Quan tens clar el teu públic. Quadriennale Düsseldorf 2014.

Per Marc Quintana

Des del 5 d’Abril fins al 10 d’agost d’aquest any, qui tingui uns dies de vacances pendents pot apuntar a la llista de destinacions la ciutat de Düsseldorf com una seriosa candidata. S’hi està celebrant la Quadriennale Düsseldorf 2014 d’Art Contemporani. Aquesta és una excel·lent oportunitat per fer un bon tast del panorama artístic contemporani alemany amb exposicions de primera línia i una gran diversitat d’activitats paral·leles.

Kandinsky, Malewitsch i Mondrian al Kunstsammlung K20 La tercera edició de la Quadriennale compta amb la complicitat de totes les institucions tant públiques com privades. Des d’institucions culturals, passant per les acadèmiques, fins a empreses i grans companyies privades. Malgrat que la primera setmana coincideix amb la Fira d’Art de Cologne, això no és un contratemps sinó que ambdues treballen per potenciar-se com a pol d’atracció en el sector de l’art. I com a tal, el suport econòmic d’institucions no fa més que incrementar l’extens programa. Continua llegint

Publicat dins de Art, Cultura, Públics | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La profecia gaudiniana de Pujols

Per Carme Perella

Si Gaudí aixequés el cap de la tomba, vuitanta-vuit anys després de la seva mort, no donaria crèdit al que veuria.

Centenars de milers de turistes, àvids de visitar i fotografiar la seva obra, venen cada any a Barcelona amb la intenció d’endur-se la retina  -o la càmera fotogràfica- carregada d’imatges de les seves creacions. (Gaudí, reticent com era a aparèixer a qualsevol instantània, no ho duria pas gens bé!).

Això no era així a la primeria del segle passat. Per norma, mai ningú és profeta a la seva terra, i menys en vida. Gaudí no en fou l’excepció.

Acudit de Picarol a l’Esquella de la Torratxa

Acudit de Picarol a l’Esquella de la Torratxa

La premsa del moment anava carregada d’acudits i caricatures satiritzant la seva figura i obra. La Casa Milà va donar molt de joc. Així, per exemple, apareix un acudit de Junceda a Cu-Cut! on diu: “-Papà, papà, jo vull una mona grossa com aquesta”, referint-se a La Pedrera com a mona de Pasqua; o bé un acudit de Picarol a l’Esquella de la Torratxa on la caricaturitza com si fos un pàrquing de dirigibles d’una Barcelona futurista, o una altra d’Smith a Cu-Cut! on diu en relació a la mateixa casa: “-Mamà, ¿que també hi ha hagut terratrèmols aquí?”,… Continua llegint

Publicat dins de Cultura | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

#FENOMENOINSTAGRAM

Por Paula Pedemonte

Paula 1Ya son muchos los que se han adentrado al gran mundo del Instagram, aplicación que al empezar de cero, parece no tener demasiado sentido, pero que a medida en que te adentras lo va cogiendo paulatinamente. Tanto es el sentido que coge, que actualmente forma parte del día a día de las personas y de las instituciones. Cada vez más instituciones culturales lo utilizan, ya que es un medio de comunicación eficaz, sencillo y que llega masivamente a todos los públicos mediante los famosos #hashtags, por los que, cualquier persona del mundo que le interese ese tema, podrá encontrar la fotografía de tu cuenta de instagram, gustarle y ¿ Porque no seguir tu cuenta si tus contenidos van a tener siempre una linea de interés continua ?

Esta aplicación fotográfica, que sirve sobre todo para inmortalizar momentos de la vida cotidiana, lo que crea un aliciente extra para el público, ya que por primera vez en la historia, no se nos muestra lo preparado, las puertas para fuera, sino que podemos llegar a ver los adentros del mismísimo MoMa, o el día a día de directores, editores, curators o artistas reconocidos y menos reconocidos, que tienen la misma posibilidad en este mundo virtual, de gustar y de triunfar.

