprendizaje tradicional basados en dogmas (visitas guiadas, conferencias…) a modelos educativos basados en el uso de la narrativa o Storytelling.

E.W. Eisner decía que sin una actitud estética del visitante, la obra de arte no alcanza tal categoría (“si la mera presencia de un artefacto sirviera para apropiarnos de su conocimiento, los vigilantes de sala en los museos serían las personas más refinadas estéticamente del mundo”). Los museos tienen pues la responsabilidad de generar dicha actitud en los visitantes (tengan la edad que tengan) y sin una voluntad de educar, esto no sucede.

Infancia, gente mayor, personas con discapacidad, pero también inmigrantes, comunidad educativa, grupos de interés específicos, personas en riesgo de exclusión… El programa didáctico de EducaThyssen abarca todos estos grupos sociales para facilitar el acceso a aquellas personas que normalmente no visitan el museo, y lo hace a través de 3 líneas de trabajo (la educación formal, la educación paraformal y la educación social) y utilizando la metodología del Mashup”, un sistema que “reúne y armoniza estrategias y recursos procedentes de fuentes heterogéneas”. EducaThyssen se convierte pues en el polo mediador entre público y museo y, probablemente, una de las áreas con más rentabilidad social del museo.

Educacion y Museos_imagen 2

Imágenes publicadas en el perfil de Instagram de EducaThyssen (@EducaThyssen)

Educación y alcance social

Cuestiones como la escasez de recursos o la falta de formación específica de las personas que se dedican a educar son algunos de los obstáculos que impiden un desarrollo más profundo de los programas educativos de muchos museos o centros culturales. Una de las tareas del área de Educación es la de captar la atención del público y generar interés hacia el hecho cultural. En un momento en que los museos necesitan más que nunca atraer, diversificar y fidelizar a su público, ¿podría, de forma bien gestionada, Educación dar respuesta a las necesidades de Marketing de los museos?

Para el equipo del Thyssen las redes sociales no son una herramienta fundamental sino sencillamente un medio más de difusión de su labor como educadores. En el momento en que una obra expuesta en una web, un videojuego o una app detona una experiencia individual fuera de las paredes del museo es cuando lo virtual cobra realmente sentido.

Las reflexiones de Rufino Ferreras nos invitan a poner en duda los límites museísticos y abrir un diálogo sobre el alcance social de los museos. Recientemente se anunciaba la noticia de que más de 20 museos españoles han puesto en marcha el Plan ‘Museos + Sociales’, con el compromiso de llegar a públicos que no acceden a ellos. ¿Son los museos tan “sociales” como promulgan?

La educación es una herramienta tan transversal que podría dar lugar a la experimentación en el museo, o en palabras de Antonio Lafuente, a “hackear el museo”. La educación podría vehicular y dar forma a propuestas tan diversas como las de Jordi Sans en su planteamiento de museo como lugar social de intercambio y participación, hecha por y para los ciudadanos (“Museo Común”). La sociedad pide que se le devuelvan los museos, y la educación podría contribuir a que esto suceda.

¿Puede la educación ser capaz de reconducir la forma en que se crean las exposiciones? ¿ Debe la educación ser el puente que reconecte el museo con la ciudadanía?

 

Bibliografía

FREIRE, P. (1998). Pedagogy of Freedom, Lanham, MD: Rowman and Littlefield

Jordi Sans (2014). Devolvednos los museos en http://www.formatistica.net/devolvednos-los-museos/

Eisner E. W. (2013). El museo como espacio en https://www.youtube.com/watch?v=d_e679wJwc0

Ferreras R. (2014). EducaThyssen y la pedagogía del mashup en https://www.youtube.com/watch?v=0KvJabk3SfI

Lafuente, A. (2012). Hackear museos o cómo abrir la relación entre procomún y patrimonio en http://www.academia.edu/4611400/Hackear_museos_o_c%C3%B3mo_abrir_la_relaci%C3%B3n_entre_procom%C3%BAn_y_patrimonio

Publicat dins de Educació, Exposició, Gestió museística, Museus, Nens, participació, Públics | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Y sin embargo, la importancia de la experiencia in situ seguirá por delante…

Per María Paula Quiva

 Los museos tienen una historia propia que se define siempre desde la interacción que existe entre los objetos, el espacio, las personas que trabajan para su mantenimiento y por supuesto los visitantes. Este ha pasado de ser un lugar cuyo valor principal es la colección, pasando por ser un punto arquitectónico importante para la urbanización de una ciudad, hasta llegar a ser un espacio en donde se formulan cambios sociales impulsados por la misma comunidad…y también, la incursión de la tecnología e Internet.

La memoria es uno de los principales puntos de partida para la creación y evolución de un museo. Sin memoria no hay historia, sin historia no hay memoria, y por lo tanto el museo no tendría de donde nacer, ni con qué crecer.

