El MACBA que no tornarà

Per César Lorenzo

rey-sodomizado-macba-01-660x330

Obra d’Ines Doujak al MACBA

La polèmica al voltant de “La bèstia i el sobirà” em té fascinat. Em sorprèn que al 2015 es continuïn produint ingerències i censures sobre els artistes apel·lant a un suposat codi moral o de bon gust. I em sorprèn, més encara, que el director dimissionari (Bartomeu Marí) no conegui el que és un Efecte Streisand. El resultat del maldestre intent de coacció ha estat una publicitat sense precedents, un nombre espectacular de visitants els primers dies i, com a colofó, el silenci i l’arraconament de l’exposició per part del propi Museu i les institucions de les que depèn.

S’ha escrit molt sobre el tema: des dels capriciosos orígens del Museu (el documental MACBA: La dreta, l’esquerra i els rics en mostra algunes claus), al comportament gens dialogant de Marí. Poc puc afegir al debat sense redundar en el que altres ja han dit. Però sí puc fer memòria i recordar un temps en que el MACBA va ser viver, o al menys va deixar fer i no va posar traves, a projectes que avui dia serien inimaginables.

Parlo d’uns quinze anys enrere, quan no existien les xarxes socials i encara es feien servir les cabines de telèfons… En aquella època, quan els dinosaures poblaven la terra, Barcelona va ser escollida com a seu d’una reunió del Banc Mundial. La resposta a uns dels màxims responsables de la pobresa i les desigualtat globals va ser una mobilització social molt intensa, emmirallada en la de Seattle del 1999 i hereva espiritual de la centenària Rosa de Foc. La pressió va donar resultats i la reunió es va desconvocar, però tot i així es va mantenir la contra-cimera. Trobades d’activistes d’arreu, debats, assemblees, concerts i, per descomptat, manifestacions, van omplir carrers i places pels volts de Sant Joan de 2001. I dins d’aquella efervescència, el MACBA -sí, aquest contenidor blanc immaculat aixecat capriciosament al bell mig del Raval- també va jugar un paper rellevant.

Escuts

Escuts

La pauta a seguir, com explica Jorge Ribalta, l’havia marcat un taller de títol ben suggerent: La acción directa como una de las bellas artes). A partir d’aquella experiència -i sempre amb el vistiplau de la direcció del Museu, que va destinar-hi la fabulosa xifra de 12 milions de pessetes (uns 72.000 €)- un grup d’artivistes van crear Las Agencias: petits grups de treball especialitzats en comunicació i performances que van integrar-se juntament amb molts altres col·lectius en la campanya contra el Banc Mundial. Al local de Las Agencias, situat a Joaquin Costa 24, a tocar del Museu, es van gestar iniciatives tan destacades com el Show-bus: una autobús “tunejat” amb altaveus i pantalles de vídeo, que servia per animar les manifestacions a ritme de hip hop mestís i transmetre informació a Internet en directe (insisteixo, no existien els smartphones). També portaven el segell de Las Agencias els vestits pensats per a les manifestacions antiglobalització (amb màscares antigàs, proteccions i dispositius d’enregistrament de vídeo), confeccionats amb materials reciclats que van ser objecte d’una singular desfilada de pret à revolter. I els escuts construïts per a defensar-se de la policia amb imatges impreses en format extra gran de lluites d’arreu del món; la imatge gràfica de campanyes de denúncia com Dinero gratis, o la publicació de contrainformació Està tot fatal. Inconformisme iconoclasta en estat pur.

Show bus

Desconec en quin moment Las Agencias van baixar la persiana i per quina raó concreta. Imagino que al aleshores director, en Manuel Borja-Villel, no li devia fer gens de gràcia que la policia antiavalots perseguís a un grup de manifestants fins a la mateixa porta del Museu i amenacés amb carregues i detencions (puc donar testimoni en primera persona). El que és segur és que l’experiència va deixar petjada a ambdues bandes de la plaça dels Àngels. Al carrer, el març següent, la “mani-festa-acció” Reclaim the Streets i un circ amb segell de Las Agencias van posar la nota de color dins els actes de la Campanya contra l’Europa del capital; als despatxos -intueixo- es va optar per redirigir el Museu cap a un altre tipus de col·laboracions menys contestatàries i problemàtiques. És cert que encara veurien la llum exposicions de fort contingut polític, com Desacuerdos, emmarcada en un projecte en xarxa amb altres centres, que ha tingut continuïtat lluny del Raval fins els nostres dies en forma de revista. Però el Show-bus mai més tornaria al carrer.

Pret a revolter

Pret-a-revolter

Entre que Internet estava en una fase encara incipient i tot tenia un punt clandestí, rescatar la història de Las Agencias esdevé quasi un exercici d’arqueologia no exempta de polèmica, però buscant a l’hemeroteca i altres racons es poden trobar testimonis d’una època en que les institucions culturals s’obrien al pensament crític i trencador. Eren, definitivament, altre temps que no tornaran.

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s