A continuación, 10 mandamientos, ideas para que un Instagram funcione, al menos para que no se quede en el anonimato eterno: Continua llegint

Publicat dins de Art, Cultura, participació, Tecnologia | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Avui al museu li toca despullar-se i fer cua

Per Georgina Madí

“Quan abans et treguis la roba abans acabarem. Deixa les coses damunt d’aquella cadira i espera’t allà amb els altres. Formularis a la dreta. Tenim molta feina, aquí”.

El destinatari de l’ordre vol queixar-se però ho deixa córrer. Aquest tracte envers la seva persona fa no pas masses anys era impensable. Li haurien deixat fer la revisió com a mínim amb els pantalons posats. I si per algun motiu la infermera (novella, doncs cap persona que sabés qui era li parlaria així) li suggerís tals instruccions, el doctor sabria com posar-la a lloc. Un toc d’atenció per deixar clar que als amics del cap no se’ls tracta com als altres pacients. La infermera, vermella com un pebrot escalivat, s’hauria disculpat vint vegades. I ell, divertit, l’hauria excusat amb un “és normal que no ho sàpigues”. Perquè ell en sap més que ningú de qualsevol cosa, i la seva funció és ajudar a qui no sap res.

Però avui al museu li toca despullar-se i fer cua. Quant i com va perdre aquell estatus de VIP encara no ho sap, possiblement ni se’n va adonar perquè devia estar ocupat fent coses importants. Coses que, en tot cas, li van impedir percebre que els temps canviaven, que el doctor passava olímpicament de la seva prerrogativa i que, curiosament, el món seguia girant sense ell. De poc van servir les queixes dels qui treballaven aixoplugats sota el seu paraigües: aquestes son els meus principis i, encara que ho desitgi –com diria Grouxo Marx- no en tinc d’altres. Si vol res haurà de parlar amb el responsable. Car que el responsable, cansat de tant ploramiques, prefereix fer veure que no hi és al despatx amb tal de que el deixin en pau.

Així fou com –sense pòlissa d’assegurança, ni pla B ni res remotament semblant- de cop i volta el museu es trobà allí, fent cua junt amb els qui fa uns anys tractava d’entreteniments inferiors, esperant el seu torn en pilotes. Avança poc a poc, grunyint entre dents, arrossegant els peus i parlant sól mentre els qui té al darrera li exhorten molestament que s’espavili o que els deixi passar. Avui al museu li toca replantejar-se si vol ser algú diferent. No és fàcil canviar de costums (i menys encara quan aquests s’adquireixen dels pares, dels avis…), però avui toca fer bugada. És irremeiable. La disjuntiva entre essència i renovació grinyola de mala manera però és l’única manera que ha trobat el museu d’aguantar l’equilibri amb un sol peu. El proper repte ja és saltar l’anell de foc amb un triple salt mortal i per fer-ho bé cal embranzida. Clarament, no és país per vells.

Publicat dins de Gestió museística, Museus | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El Carnaval

Por Fernanda Gusmão

El Carnaval es una fiesta popular conocida en todo el mundo por sus días de fiestas, animación, música y fantasías. La historia nos cuenta que esta fiesta surgió en la antigüedad en lugares como Mesopotamia, Grecia y Roma. El Carnaval se deriva de la palabra latina, carnis levale, lo que significa la eliminación de la carne, que es llevar a cabo un ayuno de fiestas paganas y deseos carnales.

En la antigua Mesopotamia, los rituales se llevaron a cabo antes del comienzo de la primavera, en una, un simple prisionero tomó unos días para que la figura del rey, con sus trajes y poderes del bien y comer mejor y dormir con sus esposas. Al final del ritual el prisionero fue ahorcado o muerto de una manera cruel. Esta subversión de los roles sociales está ligada a las fiestas de carnaval hoy, cuando hoy vemos a un hombre vestido de mujer, y viceversa. Haga orgías en el carnaval se pueden asociar con los partidos origen grecorromana, como bacanales – Festival dedicado al dios Dioniso o Baco vino (los griegos), caracterizado por la embriaguez y la entrega a los placeres de la carne.  Continua llegint