En clase hemos podido enfatizar sobre la base en que se sostiene esta biografía. Solo puede ser comprendida si existe una buena comunicación. Es ahí donde entra el papel del Storyteller, quien puede ser, desde la persona que trabaja en el café del museo, la obra que se abre al que la observa, o incluso, todo lo concerniente a la difusión de contenidos; aquí entrarían, por ejemplo, las actividades como conferencias, talleres, apps o interactivos museográficos. Debemos también mencionar al espectador como un promulgador de relatos, pues su experiencia y cómo se ve afectado por el museo, también es esencial para escribirla en la memoria. El papel que deben tener los museos es mucho mas comunitario y colectivo, pues es un lugar que pertenece a todos.

 outer-borough-experi-1308584049

                                                      The Museum of moving Image, New York

Y no solo debe ser cuestión de entretenimiento, es más bien una forma novedosa de crear vínculos con la participación activa de la gente. Esta participación colectiva, se genera de muchas formas que van desde la creación del museo hasta la relación que puede establecer con una pieza en concreto. Desde Workshops, hasta nuevas formas de involucrar a todos los públicos, con experiencias sensoriales como la exposición DIÁLOGOS EN LA OSCURIDAD http://www.dialogoenlaoscuridad.org/  o el Re:Make Project.

 tumblr_njypk9wEsL1rvxlnso7_1280

                                                              Re:Make Museum Project. Derby, U.K

En cuanto a mi historia personal de visitas a museos, recuerdo la exposición FANTASMAGORÍA, espectros de ausencia, que fue celebrada en mi país en el Museo del Banco de la República en el año 2007. En ella hubieron trabajos de arte contemporáneo como los de Oscar Muñoz y Teresa Margolles, que también interactuaban con el espectador de una forma poética, donde la relación del cuerpo y el objeto se llevaba a cabo. A pesar de que era la misma obra la que me introducía en este diálogo, la visita se marco en mi mente y así también se estableció un contacto directo y casi íntimo con la historia del museo.

ok-offenens kulturhaus linz
Teresa-margolles.-aire

      Aliento, Oscar Muñoz, 1995                                  Aire, Teresa Margolles, 2002

La memoria debe seguir dejando huella en la experiencia que tenga el usuario al visitarlo. Me atrevo a decir entonces, que por más en que se haga atractiva la visita del museo únicamente a través de los nuevos canales de difusión, sumergido en el mundo de las redes sociales, nunca se va a poder dejar de lado lo que realmente se experimenta estando dentro; mejor, viviendo la experiencia que desde allí se genera. La que creamos nosotros al visitarlo. Cuando hay memoria hay sentido de identidad.

Bibliografía

Publicat dins de Art, Interacció, Museus, participació, Tecnologia, Visites a museus | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El «diseño universal» como una forma adicional de accesibilidad museística (reflexiones)

Per Marco Vigna

A menudo, se relaciona la accesibilidad en el museo con las normas técnicas impuestas por los organismos nacionales e internacionales que incluyen, entre otras cosas, la construcción de un ascensor y montacargas para personas con movilidad reducida, la realización de pasillos amplios y la creación de aseos debidamente equipados. Otras veces, sin embargo, la reflexión recae sobre las actividades didácticas, artísticas y educativas a llevar a cabo en el museo, para evitar una discriminación en tal sentido y garantizar un adecuado audience engagement. Ambos enfoques, los considero apropiados y necesarios, pero, ¿y si la accesibilidad no fuera solamente esto?

Reveladora fue la conferencia impartida por la Sra. Teresa Soldevila, del departamento de «Responsabilidad social» del Museu Marítim de Barcelona, en el curso de postgrado de «Gestión museística» de la Universidad Pompeu Fabra organizado conjuntamente con el Museu Nacional d’Art de Catalunya, en donde se presentó un nuevo enfoque respetando los mencionados anteriormente, intentando profundizar aspectos puramente museográficos y museológicos. Es decir, lo que comúnmente se conoce como el «diseño universal» (universal design), un concepto que nació en los Estados Unidos y se implantó en Europa a partir del año 1995, que se podría definir como:

«El diseño de productos y entornos de manera que sean utilizables y comprensibles por todas las personas, en la mayor medida posible, sin la necesidad de una adaptación o un diseño especializado»;[1] logrando un diseño único, uniformado y para todos.

En efecto, el término «accesibilidad», con frecuencia se asocia a personas con alguna discapacidad motriz, sensorial, mental o visual, pero, ¿ y si no fueran los únicos? ¿y si de alguna manera, fuéramos todos «discapacitados», en mayor o menor grado, y necesitáramos también espacios, mobiliario y normas «especiales»?

De hecho, ¿cuántas veces nos ha pasado de curvarnos para leer un cartel o una sinopsis de una exposición?; ¿cuántas veces hemos tenido algún problema contemplando un cuadro o un objeto que estaba colocado a una altura «inadecuada»?; ¿Cuántas veces nos hemos quedado fascinados a priori por la «espectacularidad museográfica» de unos museos, para después darnos cuenta de sus múltiples carencias?.