Publicat dins de Cultura, participació | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Quan el Blau crea una bona exposició

Per Guillem Gasulla

Soviética ens passa aquells que ens dediquem al món de l’art i la gestió de museus, que acostumem a dirigir les nostres crítiques i anàlisis a les grans institucions públiques. I escrivim paràgrafs i paràgrafs (a vegades amb una narrativa metafòrica i tècnica que sobrepassa la capacitat lògica) intentant veure i corregir les bones i males maneres de gestionar una col·lecció i promocionar un museu. Deixant, en moltes ocasions, de mirar també aquelles petites galeries o fundacions amb molt pocs recursos de promoció i difusió però amb joies artístiques d’autors mundialment coneguts que acaben en l’oblit en intentar competir amb els grans museus. I que en molts casos ofereixen una oferta expositiva molt més interessant que aquelles que podem veure en les grans institucions. No fa ni una setmana sortia del metro a Plaça Catalunya quan em vaig fixar en un cartell a la paret que anunciava sota el nom Blue: Homenatge a l’invisible una exposició amb obres d’artistes de la talla de Warhol, Basquiat, Lucio Fontana o Yves Klein entre d’altres. Moltes coses em van passar per la ment: – Bah! Seran obres menors!, -No conec la galeria, a saber on queda! Com és que no m’he assabentat d’una exposició com aquesta fins ara! I mentre pensava tot això corria a agafar el mòbil i escriure en una nota http://blueprojectfoundation.org. Quan vaig arribar a casa vaig visitar la web i certament l’exposició seguia en vigor. Una sort perquè cada cop m’entrava més neguit per conèixer aquesta galeria desconeguda. Així que aquest cap de setmana he decidit visitar la Fundació, la qual quedava a dos carrers de casa meva. Després de la gran decepció general que jo i tots els alumnes del Postgrau vam tenir en sortir de l’exposició de Cartografies del Rif al MACBA, i de l’engany que ens van oferir, desitjava ferverment veure una bona exposició. Encara que la tesi de l’exposició fos una cosa tan simple com el color blau. És cert que a primera vista la Fundació Blue Project pugui semblar una simple galeria d’art, de fet no fa ni 5 mesos que es va inaugurar i òbviament tot encara està per començar. Però quin començament… Amb certa timidesa vaig entrar i vaig decidir preguntar com havia sorgit el projecte. I em van explicar la gent que hi treballa, que la idea va sorgir de diversos col·leccionistes privats que volien un lloc on mostrar la seva col·lecció i crear un centre on els artistes poguessin crear i alhora compartir les seves creacions al costat de grans mestres de l’art. La Fundació disposa de dues galeries d’art: Una de gratuïta anomenada Sala Project, on regularment es fan performance, mostres d’artistes emergents i artistes residents que treballen en el taller de la fundació. I un altre de pagament anomenada Il salotto on aquests dies es pot gaudir de l’exposició Blue: Homenatge a l’invisible. Ja havia quedat captivat amb l’espai de la Fundació i la mostra gratuïta anomenada Repetition de Ken Matsubara em va deixar amb la boca oberta. Si l’exposició gratuïta ja era bona, la de pagament no em podia imaginar.

blau 1

Jean-Michel Basquiat, The dingoes that park their brains with their gum (1988)

I aleshores…pum! L’explosió del blau. Tampoc us vull fer una descripció de tot, ja que m’agradaria que anéssiu a veure l’exposició. Continua llegint

Publicat dins de Art, collecio, Exposició | Etiquetat com a , , | 1 comentari

La biblioteca, un suport imprescindible per als museus?

Per Maria Fontelles.

Quan anem a un museu visitem tots els racons de les exposicions. Però molts museus també compten amb unes sales que val la pena visitar i molta gent no coneix, les biblioteques.

biblioteca museuQuè és una biblioteca? Una biblioteca és un centre d’informació que facilita tot tipus de coneixement i informació als seus usuaris. Hi ha diferents tipus de biblioteques: nacionals, públiques, escolars, universitàries i especialitzades. Els museus formen part del grup de biblioteques especialitzades.