No es mi intención trivializar ni ofender, pero me gustaría reflexionar sobre la definición de «discapacidad» y, por consiguiente, de «accesibilidad»; es necesario hacer un replanteamiento de ambos conceptos. Por ejemplo, los miopes (como yo), los diabéticos y las personas con cataratas, en un ambiente muy oscuro, tienen notables problemas visuales y lo mismo pasa si tienen que leer carteles cuyas letras son pequeñas y de color tenue.

Al respecto, la Sra. Teresa Soldevila, subraya que el color gris (a menudo utilizado en los carteles informativos), entra dentro del listado de colores a evitar, al ser una tonalidad suave con bajo factor de contraste con el fondo. Además, recalca cómo es posible que en una ciudad plurilingüe como Barcelona, la mayoría de los paneles contienen las informaciones en tres idiomas (generalmente: catalán, español e inglés) y lo hacen utilizando diferentes tonos de colores que, en el caso del gris, éstos van atenuándose y desvanecen finalmente hacia el color beige. Esto dificulta aún más la lectura.

El empleo del color, es uno de numerosos recursos disponibles que se pueden encontrar en los manuales dedicados a la museografía accesible o inclusiva; es decir una museografía que concierne a todos los individuos. Otro aspecto que me cuestiono, es la posible relación que existe entre dicha museografía y la estética. Al respecto, las opiniones son contrapuestas, sobre todo en los museos, donde a menudo el sector museístico y expositivo se enfrenta al educativo y didáctico. De hecho, otra pregunta sería «¿a quién compete esta tarea?»

Para evitar abarcar otro tema, me limitaré a dar una opinión personal, según la cual todos los departamentos deberían tomar medidas, puesto que la accesibilidad no es sólo física o cognitiva y por tanto compete a todos. Retomando la relación anteriormente mencionada, quizás deberíamos interrogarnos sobre lo que se entiende por estética y averiguar si ésta no puede realmente navegar conjuntamente con la funcionalidad. ¿Qué tal si un cartel en lugar de ser pequeño y minimalista, fuera un poco más grande y legible?, ¿esto sería realmente antiestético o simplemente unfashionable?

Las respuestas pueden ser múltiples, pero yo como arquitecto, veo una notable carencia al hecho de que el organismo responsable de la disciplina (es decir las universidades) son a menudo los primeros en no cuestionárselo. Seguramente habrá algún caso excepcional, pero por experiencia propia, habiéndome especializado en el sector de la restauración y de la promoción del patrimonio, puedo asegurar que es un tema que se deja de lado o simplemente no se abarca.

Finalmente, mi última reflexión sería que una operación de sensibilización es necesaria y deseable, especialmente entre el personal de los museos y la nueva generación de técnicos que, dado el continuo aumento de coeficiente de envejecimiento de la población, tendrán necesariamente que enfrentarse a esta temática. El gran reto para los museos y museógrafos del futuro será, en definitiva, conseguir que tanto el espacio como la decoración sean más inclusivos convirtiendo el museo en un lugar agradable, accesible, utilizable y confortable. De esta manera, el beneficio recaerá sobre todos ya que es perceptible por todos.

Bibliografía:

[1] Espinosa Antonio, Bonmatí Carmina, Accesibilidad, inclusión y diseño para todas la personas en museos y patrimonio, en «Actas del II Congreso de Educación y Accesibilidad en Museos y Patrimonio», Universidad de Zaragoza, 2014.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , | 5 comentaris

Tot el que hi ha fora pot estar també en un museu? Una odissea pel món dels objectes i del disseny (part 1)

Per Elisabet Bohigas Parera

Entrada principal de l’edifici Disseny Hub Barcelona

Entrada principal de l’edifici Disseny Hub Barcelona

Amb aquest eslògan suggeridor, que atrau la mirada tan del qui acaba d’entrar a l’edifici com del qui des de fora observa encuriosit a través del vidre, entrem al nou museu del disseny de la ciutat que pretén generar debat sobre què ha d’estar o no en un museu, tot qüestionant-se la funció d’ell mateix, el qual ha agrupat una síntesis de peces i objectes diversos relacionats amb els teixits i les arts decoratives que han configurat la història de la moda i del disseny des de l’antiguitat fins a l’actualitat.

Demanem un tiquet sense pagar res ja que fins a finals de gener l’entrada era gratuïta, una iniciativa que com totes va tenir una gran acollida entre els veïns de la zona, tan exitosa que, excepte que hi anessis un matí entre setmana era impossible entrar-hi sense fer l’hora i pico de cua que es formava cada cap de setmana. Aquest fet em va cridar l’atenció, perquè com a veïna del Poblenou que sóc, durant les vacances de nadal vaig decidir anar-hi amb la família i la meva sorpresa va ser quan un dissabte al matí no vam aconseguir entrar de la gentada que hi havia. La cua començava a la planta baixa i donava tota la volta al hall central, tot convertint aquell espai diàfan sovint  silenciós en una mena de galliner calorós en ple hivern. Finalment vam decidir visitar una exposició temporal sobre l’art Nouveau, que tot i també està plena de gent ens va servir per no sentir-nos que marxàvem amb les mans buides.