Al 1998, el Parlament Europeu va elaborar la resolució sobre el paper de les biblioteques a la societat moderna. En un dels seus apartats s’afirma que “les biblioteques revesteixen una especial importància per mantenir vives la llengua, la literatura i la cultura pròpies i en aquest àmbit hi ha abundants possibilitats de cooperació amb els museus, els arxius i altres agents culturals” (1)

Biblioteca del Museu Molí Paperer de Capellades

Biblioteca del Museu Molí Paperer de Capellades

A Catalunya comptem amb grans biblioteques especialitzades úniques pels seus fons. Com per exemple la biblioteca del Museu Molí Paperer de Capellades, que compta amb més de 600 títols sobre temes relacionats amb el paper (orígens, història de la fabricació, art, …) o la biblioteca del Museu Marítim de Barcelona (la qual disposa d’un important i ric fons especialitzat en història marítima). Biblioteques amb molts anys d’història, com la biblioteca del MNAC (els seus inicis daten del 1888 amb la preparació de l’Exposició Universal de Barcelona) o la biblioteca del Museu Víctor Balaguer (fundada l’any 1884). Continua llegint

Publicat dins de Museus, Uncategorized | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Lo intangible y esencial en la obra de un artista. El Atelier de Brancusi

por Mariana Echeverría

Para Constantin Brancusi (Rumania, 1876 – París, 1957) su atelier era indivisible de su obra, la colocación de las piezas en el espacio, el diálogo entre ellas y la relación de éstas con el espacio, eran para él lo que daban la percepción del conjunto de su obra. Consideraba cada pieza una obra en sí, pero lo mismo le ocurría en cuanto a su agrupación. En este sentido, previendo la posible división de su trabajo, o la manipulación que podía sufrir después de su muerte en el momento de ser expuesta, legó, el 12 de abril de 1956, al Estado Francés todas sus obras con la condición de que se respetara su disposición y, a poder ser, que se mantuvieran y se exhibieran en su atelier donde trabajó de 1916 a 1957, el Atelier 11 Impasse Rosin en París.  Mantener el legado de Brancusi en su estudio era incompatible con dar acceso al público para conocerlo, visitarlo y disfrutarlo, por lo que en 1992-1996 el arquitecto Renzo Piano reconstruye el Atelier de Brancusi en la Plaza Beaubourg delante del Centro Pompidou. En este espacio se reproduce el volumen y la luz del atelier del artista, así como la disposición de las piezas intentando conseguir la misma percepción de lo que fue en su momento.

En su estudio había varias obras acabadas, otras inacabadas, algunas abandonadas, esbozos… pero todo formaba parte de un mismo proceso. Este proceso consistía en trabajar en varias obras a la vez, en manipularlas, llegando así a mantener una relación cotidiana con todas ellas. Eran piezas vivas y en constante relación unas con otras, motivo por el cual, quizá, consideró indivisible la unidad del conjunto. Con el mismo cuidado que con el original acabado -y ya vendido-, Brancusi reparaba y pulía el yeso previo, que luego colocaba en su zócalo de origen, que permanecía en su estudio de idéntica manera a como había permanecido la versión en bronce antes de ser comprada. De este modo, perpetuaba el momento en que la obra aún estaba en su ambiente, en su casa, y estos yesos guardados y retrabajados pasaban, de ser el molde de las esculturas de bronce, a formar parte del conjunto integral de su estudio. En otro sentido, los zócalos, los trozos de moldes, de piedra o de madera, podían, en el futuro, llegar a ser obras que, junto con las ya empezadas o acabadas en mármol o bronce, estarían también en continua transformación. Otro elemento que daba vida y potenciaba las características de sus esculturas era el movimiento que producía el juego de la luz y sombra cambiante a largo del día. Era un proceso que no tenía principio ni fin. Continua llegint

Publicat dins de Art, Cultura | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Homenatge particular a Joaquim Folch i Torres, gran impulsor i director dels museus d’art de Barcelona

Per Montse Fernández

Aquest cap de setmana feia un dia massa esplèndid per tancar-se dins d’un museu de Barcelona. A la nostra ciutat n’hi ha molts i per a tots els gustos, però m’he adonat que n’hi ha un de molt més gran i a l’aire lliure, la qual cosa el fa molt especial; no s’ha de pagar entrada i el circuit de la visita és lliure, un mateix pot triar quina època històrica o quin moviment artístic vol veure i conèixer. Un cop feta la tria només cal agafar la T10 i 5 euros per unes patates i una cerveseta, que és recomanable de prendre a mig matí, mentre donem descans als nostres peus. Donat que la museografia del “Museu Barcelona” és permanent, no cal que patim per l’horari de visita, ja que si avui no acabem el nostre itinerari, el podrem seguir el proper cap de setmana o si anem massa apurats de temps, l’any vinent. Si Joaquim Folch i Torres hagués estat immortal, segurament ens el trobaríem donant voltes per la ciutat – i perquè no, potser acompanyat pel propi Josep Puig i Cadafalch- amb una mà al seu bastó d’excursionista i l’altre mà a una llibreta, tot inventariant aquell patrimoni que s’ha de salvaguardar pels dies del demà. Ja ho va fer durant les dècades dels 20 i dels 30 del segle passat i, gràcies a ell, molt patrimoni romànic es va salvar de caure en mans estrangeres i dispersar-se per ves a saber on, en uns temps on les lleis eren tan invisibles en qüestions artístiques que l’art es venia al millor postor, independentment de la seva nacionalitat.

A partir del 1914, aprofitant el clima de gran optimisme i les moltes propostes culturals que es produïen gràcies a la Mancomunitat (primer govern autonòmic de Catalunya), Joaquim Folch i Torres va donar forma a les seves innovadores propostes museogràfiques. No tenint prou amb ser un dels impulsors de l’art a casa nostra, la seva dedicació el va dur a ocupar el lloc de director dels Museus de Barcelona. La seva valentia i postura propera als joves noucentistes, li va fer xocar amb aquells que es mantenien propers a uns paràmetres més acadèmiques. Però això no el va aturar, per a ell el museu devia ser alguna cosa més que una mera institució passiva aglutinadora de relíquies, devia ser un òrgan de l’activitat científica, un centre d’estudi i investigació i devia establir un diàleg amb el públic. Amb aquesta intenció es va encarregar de fer, ell mateix, la majoria de visites guiades al museu d’Art i Arqueologia de Barcelona (que havia ampliat les seves instal·lacions el 1915) i ben aviat ascendí a director de les seccions d’art medieval i modern, des d’on tindria molt clara la tasca a desenvolupar: ampliar i legitimar el patrimoni. Totes aquestes iniciatives i motivacions li valgueren el títol de representat del consell de pedagogia de la Mancomunitat, donant inici a una carrera plena d’èxits que culminaria el 1920, amb la seva nominació com a director general dels Museus d’Art de Barcelona.

Aquest passat 7 de novembre de l’any 2013 es va celebrar el cinquantenari de la mort d’aquest gran desconegut (1886-1963). No és la primera vegada que la fama no acompanya a aquell que la mereix. Això si, en els seus temps ja en va fer prou d’enrenou! Hem d’agrair al seu elevat interès per l’art i la història de Catalunya i al seu rang, com a director general dels Museus d’Art de Barcelona, entre els anys 1920 i 1939, el que avui podem contemplar les pintures murals romàniques de les esglésies del Pirineu català i aragonès al MNAC, traslladades el 1922.