Interior de l’edifici Hub, imatge de la llarga cua de més d’una hora un dissabte pel matí

Interior de l’edifici Hub, imatge de la llarga cua de més d’una hora un dissabte pel matí

Tot i així, a partir d’aquell moment i amb el primer intent frustrat per veure les exposicions, la visita al museu en sí es va convertir en un repte personal que va dur-me una setmana i mitja més tard a tornar a visitar-lo. En aquest segon intent, vaig decidir anar-hi un dimecres entre setmana cap a les quatre de la tarda, verificant el que ja m’havien dit les noies d’atenció al client que recomanaven al públic de la cua del dissabte anterior a visitar-lo un dia entre setmana. Així que amb dos intents i una setmana més tard vaig aconseguir finalment entrar al museu. A partir d’aquí us explicaré la meva experiència personal, les mancances, els problemes i els punts forts que vaig trobar en cadascuna de les exposicions.

Agafem unes escales mecàniques que ens porten de la planta 0 a la  planta 1 on hi ha la primera de les quatre exposicions permanents: Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural, un itinerari monogràfic pel “millor” disseny de producte de les últimes dècades creat o produït a Catalunya. L’exposició està dividida en tres àmbits que es van entrellaçant i on els diferents objectes semblen dialogar entre ells segons la referència, la materialitat i el context en els quals van ser dissenyats. L’espectador pot anar observant sense seguir un itinerari estrictament marcat cadascuna de les peces exposades i establir-hi una connexió més o menys quotidiana i proporcional a l’edat que es tingui. Es palpa en l’ambient com un grup de gent gran se sent nostàlgic al veure aquells objectes que tan sovint utilitzaven a casa o a la feina, mentre que pels més joves ens semblen uns dissenys més llunyans i a la vegada més pròxims de l’àmbit museogràfic. Sigui com sigui, el disseny de productes és un dels nostres grans patrimonis culturals, té un gran ressò sociocultural i per tant, la comissaria Pilar Vélez (directora del Museu del Disseny de Barcelona) va decidir seleccionar 240 peces representatives del disseny del seu temps i situar-les en una superfície de 550 m2  per poder entendre com vam viure no fa pas masses anys a través de conèixer aquells objectes que vam tenir al nostre costat i que ara formen part del patrimoni d’un museu. L’exposició està molt ben il·luminada, amb una barreja d’objectes semi-caòtica però que ens expliquen com ens han acompanyat  al llarg de la vida i que ens mostren com a mesura que el món canvia també  ho fan els objectes.

Quatre imatges de l’exposició “Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural” Planta 1

Quatre imatges de l’exposició “Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural” Planta 1

Pugem cap a la segona planta amb les escales mecàniques que sempre esperen al visitant a la sortida de cada exposició. Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles III-XX) és  el nom de la segona exposició permanent del museu, la qual proposa un recorregut cronològic, des del segle III fins al segle XX, exhibint 1200 peces entre les diverses col·leccions conservades al museu, de ceràmica, teixits, mobiliari, vidres, miniatures, rellotges, paper pintats i altres objectes. Segons el propi museu, aquesta disposició destaca el valor de les col·leccions alhora que permet establir diferents relacions entre elles. Al llarg del recorregut una trentena de peces singulars per diferents motius, que constitueixen un repàs sintètic i lliure de la història de les arts decoratives a Catalunya, hi estableixen un diàleg. Per això el públic pot aproximar-se i contemplar-les amb total naturalitat ja que s’han suprimit moltes de les barreres que els museus solen posar entre l’espectador i l’obra. Així, d’una manera pròxima a l’objecte, el visitant pot anar-se passejant, i sinó sempre  pot descansar en una sala-mirador que hi ha en un recó de la planta amb vistes a la plaça de les Glories i de la Sagrada Família al fons, i que proporciona al visitant una opció diferent de planificar-se la visita, més enfocada a gaudir de l’espai del museu, descobrint nous llocs i noves mirades de contemplació tan de l’interior de l’edifici com del mateix exterior. També cal destacar la usabilitat i l’eficiència de guardar els teixits en uns calaixos interactius que el visitant pot estirar i així descobrir noves peces. Un disseny molt original que implica al visitant tot generant-li noves experiències. També pots concretar informació, o trobar una peça utilitzant les diverses pantalles interactives que hi ha repartides al llarg de l’exposició, les quals ajuden al visitant a completar la seva visita, alhora que els informa amb materials addicionals. Així doncs tenim una superfície de 950m2 on el resultat de les donacions i adquisicions a ciutadans, col·leccionistes i artistes, és aquesta exposició que esdevé així un homenatge al col·leccionisme que ha contribuït a configurar el gran patrimoni artístic de Barcelona.

Quatre imatges de l’exposició “Extraordinàries! Col·leccions d'arts decoratives i arts d'autor (segles III-XX)” Planta 2

Quatre imatges de l’exposició “Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles III-XX)” Planta 2

Arribats a aquest punt, i encara amb dos plantes per visitar, em vaig veure obligada a fer una pausa a la meva visita al museu. Així doncs, com si de l’Odissea es tractés aquest viatge cap al nou museu del disseny de la ciutat que havia iniciat ja feia més d’una setmana i que no semblava acabar-se mai, va portar-me a que finalment hi tornés al cap de dos dies per tal de completar i finalitzar d’una vegada aquest llarg periple pel món del disseny i les arts decoratives.

Publicat dins de Art, Cultura, Exposició, Museus, Visites a museus | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Morir d’èxit o el museu com a espai de (males) experiències.

Per Ricard Alonso Vicent

P1030524 cu00F2piaSe’ns ha dit en aquest postgrau, per activa i per passiva, que els museus han de ser espais capaços de generar experiències en els usuaris que fan el valent pas d’entrar-hi. I hem de suposar que aquestes experiències han de ser positives, és a dir, que han d’aportar quelcom de nou i òptim en qualsevol àmbit del desenvolupament humà.

Hi estic d’acord, és clar.

En general, doncs, no visiteu els museus italians. Si més no, els més famosos.

Segons la UNESCO, Itàlia encapçala la llista d’estats amb més Patrimoni de la Humanitat i, en canvi, els seus museus més famosos són, des del meu punt de vista, un absolut desastre: cues quilomètriques, cops de colze, massificació inhumana, preus desorbitats, visites guiades nefastes…. són algunes de les experiències que es poden viure en un d’aquests museus.

Resulta lamentable que per poder veure, per exemple, el David de Michelangelo, el Naixement de Venus de Botticelli o l’Escola d’Atenes de Raffaello hagis de viure un autèntic suplici. Perquè, no ens enganyem, exactament d’això es tracta.

P1030589

Efectivament, els Musei Vaticani, la Galleria Degli Uffizi i la Galleria dell’Accademia són museus capaços de convertir-nos en poques hores en éssers bipolars. D’entrada hom s’hi acosta amb aquella sensació tan especial que se sent quan sabem que estem a punt de viure una experiència única, i qui sap si irrepetible, per a nosaltres. Hom s’hi acosta amb por de patir la Síndrome de Stendhal. Però de seguida ens adonem que no. Que com a molt sortirem d’aquests museus amb mal de cap, mal de peus i una dosi de mala llet força elevada.

Larrel del problema.

D’una banda s’entén perfectament que tots els turistes que visiten Roma o Firenze vulguin visitar aquests museus (entre d’altres coses perquè són motius important, precisament, per visitar aquestes ciutats). I també s’entén, des d’una òptica economicista, que els museus vulguin que hi vagi el màxim de visitants possibles (les seves pàgines web, si és que realment les podem anomenar així, són més aviat pàgines de venda d’entrades amb hora convinguda –més cares, és clar). Però aquest matrimoni de voluntats no funciona. Vaja, sí que funciona en termes quantitatius: hi passa moltíssima gent. Però no en termes qualitatius: l’experiència és molt poc agradable. Els museus no generen ni les experiències ni el coneixement que d’ells s’espera. I, en resum, es deu a tres problemes bàsics:

El primer dels problemes és que una vegada has fet la cua (relativament curta si has comprat les entrades prèviament per internet i a una hora determinada), quan entres al museu la massificació és enorme i realment incòmode. Això és així fins el punt en què per poder veure, per exemple, el Naixement de Venus, t’has d’obrir pas pràcticament a cops de colze. I és que els càlculs que es fan de persones que hi caben als museus, suposo que realment respecten les normes de seguretat, però en absolut les del confort.

waitamoment.co.uk

Un altre gran problema són uns discursos museològics i museogràfics pràcticament nuls. És a dir, el propi “recipient” (palaus o edificis renaixentistes) marquen a l’hora les possibilitats i els límits de les propostes. Però és que els propis edificis (els Museus Vaticans molt menys) tenen un aire decadent, polsós; els edificis són vells, és clar. El problema és que, a més a més, semblen vells. Però a banda del problema de la infraestructura, el discurs, com dèiem, és pobre (per dir alguna cosa). Tots tres museus semblen en realitat col·leccions de gabinets de rareses. Si bé és cert que aquí les rareses són autèntiques joies de la història de l’art. Fins i tot el suposat, típic i tòpic discurs cronològic es veu perdut en el laberint de cambres i estances.

I, finalment, les visites guiades. Sobretot a Roma, hi ha una munió d’empreses que ofereixen (molt sovint de manera realment agressiva pel carrer) visites als museus i elements patrimonials de la ciutat. Els preus són absolutament desproporcionats, però sovint s’acaben pagant perquè, això sí, t’estalvien les cues. El problema és que, sense posar en dubte la qualificació dels guies, funcionen com a audioguies: repetició del mateix discurs diverses hores al dia sense cap mena de gràcia o passió. A més a més, si no troben prou gent del mateix grup lingüístic, barregen les persones i, per tant, en repetir el mateix discurs en un parell o tres de llengües, en definitiva el que passa és que la teva visita dura la meitat del que t’havies assegurat.

Possibilitats de solució.

Les solucions, evidentment, no són fàcils i no són còmodes sobretot pels propis museus i les dues ciutats.

D’una banda, hi hauria d’haver números clausus als museus. Un nombre tancat de persones per dia i baixant la ràtio de persones per metre quadrat. El càlcul hauria d’anar acompanyat d’un altre que digués quanta estona està una persona de mitjana a cada museu (i en aquest darrer s’hauria de tendir a la línia alta de la mitjana, no a la baixa).

D’una altra banda els museus s’haurien de reinventar pel que fa al seu discurs expositiu. Un discurs que permetés conjugar els edificis històrics amb uns recursos expositius moderns que fessin més agradable i comprensible el conjunt de les obres exposades. Val a dir que la Galleria Degli Uffizi està a punt de finalitzar un projecte global de remodelació.

I, finalment, tots els agents implicats (les ciutats, l’Estat italià, els museus i les empreses de turisme), s’haurien d’asseure i acordar uns estàndards mínims de qualitat turística pel que fa a les visites guiades.

Poques esperances.

El problema, ens temem, és que totes les solucions que es proposen passen per disminuir els ingressos que recapten els museus i les ciutats que els acullen. Ja sigui pel menor nombre de visitants (entrades i ingressos indirectes), ja sigui per les inversions que cal fer. Però els museus han d’aturar-se i fer autocrítica. Què són i què han de ser? Parcs d’atraccions de l’art o espais de difusió, de coneixement i de cultura?

La resposta, més que en el vent, està en mans dels propis museus.

Publicat dins de Cultura, Gestió museística, Museus, Públics, Visites a museus | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

“On the Table”, Ai Weiwei a Barcelona

Per Rosa Bastos

El passat 2 de febrer finalitzava l’exposició “On the Table. Ai Weiwei” a La Virreina Centre de la Imatge.
L’exposició feia un repàs al llarg de tota la carrera, la producció i la vida del controvertit artista “Ai Weiwei” a través de fotografies, documentals, escultura i disseny des dels seus inicis a New York fins a la seva actual lluita a Xina a favor de drets i llibertats.

A banda de la qualitat artística i del fet que es presentaven obres inèdites a Barcelona, cal tenir en compte que la controvèrsia ven.
Ai Weiwei destaca per ser un activista mediàtic i la seva militància política es reflexa a les seves obres i per això actualment està present en moltes de les col·leccions d’art Contemporani.

Cartela

Entrada a la mostra

L’exposició ja va començar al voltant de la controvèrsia: Ai Weiwei no podria assistir a Barcelona per la inauguració degut a la prohibició que pateix per part del govern xinès de sortir del  país i tal com Weiwei explica en el catàleg de l’exposició, per al seu govern “no hay disidentes, hay criminales”.

Així que si Ai Weiwei no podia anar a La Virreina, La Virreina anava a Weiwei. Una tasca conjunta entre la comissària Rosa Pera i el mateix artista on van buscar i trobar una solució a aquest problema. Aprofitant que Wei Wei és un actiu blogguer, així com un important usuari de les xarxes socials com Instagram( on acumula més de 95.000 seguidors i gairebé 6000 publicacions), van centrar l’atracció principal de l’exposició al voltant d’una taula i van saber utilitzar les xarxes socials i el fet que la majoria de visitants utilitzen smartphones com una eina i un recurs més per l’exposició tot articulat al voltant d’una obra.
Aquesta obra, que de fet donava títol a la mostra, es tractava de la taula real i de 10 cadires de l’estudi de Pequín de Weiwei, i durant l’exposició es va situar l’antic menjador del Palau de la Virreina.

Aquesta taula es mostrava com un element memoriogràfic, ja que al seu voltant han treballat nombrosos professionals del món de l’art, el disseny, i sobre d’aquesta taula han sorgit i s’han presentat nombrosos projectes de l’artista i fins i tot va ser el primer lloc de trobada amb la seva família després de passar 81 dies a la presó.

AWW

Taula i cadires al menjador de la Virreina.

Així doncs es presentava aquest espai com un lloc de reflexió, de pausa, de diàleg durant l’exposició, a més de ser el punt interactiu de la mostra: Es convidava als visitants a deixar constància de la seva visita i de la seva interacció amb la taula a través del hastag: #AWWOnTheTable. Totes les imatges agrupades sota aquesta etiqueta, passaven a formar part de la peça, ja que sobre la taula es podien trobar 4 tablets on es mostraven les fotografies de tots els visitants.
Així que la creativitat dels visitants va sortir a la llum i sota aquesta etiqueta s’han pogut veure nombroses imatges al voltant de la taula, així com nombroses fotografies dels visitants aixecant el dit, homenatjant a la coneguda sèrie “Study of Perspective,1995-2011” una de les més provocadores i irreverents de l’artista.

AI WEi

“Study of Perpective 1995-2011”

L’exposició, sens dubte, convidava a apropar-nos a l’artista, a conèixer no sols la seva trajectòria artística sinó també a la personal, Wei Wei va compartir amb el visitant fragments tan íntims com “Brain Inflamation”, un retrat en forma de radiografia que mostrava les seqüeles patides per l’artista per part de la policia.
També en l’exposició es podien veure, en forma de documental, els nombrosos actes i activitats que s’han organitzat al voltant de la figura de l’artista, alguns d’aquests exemples són les manifestacions davant d’ambaixades i consolats xinesos, així com en molts museus contemporanis. A més de les múltiples accions coordinades i organitzades a través d’Internet en contra de les seves detencions.

Wei Wei

Obra “Il·luminació” exposada també a la mostra

La controvèrsia, la ironia i la burla giren al voltant de totes les seves produccions, i Weiwei és una icona tant a nivell artístic, ja que se l’ha arribat a considerar com el continuador del ready-made de Duchamp i de l’espectacle social i massiu d’Andy Warhol, a més també de considerar-lo una destacada figura política i activista a favor dels drets humans.

Així que si Ai Weiwei hagués estat a Barcelona segur que hagués visitat l’exposició.

Publicat dins de Art, Cultura, Exposició, Interacció, Museus, participació, Públics, Redes sociales, Tecnologia | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Del cim al precipici.

Per Joaquim Espuny Aguiló

Captura de pantalla 2015-01-28 a les 18.28.44

Entro a un espai de retraïment. Emparant-se amb el fetitxe de les activitats del Tricentenari se’ns ofereix la magnífica Maniobra de Perejaume.” En paraules del poeta Jordi Cornudella adreçades a l’artista, és una exposició on: “Per començar hi ha el lloc i la il·luminació, que conviden al respecte. El que es diuen les obres entre elles s’ho diuen en veu baixa i si es miren és de reüll. Val més així, que nosaltres també les puguem escoltar i mirar sense estridències ni esclats. Que no ens eixordin, que no ens enlluernin, que la complicitat no vol xafarderia. No ens hi hem pas de distreure. Res de broc gros: el bec estret, que fila millor el vi. La tenuïtat va a favor de la força, i no és cap paradoxa: s’hi percep la fondària dels lligams.” Certament una mostra en un espectre ampli de concordances establertes amb total sincronia i un entorn introspectiu, on anònim i notori caminen plegats. Un clar encert on la creació artística del país rep una mirada transversal establerta amb una sensibilitat curosa i primmirada.

Travesso el vestíbul. Un espai més petit i ben condicionat per endinsar-me. No és el primer cop que aquesta sala es converteix en un entorn preparat per albergar un contingut singular: Casagemas. L’artista sota el mite.Un relat amb pocs punts d’interès on la lleugeresa del discurs i una suposada intenció de “restituir la seva condició d’artista” porta a una mostra d’exigu format que resultaria magnífica a moltes sales de la ciutat on va néixer el pintor, però insignificant i insuficient en molts àmbits per justificar l’ocupació d’aquest continent aconseguint malbaratar el manifest i notori treball de comissariat fet per l’Eduard Vallès en un entorn no adequat per les expectatives que genera la institució. Les qualitats dels treballs exposats no poden excusar-se parlant d’una exposició modesta i de petit format: aquest fet no ha de ser excloent d’ambició i d’exploració d’atributs en exhibicions monogràfiques però d’autors necessàriament més considerables com recentment va succeir amb la sensacional exhibició de l’aquarel·lista Josep Tapiró on l’aura acompanyava cada obra.

Assentant-se el temps. L’hivern em serveix per entendre que el significat de la paraula planificació dins del procés de gestió d’una institució que s’autoproclama com a capçalera dels museus d’art de Catalunya pot semblar que esdevé anecdòtic quan la diferència entre destre i sinistre es converteix en una autèntica hecatombe que porta un llaç amb les quatre barres. La integritat del Museu Nacional d’Art de Catalunya pot veure’s seriosament erosionada per la difusió d’expressions d’escassa qualitat artística i cap valor significatiu per al públic; com per exemple, un pintor originari traspassat prematurament; ja que la decepció provocada és inevitable i la legitimació de la institució resultarà afectada pel que fa a la credibilitat d’objectius i les accions de la seva planificació estratègica habitual. Entre altres aspectes, la manca de protagonisme i rellevància per a la col·lecció o l’escassetat de coneixement generat i atorgat per aquesta experiència em serveix per obrir debat sobre el nivell de qualitat i la coherència necessària que ha de presentar el MNAC a l’hora de programar les exposicions temporals i les possibles conseqüències implícites, en cas de no ser prou curós en la tria. No serveix excusar-se en la voluntat d’atreure diferents públics interessats en línies de difusió heterogènies o la simple fal·làcia d’implantar una oferta cultural vinculada al fet local.

Certament la importància del fons que conserva el MNAC necessita difusió i permet considerar múltiples exposicions temporals de gran qualitat on l’eventualitat de col·laborar amb altres institucions ofereix un dilatat ventall de possibilitats. Com assenyalà el passat mes d’abril l’Avaluació Estratègica d’aquest museu presentada per un organisme amb poques competències executives anomenat Consell Nacional de la Cultura i de les Arts dins del primer punt fort respecte l’oferta i el contingut: “Pel que fa a la política d’exposicions temporals hi ha una clara voluntat de col·laborar en grans projectes transnacionals, acollir exposicions de fons aliens i coproduir-ne de pròpies per fer-les girar pel territori.” Passats uns quants dies, en declaracions recollides el proppassat desembre als mitjans, el director Pepe Serra anuncià que aquest és el camí per als anys que vénen: s’estan preparant dos projectes, una gran exposició amb el Prado i una altra amb la Fundació Gala-Salvador Dalí. Possiblement aquests grans projectes donaran llum i generaran un gran focus d’atracció pels visitants i ajudaran a esmenar el moment d’incertesa actual, ja que els vincles i lligams entre institucions sens dubte serviran per proporcionar més rellevància i conjugar a la perfecció la missió amb el mercat. Avui tenim notícia que s’estan construint i cal desitjar que demà els problemes financers no facin enfonsar els vaixells al moment d’avarar-los.

Publicat dins de Art, comissariat, Exposició, Gestió museística, Museus | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Los guerreros de Xi’an invaden el Palacio Euskalduna de Bilbao. Review de la exposición Terracota Army.

Por Lara Extremera Díez

fff

Ilustración 1. Detalle de la cabeza de una réplica de soldado de terracota

Un ejercito de arcilla inmortal

El Palacio de Congresos y de la Música Euskalduna de Bilbao acoge una exposición sobre los Guerreros De Xi’an del 16 de diciembre al 22 de febrero.

Esta exposición con más de 150 réplicas a tamaño original ya ha recorrido varias ciudades europeas, llegando a Bilbao tras un gran éxito obtenido en Dublín.

El ejército de Terracota está compuesto por miles de figuras de guerreros y caballos a tamaño real, las cuales fueron enterradas en torno al mausoleo del primer emperador de China Qin Shi Huang (210-209 a. C.).

La exposición ya ha tenido contabilizadas más de 40.000 visitas.

Regreso al pasado

Seamos sinceros, todos hemos querido viajar al pasado alguna vez. Esto es lo que ocurre cuando nos adentramos en la exposición Guerreros de Xi’an.

Tras bajar unas escaleras mecánicas, uno recibe la bienvenida por dos soldados de terracota que custodian “la puerta del mausoleo”. Poco a poco entre una mezcla de ligera oscuridad e iluminación cálida uno se adentra en el recorrido, mientras fotografías de los soldados de terracota rodean la estancia.

Una vez dentro, es recomendable una visita al auditorio, un área en la cual se proyecta un documental sobre los soldados de terracota de 1h de duración. Tras esta introducción sobre la importancia de la fabricación, los nuevos descubrimientos y las nuevas tecnologías de excavación, uno está preparado para seguir aprendiendo más sobre este impresionante hallazgo.

nmbnm                                 Ilustración 2. Fragmento de piezas de los guerreros.

En la sección de la excavación podemos observar sorprendentes objetos que fueron hallados en la tumba; figuras, monedas, exvotos (Piezas Han), espadas de bronce, puntas de lanza de bronce, espejos, ornamentación o vasijas rituales.

El acceso “al foso” es la experiencia que no deja indiferente. Tras subir unas escaleras (o rampa), se llega a una puesta en escena emocionante. Mediante el uso de proyectores y réplicas de los soldados se recrea la famosa imagen de la tumba. Miles de soldados, y un carruaje con caballos nos miran de frente evocando lo que una formación de combate pudiera ser. Todo ello acompañado de música de ambientación de batalla, voz en off y focos especiales de iluminación. ¡Es como sentirse descubridor del yacimiento!

ggAdemás de esto, hay a disposición del usuario el servicio de alquiler de audio guías. Una aplicación en IPod Touch diseñada exclusivamente para la exposición con narraciones de Javier Sierra. En la App puedes encontrar toda la información necesaria para hacer el recorrido mucho más educativo. La aplicación también contiene vídeos e imágenes extra para mejorar la experiencia interactiva.

Ésta exposición es recomendable para todos los públicos, con talleres infantiles especiales los fines de semana. Aquí va un pequeño listado de los talleres que se pueden realizar:

Listado de actividades infantiles

– Taller aprende a dibujar un oso panda

– Taller de Arqueología

– Colorea tu propio guerrero de Xi’an

– Conviértete en un Dragón Chino (animación)

                                                           m,,.Ilustración 4. Actividad infantil Taller de Arqueología

En conclusión me ha parecido una experiencia muy satisfactoria; dinámica, sorprendente y educativa. Una estupenda recreación de la cultura material de la tumba dotada de un espacio lúdico con sopresas para disfrutar con toda la familia.

Si quieres saber más sobre ésta exposición ¡no dudes en ir a visitarla!

Quiero tu opinión:

¿Has visitado esta exposición en Bilbao o en alguna otra ciudad? ¿Cómo fue tu experiencia? ¿Hay algo que añadirías para hacer la visita más atractiva?

Publicat dins de Art, Exposició, Tecnologia, Visites a museus | Deixa un comentari