Folch i Torres va desenvolupar tasques pròpies d’una institució museística: salvaguardar, conservar, difondre i estudiar el patrimoni de Catalunya (funcions que reconeix el màxim òrgan aglutinador dels museus, l’ICOM). Durant la Guerra Civil va vetllar pel patrimoni de casa nostra i va custodiar-lo lluny de les zones de conflicte (Olot, París, Ginebra). Gràcies a aquesta acció es van poder salvar moltes peces irreemplaçables.

Cal destacar una de les seves tasques més importants, centrada en la reestructuració dels museus de Catalunya, per tal de fer-los més accessibles al públic. I parlant de públic i d’accessibilitat, ens adonem que tots dos conceptes són molt actuals i que la ciutat de Barcelona és, per naturalesa, l’espai museogràfic on aquests dos elements es conjuguen de la millor manera. Només cal sortir al carrer a comprovar-ho!

Publicat dins de Museus, participació | Etiquetat com a , , | 4 comentaris

El Museu Explora: Obres d’art a examen.

Per Íngrid Donadeu

El Museu explora va ser una exposició que es va fer al Museu Nacional d’Art de Catalunya, de novembre de 2012 al Febrer de l’any següent.

Comissariada per Mireia Mestre, cap de l’Àrea de Restauració i Conservació Preventiva del Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’exposició pretenia despertar l’interès i la curiositat de l’espectador per la feina complexa que envolta l’expertesa en el

Museu explora

Imatge publicitària de l’exposició

museu. El que van fer va ser exposar les obres originals al costat de fotografies, radiografies, etc. d’aquestes i acompanyar-les amb un text explicatiu amb dades i aportacions científiques. Tot això és feina dels conservadors restauradors, que han d’examinar les obres a fons per poder veure en quin estat de conservació es troben, saber els materials constitutius, la manera i com es van realitzar les obres, etc. per després poder decidir si necessiten un tractament de conservació i restauració o no. En cas afirmatiu, decidir quin és el més adient, ja que cada peça és única i té unes necessitats diferents, per això en alguns casos, quan s’ha realitzat alguntractament en alguna peça sense estudiar-la a fons, hi ha hagut reaccions químiques a causa dela combinació de materials, enfosquiment dels colors, etc.

Per altra banda, gràcies a aquests estudis s’han fet grans descobriments com obres superposades damunt d’un mateix llenç, canvis en la composició, dibuixos subjacents, inscripcions i incisions, ús de quadrícules, etc.

Museu explora 2

Tornant del tros, de Joan Llimona. Amb les analítiques es va poder veure que l’obra n’amaga una altra del mateix artista, La mort sobtada.

Per dur a terme tots aquests exàmens, els conservadors restauradors del MNAC han exposat les obres a radiacions electromagnètiques, visibles i invisibles, que han permès caracteritzar els materials, travessar les capes que les formen i esbrinar com va treballar un artista, quins materials, eines i tècniques va fer servir i com va procedir. Tot això estava explicat i exemplificat a l’exposició, on també es podien veure el revers de les obres i descobrir informacions i dibuixos al revers dels bastidors i etiquetes que certifiquen l’estada a certes exposicions.

Museu explora 3

La mateixa obra, Tornant del tros, amb llum visible.

He de dir que em va sorprendre que es fes una exposició d’aquest tipus, ja que no n’havia vist mai cap d’una temàtica semblant i em va semblar molt interessant perquè normalment són coses que no s’acostumen a ensenyar i que parlen molt de les peces. A un dels pocs llocs on he vist informació sobre algun aspecte de conservació o restauració al costat d’una obra ha estat al Museu Egipci de Barcelona, on s’explica el procés de recuperació d’una de les mòmies.

El fet de fer una exposició així, a part d’atraure al visitant per la curiositat que desprèn, per saber més coses sobre aquests temes o per a futurs professionals, també fa el museu més proper, ja que ensenya el que hi fan a dins, la feina de cada dia.

A partir d’aquí, pot ser que aquests visitants no tornin a mirar les obres d’art de la mateixa manera.

Reportatge sobre el museu explora http://www.tv3.cat/videos/4339711

Publicat dins de Art, Exposició, Restauració, Tecnologia | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari