Les administracions públiques, culpables de tots els mals dels museus?

per Carme Carrera

Aquest article només pretén ser una reflexió a partir dels múltiples comentaris que des de l’inici del postgrau s’han deixat sentir a gaire bé tots els mòduls i des de diferents sectors i disciplines.

De vegades la crítica cap a l’administració pública ha estat en relació a la gestió, d’altres per la lentitud burocràtica,  les retallades han estat el tema estrella i no menys importants han estat els comentaris sobre  les tasques dels professionals treballadors i treballadores de l’administració pública.

Etimològicament, la paraula administració prové del llatí i significa aquell que realitza una funció sota el comandament d’un altre, és a dir que presta un servei a un altre. Estar al servei d’un altre, de la societat, ajudant a que aquesta sigui més productiva amb eficiència i eficàcia.

En termes més col·loquials, és la ciència social i tècnica encarregada de la planificació, organització, direcció i control del recursos (humans, financers, materials, tecnològics, del coneixement etc…) amb la finalitat d’obtenir el màxim benefici possible: aquest benefici pot ser econòmic o social, depenent de les finalitats que persegueixi la organització.

Després d’aquestes definicions, i partint de la base que l’administració ha de donar un servei, jo afegiria també, un servei a la ciutadania. A més ha de fer-ho amb eficàcia i eficiència. Per obtenir resultats cal que hi hagi una bona organització, planificació i direcció dels recursos.

De vegades parlem de l’administració com a aparell rígid i complex, potser sí que ho és però qui fa funcionar aquest aparell rígid i complex són les persones. I aquest personal que està al servei de la ciutadania, en el nostre cas, dels visitants dels museus, té una organització al darrera i una direcció.

Ens oblidem sovint que hi ha polítiques públiques, i que hi ha unes directrius. Es tracta d’una jerarquia, els polítics marquen aquestes polítiques públiques i doten de pressupost els museus. És amb aquestes pressupostos que el museu ha de donar un bon servei.

Davant de tanta complexitat, de vegades he tingut la sensació que tots els problemes o dificultats (i més amb la crisi actual) dels museus, provenen de les administracions. Tothom ha de ser responsable de la seva parcel·la de treball i conèixer l’encàrrec i desenvolupar-lo amb eficàcia i eficiència.

No és una tasca fàcil però hi ha d’haver una visió oberta a la funció social dels museus que projecten la seva activitat sobre el territori més enllà del seu edifici i sovint més enllà del propi municipi.

La meva reflexió també vol anar en el sentit que molt sovint els recursos humans dels que disposa el museu són una font de riquesa i de col·laboració. El que cal és saber gestionar-los.

Potser si pensem en els museus com a eines de dinamització i sumem esforços amb vocació de servei a la comunitat i per la comunitat tindrem una visió més àmplia per trobar noves estratègies i provocar canvis.

S’han creat debats a classe quan hem comparat les biblioteques amb els museus. Les biblioteques han fet un gran salt endavant i per què no els museus ?

Segurament estan en aquest procés, d’apropament al públic, de col·laboració amb el territori, entitats, agents socials, etc. En aquest sentit, cal treballar en xarxa, amb la implicació de la comunitat. Podem veure un exemple a través de l’Associació de Museus de Territori i Societat.

Els museus de territori i societat incorporen una filosofia de col·laboració i treball en xarxa que permet optimitzar recursos a l’administració en la gestió de patrimoni, i racionalitzar la gestió de petits museus o punts d’interpretació que es creen sense estructura de gestió per tot el país i que queden immediatament a la seva inauguració buit d’activitats i serveis. Aquests museus, que no estan adscrits a una tipologia institucionalitzada, existeixen per la voluntat de les administracions locals titulars i pel compromís amb que són gestionats pels seus professionals, i de vegades amb manca de recursos i amb limitacions pel que fa al coneixement general de la seva realitat i de les seves potencialitats.

A manera de resum, jo diria que estem en el camí de la transformació dels museus tot i que la comparació amb el canvi que han realitzat les biblioteques públiques no és equiparable. Els museus tenen una complexitat en quan a temàtica i  grandària que fa difícil la seva homogeneïtzació i potser ens hem de preguntar si la gràcia està en que siguin heterogenis.

En qualsevol cas, cal preservar el patrimoni i apropar-lo a la ciutadania (al públic en general) i per això, s’ha d’apostar pel treball en xarxa, per una bona coordinació entre les administracions i les persones que hi treballen per donar un bon servei als visitants dels museus.

Jornada nudista al Museu Leopold de Viena amb motiu de l’exposició “Homes al nu”

Per Raquel Castellà i Perarnau

El passat 18 de febrer, el Museu Leopold de Viena, a partir de les 18.00 h, va organitzar una jornada diferent per el públic que volgués visitar l’exposició “Homes al nu”. Només hi havia una condició: els visitants havien de visitar-la despullats.

L’exposició en qüestió mostra de manera transversal la representació que ha tingut el cos nu masculí al llarg de la història. La jornada va tenir molt d’èxit entre el col·lectiu nudista que només es va sentir incomodat per la presència voayerista dels periodistes i els fotògrafs que es trobaven a les dues primeres sales de l’exposició, les úniques a les quals hi tenien accés.

.“Vive La France” de Pierre et Gilles utilitzada com a cartell promocional de l’exposició.

Segons el museu, la jornada nudista fou una decisió presa després d’haver rebut diferents sol·licituds al respecte per part de diverses associacions nudistes. Aquest fet va ocasionar un gran debat intern, no tan sols en el propi museu sinó també en el conjunt de la societat austríaca. L’exposició “Homes al nu” ja fou motiu de polèmica i de censura quan el passat mes d’octubre es va realitzar el cartell promocional en el que es mostrava a tres homes en nu integral. La imatge va causar tanta polèmica que, finalment, el museu va decidir cobrir els genitals representats en el cartell amb una cridanera franja vermella. Molts dels cartells de la ciutat van aparèixer doncs al cap d’uns dies vetats amb aquesta franja pudorosa i rogenca.

Cartell promocional de l’exposició després de la censura.

Aquesta decisió duta a terme per la directiva del museu, va ser força criticada pels diferents sectors més conservadors de la societat austríaca, ja que la van considerar insuficient. La institució va justificar la seva decisió argumentant que tornar a imprimir els cartells els hi suposava una despesa massa elevada pel període de crisi econòmica vigent. De tota manera aquest fet va fer que alguns sectors de la societat consideressin que això havia estat una estratègia de màrqueting per fer publicitat del museu.

. Imatge davant del Museu Leopold de Viena que anunciava l’exposició.

Per la seva banda, el portaveu del museu, Klaus Pokorny va explicar que s’havien rebut moltes queixes tant pels cartells publicitaris com per la jornada nudista que el museu oferia. Pokorny va comentar que des de la institució no van considerar que el cartell podia arribar a ser tan molest i intimidatori per a tantes persones, i fins i tot resultar violent per algunes altres. “Et sembla que ja hem avançat perquè estem en el segle XXI, però no es així. Els artistes que estem admirant en aquestes sales treballaven amb models al nu” va afirmar Pokorny davant la polèmica.L’exposició, oberta fins el passat 4 de març, reunia més de 300 quadres, imatges i escultures de nus masculins. Entre aquestes obres hi havia la famosa foto de la parella d’artistes Pierre et Gilles (Pierre Commoy i Gilles Blanchard) anomenada “Vive La France”. Aquesta imatge presenta tres homes vestint només uns mitjons blaus, blancs i vermells i unes botes de futbol. També formaven part de l’exposició escultures que tractaven sobre el nu masculí i una retrospectiva que reflexionava sobre el que ha representat i com ha evolucionat el nu masculí al llarg de tota la història de l’art. “La nuesa masculina és tan antiga com l’art, però la majoria dels nus són femenins”, això és el que ve denunciant des de fa anys el col·lectiu d’artistes nord-americans “Guerrilla Girls”que van considerar que una exposició sobre el nu masculí trencava clixés.

Visitants al Museu Leopold de Viena el passat 18 de febrer.

Pel que fa el nombre de visitants al museu, podem considerar que la polèmica que ha envoltat “Homes nus” va ajudar a augmentar en un 17 % el públic del museu amb 364.000 visitants, nombre que va convertir “Homes nus” en l’exposició més visitada a Viena durant el 2012.

Val a dir també que el Museu Leopold conté la major col·lecció d’obres de Egon Schile, deixeble de Klimt i artista prou conegut per la seva constant representació de cossos nus. El museu ja l’any 2005 va oferir doncs l’entrada gratuïta a qui visités despullat l’exposició: “La veritat nua: Klimt, Schiele, Kokoschka i altres escàndols”. Aquella jornada es va convertir en un èxit i centenars de persones van visitar l’exposició amb la indumentària d’un banyador o algú completament desvestit.

Visitants al Museu Leopold de Viena el passat 18 de febrer.

Són molts els que manifesten que l’èxit d’aquestes jornades no és degut només a un interès artístic sinó que hi ha també un interès morbós en veure passejar els visitants nus pels passadissos i les sales del museu. Potser amb aquest fet podríem plantejar-nos tot un seguit de qüestions sobre els motius que indueixen als públics a visitar aquestes exposicions: el públic visita l’exposició per veure els nus representats en les obres o per veure els visitants nus en viu i en directe? Creieu que realment és una bona pràctica que s’ha d’estendre en altres museus i que pot atreure a nous públics o pel contrari, penseu com la gran majoria de professionals de la restauració (un dels col·lectius que més s’ha oposat a aquesta pràctica) que han manifestat que és totalment antihigènic i pot resultar una amenaça per la conservació de les peces? Penseu que aquest tipus de pràctica es podria portar a terme en un museu del nostre país o hi trobaríem moltes reticències?

Visitants al Museu Leopold de Viena el passat 18 de febrer.

Aquestes noves pràctiques han ocasionat, dins d’alguns museus, un profund debat que ha fet posicionar i mobilitzar el món de la cultura i els professionals de la gestió museística. Convido doncs amb aquest article a reflexionar i a debatre al voltant d’aquesta tessitura. Ja que, degut a la nostra condició de futurs professionals de la gestió museística, molt probablement ens trobarem en qüestions d’aquest tipus a les que haurem de donar resposta i prendre una decisió al respecte.

Noli me tangere

Per Mercè Vila

“[...] Lo que se llama restauración no es más que el peor modo de destrucción. No nos engañemos en asunto tan importante; es un imposible, tan imposible como resucitar a los muertos, restaurar algo que haya sido grande o bello en arquitectura [...].”

John Ruskin, The seven Lamps of Architecture, Londres, 1849, ed. Española del Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de Murcia, 1989.

Mà femenina, s. XIX-XX. Auguste Rodin (Metropolitan Museum of Art).

Poc temps després d’haver iniciat els meus estudis en conservació i restauració, una catàstrofe en forma de llibre titulat The seven Lamps of Architecture cau a les meves mans. El precursor de la restauració romàntica, John Ruskin (1819 – 1900), 168 anys més gran que jo, m’exposa, sense embuts, la seva teoria sobre la conservació i restauració.

Oposat a les teories de Viollet-le-Duc (1814 – 1879), Ruskin defensa que les obres d’art, realitzades amb matèria natural, pertanyen a la naturalesa i no a l’home. Així, la degradació que succeeix en la matèria que les conforma ha de produir-se naturalment, sense intermediaris, i que la desaparició ha de ser una fase més del procés creatiu.

I jo, que fins al moment creia convertir-me en una espècie de salvadora d’obres d’art, començo a dubtar i a preguntar-me sobre la necessitat de la meva professió. Passat el primer impacte, m’adono que les teories actuals de restauració s’allunyen, en gran mesura, de la teoria de Ruskin. Avui tothom creu en la necessitat de preservar el patrimoni que ens envolta, tothom veu necessària la conservació de les obres d’art i els restauradors professionals, i d’altres que no són ni restauradors ni professionals, s’atreveixen a tocar i retocar les obres d’art que, per sort o per desgràcia, cauen a les seves mans.

Segurament Ruskin, tocat per la bareta màgica del romanticisme, es dirigia cap a unes teories excessivament utòpiques i literàries, poc practicables en el món real de la conservació i restauració. No obstant això, 164 anys després, alguns personatges que s’autoanomenen restauradors estan “trastocats” per una altra bareta, la de la imprudència, i algú els hauria de recomanar fullejar el romanticisme de Ruskin o algun tractat de respecte en general.

Traslladant aquesta preocupació a l’àmbit dels museus, sabem que alguns d’ells, no tots, compten amb un departament de conservació i restauració. Aquest departament està format per un conjunt de professionals un punt curiosos. Els podem distingir de la resta de treballadors del museu perquè es vesteixen amb una bata blanca, impol·luta. Aquest seria l’atribut principal que els caracteritza, però, com a atributs secundaris que ens ajuden a identificar-los, podem trobar els guants, les mascaretes, els pinzells de pèls de marta o els pigments purs.

Aquests personatges que deambulen per les sales amb posat de guardaespatlles, són els encarregats de vetllar pel bon estat de salut de les peces custodiades pel museu. La seva única responsabilitat recau en garantir que els milers de peces que puguin conformar la col·lecció gaudeixin d’un bon estat de salut, que no emmalalteixin. Si això passa, són ells qui ho han de detectar i actuar ràpidament per tal d’evitar la decadència, i el pitjor de tot: el contagi. Paral·lelament, han de redactar informes especificant, fins a l’últim detall, les intervencions que han realitzat a la peça ja que, passats uns quants segles, el restaurador que torni a topar amb aquella obra haurà de saber quin tipus d’operació es va realitzar i quins medicaments es van proporcionar al pacient, romànic i del s. XII, per exemple.

Arribats en aquest punt, em sembla imprescindible fer una comparativa entre restauradors i metges, museus i hospitals, obres i pacients. La semblança entre restauradors i metges no només es troba en el seu uniforme de treball. Ambdues professions es basen en vetllar per l’estat de salut d’altri. No obstant, entre uns i altres hi ha una diferència substancial: mentre que els metges tracten amb éssers mortals i la desaparició forma part del joc, els restauradors persegueixen la immortalitat en els seus pacients. La seva lluita, però, està perduda des de l’inici ja que els materials que conformen les peces són tan mortals com les persones i el seu destí es dirigeix, més o menys de pressa, cap a la inevitable desaparició. Així, els restauradors esdevenen uns personatges que cada dia lluiten contra les lleis de l’envelliment i desafien el pas del temps perseguint l’eternitat dels pacients del seu hospital.

Venus restaurée, 1936. Man Ray.

I aquesta batalla perduda des d’un inici, per què? Què ens empeny a conservar totes aquestes obres del passat que la majoria de vegades ni entenem, ni podem contextualitzar, ni sabem per què van ser fetes?

La resposta potser és simple. Necessitem conèixer allò que ens precedeix per poder seguir avançant. La història de l’art ens proporciona una base inabastable que, en la mesura del possible, ens mostra la mentalitat d’aquells que ens van precedir i que, igual que els nostres artistes actuals, van procurar expressar-se. Els artistes, mortals, van desaparèixer, però les seves obres segueixen testimoniant la seva existència. Només per aquest motiu, la figura del conservador-restaurador esdevé fonamental.

Senyors de les bates blanques, tinguem cura dels nostres pacients, des del més mediàtic al més desconegut. Tots ells conformen la xarxa infinita que teixeix la història. Vetllem pel bon estat de salut dels pacients que l’atzar ha portat a les nostres mans, tractem-los amb tota la cura que ens sigui possible, i no restaurem si no és imprescindible. Procurem buscar la bellesa en les formes mutilades que, sens dubte, existeix.

La Venus de Milo, greu i elegantment mutilada, segueix sent un cànon de bellesa indubtable. Si la seva ment, de marbre blanc, veiés venir una bata blanca amb intenció de proporcionar-li els braços que li falten, segurament cridaria un “Noli me tangere” que deixaria a la bata blanca de pedra o, millor dit, de marbre blanc.

Venus de Milo, finals s. II aC. (Musée du Louvre).

Vogadors urbans a Venècia

Per Jordi Vernis

“L’economia de mitjans és un efecte de la interpretació del lloc”. Així analitza Rui Mendes, eminent arquitecte portuguès, un dels atributs de la Casa Bunyola (Mallorca), obra de Francisco Cifuentes Utrero. Integrada en el paisatge, econòmica i funcional, beu de l’arquitectura tradicional de l’indret on s’insereix però sense rebutjar l’experimentació. I a més, ho fa amb senzillesa: fusta de pi, termoargila i revoltons de ceràmica. El missatge de Mendes és clar: la manera de configurar la imatge d’un edifici -des de l’alçat fins als materials que s’empraran-, ve condicionada, si no determinada, per un entorn singular. Privilegiat aleshores l’entorn que per condicions materials i culturals afavoreix una casuística talentosa, perquè és únic. Així l’elogi d’una arquitectura és indissociable de l’elogi al lloc on es troba.

Casa Bunyola integrada al paisatge-foto de José Hevia

Aquesta visió serveix per acostar-se a l’esplèndida Casa Bunyola, i també El pavelló que ha representat  Catalunya i les Illes Balears a la tretzena edició de la Biennal d’Arquitectura de Venècia (29/9/12- 5/11/12), al qual pertany l’obra mallorquina. Vogadors/ Architectural rowers és el títol que Jordi Badia i Félix Arranz posen a una instal·lació que parla de la idiosincràsia constructiva del Mediterrani. 350 metres quadrats ubicats a la Via Garibaldi per acollir els projectes de nou arquitectures públiques i privades, que exemplifiquen Catalunya i ses Illes com a seu d’una tendència basada en el respecte a l’entorn i a l’habitant. Una casuística que respon a paràmetres d’idiosincràsia i no a estratègies lligades a les arbitrarietats de cada situació, com podria ser la fastuositat edilícia en un moment de bonança econòmica.

El projecte curatorial ha apostat per activar processos de construcció que ha batejat com a “permeables”, i que podríem definir a partir d’uns atributs clau que trobem als edificis seleccionats: habitar, conservar, reinterpretar el lloc. Sensibilitat ciutadana, tradició, proximitat, enginy, vida. Economia de mitjans, sobrietat, materials càlids i expressius. El futur sembla replantejar l’arquitectura a nivell quotidià i funcional. Hi ha, a més, la voluntat d’emparentar aquestes característiques amb la novetat. O millor, amb la joventut. La majoria d’autors escollits no arriben als 40 anys. Tampoc són les velles i grans capitals el lloc adequat per buscar aquestes propostes, més prolífiques en països i ciutats perifèriques però emergents. Vogadors veu en el caràcter constructiu mediterrani quelcom que ve de lluny, i que ha romàs també quan Europa volia l’espectacularitat de les grans edificacions, en les quals les persones eren més aviat admiradors/ espectadors dels edificis.

Interior Casa Bunyola-foto de José Hevia

L’exposició passarà com una mostra amb gran sentit crític -i oportunisme, en el bon sentit del terme- si pensem que els autors han sabut mostrar fins a quin punt l’arquitectura més creativa ha estat un dels nuclis responsables de la crisi global. Per demostrar-ho s’ha volgut comparar l’hàbit constructiu que es defensa amb altres tendències europees afins, amb una part final de l’exposició on hi ha 20 obres precursores de les nou centrals. Són l’extrem oposat a un altre model que ha quedat retratat per la crisi amb el seu excés estilístic i administratiu. 10 anys de desmesura a base de projectes inabastables. El cas de Santiago Calatrava declarant davant un jutge per l’excés d’honoraris i l’opacitat general de la construcció de l’Òpera Ciutat de Palma, en són un exemple important. N’hi ha molts més. Per citar-ne tres, el Palau de Congressos de Còrdoba que projectà Rem Kolhaas, la Ciutat de la cultura de Peter Eisenmann o La ciutat del flamenc de Herzog i De Meuron a Jerez de la Frontera.

Ara bé, que els paràmetres arquitectònics defensats per Badia i Arranz hagin estat un atribut característic de certs pobles mediterranis és una tesi que ha de vigilar i tenir en compte l’evidència: ara ja formen part d’un imperatiu que s’expandeix al llarg d’Europa. El món anglosaxó brilla intensament amb casos com el de l’arquitecte escocès Isi Metzstein (mort a principis de gener) o, parlant d’obres concretes, el baix i modest edifici annex al museu Isabella Stewart Gardner de Boston dissenyat per Rienzo Piano. El tinent d’alcalde de Barcelona, Antoni Vives, ho resumia perfectament a la reunió de la xarxa FabLabs a Perú l’any passat : “Les persones són el centre del nou urbanisme, capaç d’acollir activitats productives i crear entorns habitables mixts”.

Perfecte. Però aleshores, estem segurs que a més d’un estil propi, no hem creat un discurs ad hoc? Que d’un arquetip original no hem passat a un model artificial, que ara es defensa perquè convé en temps de crisi, i que a més s’exporta internacionalment com a marca? Un estil que brilla per la seva funcionalitat, tanmateix podria transcendir no com a conjunt de paràmetres adequats a seguir –per tant, funcionals-, sinó com a discurs artificial que plau estèticament. Quina paradoxa! Potser no estareu d’acord amb mi. D’acord, no cal patir per ara, perquè les arquitectures presentades són d’una manufactura excel·lent i Vogadors és, conceptualment, un gran projecte curatorial. El primer gran encert de l’actual direcció de l’Institut Ramon Llull. Cal estar alerta, però, de no pervertir aquest ideari constructiu, convertint-lo en un discurs estèticament configurat per recrear-nos-hi. O el que és pitjor, per convertir-lo, en tant que discurs que parla de casa nostra, en un instrument per recrear-nos en nosaltres mateixos.

El cinema i el DDR Museum

Per Maria Velázquez Guilanyà

Fa uns mesos, vaig tenir la sort de poder viatjar a Berlín, ciutat que m’apassiona. Podria ser degut als meus estudis universitaris tot i que, sent sincera, em ve d’abans. D’adolescent, em sentia com una esponja i, no sé com, vaig veure’m atreta per dues pel·lícules alemanyes. Les dues, del director Tom Tykwer, les dues també, protagonitzades per la mateixa actriu Franka Potente. “Lola, rennt”[1] i “Der Krieger und die Kaiserin”[2]. Una pel·lícula em va portar a l’altra. Més tard, va aparèixer la famosa pel·lícula de Wolfgang Becker “GoodBye, Lenin!”[3] amb Daniel Brühl com a protagonista principal.

Cartell de la pel·lícula “Das Leben der Anderen” de Florian Henckel von Donnersmarck (2006).

Fins llavors, m’agradava centrar la meva atenció en aquelles històries, en aquell idioma que cada vegada m’agradava més però amb aquesta pel·lícula se’m va obrir un nou horitzó: Berlín i el seu passat més recent. Una ciutat que va ser dividida en dues. Dos móns, dues ideologies, dues maneres de viure envoltades per l’atmòsfera de la Guerra Freda. Finalment, uns anys més tard, vaig descobrir la pel·lícula “Das Leben der Anderen”[4] de Florian Henckel von Donnersmarck i Ulrich Mühe com actor principal. Per mi, una de les millors pel·lícules que he vist mai.

Així doncs, amb Berlín sota els meus peus, vaig decidir recórrer aquells espais vistos en pantalla i gaudir d’un escenari que poc ha canviat amb els anys. És una sensació ben bonica quan et trobes amb el passat cara a cara. Un dels símbols més emblemàtics, el mur, visitat diàriament per milers de persones, que l’observen i el fotografien, més per la fama i els seus peculiars gafits, que no pas per la seva cruel història. Els barris de l’est i l’oest on encara es difuminen les diferències estètiques en els seus edificis. En definitiva, una ciutat que ha sabut treure suc de tota aquesta mescla d’experiències passades, bressol d’una subcultura alternativa i bohèmia, no ha esborrat del present la seva història més recent i, sense cap mena de dubte, més dolorosa. I justament en el seu caràcter s’hi deixa entreveure una estima a la cultura. De tot el ventall de possibilitats, Berlín gaudeix d’un bon grapat de museus. Per les meves inquietuts d’adolescent, el Museu de Pèrgam era un lloc d’obligada visita per mi, entre tants d’altres. Per altra banda, el cinema alemany m’havia aportat la necessitat de no deixar escapar la oportunitat de trepitjar el DDR Museum (Museu sobre la República Democràtica Alemanya de Berlín).

Cotxe Trabant exposat a l’interior del DDR Museum.

Està just al centre de la ciutat, al barri de Mitte. He de dir que les tres hores que vaig estar allà em van passar volant. Al principi, vaig tenir la sensació que era petit i abarcava poc, però just entrar vaig topar amb la primera sorpresa: un cotxe Trabant, símbol d’aquell estil de vida, senzill i discret, un actor tímid en les pel·lícules alemanyes que tracten sobre la RDA. El temps restant, me’l vaig passar contemplant vitrines, obrint calaixos, tocant objectes, escoltant música, llegint premsa, en definitiva, vaig poder endinsar-me en aquell món caduc que només ara alguns alemanys i nostàlgics encara recorden. Un museu interactiu, que et donava a conèixer un estil de vida, una rutina, una experiència. Alhora, crític amb els esdeveniments històrics i els desviaments ideològics com l’espionatge i el terror infundat. Et donava la oportunitat de gaudir del comfort d’un petit pis comunista o sentir la fredor d’una cel·la de l’Stasi[5], entre d’altres curiositats, com tafanejar la roba dels vuitanta d’un armari, escoltar un llistat de hits de música més famosa a la RDA o descobrir que el nudisme era una pràctica molt habitual.

Cartell de la pel·lícula “GoodBye, Lenin!” de Wolfgang Becker (2003).

Un cop vista l’exposició, va arribar el torn d’anar a donar un cop d’ull als souvenirs. Tots ells recreacions de productes típics de la RDA: des d’un ós de peluix de l’època fins a un pot de cogombrets de la marca Spreewald (que nostàlgics i seguidors de “GoodBye, Lenin!” reconeixeran amb alegria). No hi podien faltar llibres d’història que tractaven el tema, dvd’s de pel·lícules com les citades aquí i alguns cd’s de música, entre d’altres.

L’exposició, sens dubte, és molt interessant. Més que mostrar-te un seguit d’objectes, t’ensenya i t’aproxima a un estil de vida i a una estètica. Surts del museu amb la sensació d’haver-te pogut endinsar en aquell passat. No és d’estranyar que avui en dia sigui un dels museus més visitats de Berlín, augmentant any rere any el nombre de visites. I sort també, de bones pel·lícules com “GoodBye, Lenin!” i “Das Leben der Anderen”, que t’obren els ulls a passats gairebé oblidats i t’aproximen, en aquest cas, a una gran ciutat i a un petit gran museu.

---

[1]“Lola rennt” (“Correr, Lola corre”) thriller d’acció del director Tom Tykwer de l’any 1998.

[2]“Der Krieger und die Kaiserin” (“La princesa y el guerrero”) drama romàntic del director Tom Tykwer de l’any 2000.

[3]“GoodBye, Lenin!” tragicomèdia del director Wolfgang Becker, de l’any 2003, envoltada pels successos històrics de la caiguda del mur de Berlín i la posterior reunificació d’Alemanya.

[4]“Das Leben der Anderen” (“La vida de los otros”) drama i thriller del director Florian Henckel von Donnersmarck, de l’any 2006, tracta d’una forma crítica i realista el tema de l’espionatge de l’Stasi, durant els últims anys de la RDA.

[5]L’Stasi, abreviació de Ministerium für Staatssicherhelt (Ministeri de Seguretat Estatal) va ser el servei secret per a l’interior i l’estranger de la República Democràtica Alemanya i, alhora, la institució encarregada d’investigar els delictes polítics. Sobretot, va ser un instrument de vigilància i repressió contra tots aquells ciutadans crítics amb el sistema.

Comissariat comunitari: una forma de participació als museus

Per Agnès Sebastià Murtra

like this. A democratic approach to Museum Collection. By Sloverlinett.com

És ben sabut que actualment l’ús extens de les xarxes socials fa que els usuaris creem, triem, jutgem i compartim continguts amb absoluta naturalitat. Ja no es tracta de receptors passius que consumim informació generada per altres sinó que podem participar i de fet participem activament en el procés de construcció de continguts. L’entorn digital ha normalitzat el “M’agrada”, el “compartir”, el +1, les estrelles en continguts…

En aquest sentit, Gilles Lipovetsky resumia perfectament la qüestió de la participació en les institucions culturals  en la seva xerrada d’obertura a l’exposició Pantalla Global, exposició magnífica que el CCCB va tenir l’any passat: “Els agents culturals ja no tenen el poder total perquè internet ha proporcionat a l’individu el mitjà i la possibilitat de ser actor i no tan sols espectador passiu”.

Aquesta tendència cap a la participació activa no es circumscriu només en l’àmbit de la web sinó que suposa un canvi de paradigma que s’expandeix a totes les esferes de la societat. Llavors, i com ja hem anat sentit aquests dies i amb diverses formulacions i per diversos professors del postgrau, com han de posicionar-se els museus en aquest nou context? Com cal encarar aquest nou repte? Com dissenyar les propostes d’exhibició? Quin diàleg establir amb el públic? Vegem, doncs, què estan fent els museus avui.

Un llibre il·luminador per totes aquestes qüestions (i moltes més) és el The Participatory Museum, de Nina Simon. Un dels elements més rellevants que comenta l’autora és que la participació als museus no pot quedar només en l’àmbit virtual sinó que ha de transcendir a l’àmbit físic i real: la participació ha d’anar guanyant centralitat en el fer dels museus d’avui, combinant la part a la xarxa amb la part en el propi museu. Precisament, l’exposició anomenada anteriorment, Pantalla Global,  va emprendre una crida a la participació: una cerca de materials visuals per tal de ser inclosos en l’exposició. Tot i que el procés participatiu es desenvolupava estrictament on-line, les propostes generades pels usuaris i que els comissaris seleccionessin per alguna de les set categories establertes per ells mateixos, passarien a formar part de l’exposició física al CCCB. Paral·lelament, discorria una exposició on-line, més àmplia, que recollia una gran quantitat de materials.

Targeta postal “Brangulí va ser aquí” en què es convidava en el procés participatiu de l’exposició

També al CCCB es va realitzar una experiència participativa interessant a partir de l’exposició  Brangulí. Barcelona 1909-1945. El projecte participatiu anomenat  Brangulí va estar aquí. I tu?, va ser una interessant crida a la participació de fotògrafs d’arreu que enviessin fotografies pròpies relacionades amb les imatges de Brangulí. Al final del procés, la recompensa:  una selecció de les millors imatges s’exposarien al CCCB. Si ens fixem en les dades, 598 autors  amb un total de 4.696 fotografies, de les quals 324 van ser finalistes, són unes dades espectaculars. Un dels elements que més criden l’atenció, a part dels resultats finals, és que en el disseny de la estratègia creada conjuntament pel CCCB i el col·lectiu Photobloggers va generar alguns documents de consideracions prèvies per tal que el procés no desemboqués en un fracàs. Aquestes consideracions es poden trobar  també publicades en la pàgina de l’exposició.

I és que en un procés de creació participativa, l’estratègia de comunicació, de seguiment, els objectius fixats i el retorn han de ser clars i ben dissenyats. Es tracta de processos complexos, de nous camins a explorar que han d’emprendre’s amb valentia per part de les institucions. Un museu amb molta experiència en aquest sentit, és el Brooklyn Museum, que ha esdevingut museu pioner en aquest àmbit ja que en el seu programa d’exposicions experimenten continuadament amb diverses fórmules per a la participació de la comunitat especialment en projectes de comissariat. La més actual, Go! que ha generat alguns comentaris adversos, possiblement pel risc que implica una proposta així i la quantitat de variables que cal preveure: la comunitat era convidada a triar artistes i les seves obres a partir de visites als tallers d’aquests, en jornades de portes obertes prèviament convingudes. Tot i que els resultats poden no agradar a tothom, el fet és que el grau de participació i d’implicació de la comunitat és envejable. Click! també del Museu de Brooklyn, posava en pràctica la controvertida afirmació de James Surowiecki a The Wisdom of Crowds que la comunitat té capacitat per prendre decisions i en molts casos ho fa de manera més encertada que no pas els experts. En aquesta ocasió, el públic enviava fotografies sobre un tema concret, en un segon moment les imatges eren votades, i en un tercer moment s’exposaven. La curiositat del cas és que en el moment de votar,  els participants havien d’omplir un formulari sobre el grau de coneixements en art i així, les tries i el perfil dels participants eren posats en relació en la mostra final.

Un altre projecte de comissariat comunitari d’aquest museu va ser a partir de la col·lecció pròpia. El projecte Split Second explorava de quina manera les nostres reaccions al davant d’una peça d’art varien en funció dels nostres coneixements, allò que ens diuen o allò que ens pregunten. A partir de diversos exercicis amb els participants, la selecció de les obres que havien generat més controvèrsia o resultats més dinàmics, s’instal·lava en el museu en forma d’exposició .

I és que al meu parer, la cosa pren un gir definitiu quan la participació es posa en relació directa amb la pròpia col·lecció. Per a trobar exemples  en aquest àmbit, hem de tornar a posar la mirada una mica lluny. Cal dir, però, que el MACBA, a través de la seva web proposa una aplicació interessant que és, al meu entendre, un inici d’obertura al comissariat comunitari: Recorreguts. Els usuaris poden crear els seus recorreguts per la col·lecció i altres materials disponibles i fer-los públics o privats.

ICSID Eivissa, 1971. La utopia és possible. Fotografia emprada en un dels recorreguts públics publicats a la web del MACBA

Vegeu-ne un exemple, en què el web del museu, amb tots els seus materials disponibles (col·lecció, documentació, podcasts, vídeos, etc. tant del MACBA com d’altres institucions que hagin passat pel MACBA i hagin quedat representats en el seu web) esdevé repositori de materials múltiples i diversos a partir dels quals es poden trenar discursos i recorreguts pels continguts del museu, és a dir, fer de comissari d’una exposició. Malauradament, de moment es tracta d’una proposta únicament on-line i que no es trasllada ni té cap ressò en l’àmbit físic. Potser n’és l’avant-sala o el lloc per a les provatures per un ulterior desenvolupament? M’agrada pensar que sí!

I és que el terreny del comissari encara és l’àmbit del conaisseur, de l’expert que explica els seus coneixements fruits del seu estudi  i que aporta la seva lectura o visió als visitants. Però no podem oblidar que el comissari és també mediador entre l’obra i el públic, i en aquest sentit quina millor manera sinó de fer-ho a través d’un procés obert i participat? En contacte i en diàleg amb el públic del museu, des del mateix procés? Cal dir també que el comissariat comunitari o participatiu és un projecte que implica esforç i un alt risc, i és molt més obert i poc controlable per part de la institució.

El Museu Walker, amb 50/50. Audience and Experts Curate the Paper Collection va proposar de fer una exposició crowd-curated a partir de la col·lecció sobre paper del museu. L’exposició era un experiment (en paraules del propi museu) que, entre d’altres, explorava per contraposició la tria dels experts amb la tria de l’audiència, 50 a 50, tal i com indica el títol. Alhora, la proposta també obria preguntes interessants sobre les diferents experiències alhora d’emetre judicis sobre art en un entorn on-line o en contacte directe amb l’obra. Per a fer les votacions es va crear una app específica per tal de garantir l’accés per tothom i que fos d’una manera àgil i amena.

Capçalera de l’exposició Public Property al Walter Arts Museum

Public Property al The Walter Arts Museum  va ser un altre experiment, també en  paraules del propi museu, per a fer un comissariat comunitari a partir d’obres de la pròpia col·lecció. En aquest cas, fins i tot l’encertat títol de l’exposició va ser escollit via facebook pels usuaris, com un dels primers passos del procés participatiu. Després, i a través de diverses dinàmiques i fases, els usuaris del museu van anar escollint i trenant discurs per tal de confegir la final selecció d’obres que formaria l’exposició. En el procés, el museu va haver de canviar l’estratègia: van aprendre que, tot i que hi ha una tendència i interès creixent a la participació, aquesta ha de ser fàcil, divertida i accessible per tal que la gent en prengui part. Per això van crear un displays al mateix museu per a votar el tema de l’exposició així com van fer servir el programa Photocracy per tal que la tria fos senzilla i amena.

És evident que la participació en els museus, i especialment en l’elaboració de continguts expositius, és un projecte en sí ric i complex. Es tracta d’un experiment en cada cas que presenta noves casuístiques i problemes a resoldre. No hi ha fórmules i la manera de plantejar-lo, com s’ha vist, és variada i a mida per cada cas. De tota manera, estic convençuda que és una fórmula que pot aportar molt als museus i als usuaris, i en la qual hi ha molt camp per córrer. Crec que pot ser una via interessant de coneixement mutu. Resultaria fonamental que els museus aprofitessin aquest nou paradigma de relacions per repensar la seva funció i reinventar-se, modificant la manera de vincular-se amb els seus usuaris, actuals i futurs, i amb la manera de crear i aportar continguts.

Les coses a mitges: l’ampliació de “La Tela”

Per Marina Santaeugènia

Fa un parell de setmanes vaig decidir fer una visita al Museu de Ciències Naturals de Granollers, conegut amb el sobrenom de “La Tela” arrel de la casa d’estil modernista en la qual s’ubica. Es tracta d’un espai petit, tot i que disposa d’un gran pati on hi pots trobar la fauna i la flora de la comarca del Vallès i del Montseny. El museu però, va obrir una ampliació de 2000 m2 l’1 de desembre de l’any passat, així que vaig trobar que era una bona excusa per visitar-lo.

Façana de la zona antiga del Museu de Ciències Naturals de Granollers.

Realment, és un emplaçament poc visitat i el públic que hi assisteix és sobretot infantil. De fet, crec que tothom hi ha anat amb l’escola, però no hi torna fins que no tenen fills. Això és una de les coses que vaig poder comprovar i que de moment es mantenen intactes malgrat s’hi hagi fet una ampliació molt moderna de l’espai. El personal del museu em va explicar, això sí, que havia augmentat el nombre de visites i que tenia molt d’èxit la sala infantil. Així que després de passar per la sala d’exposicions temporals amb l’exposició “Papallones, tota una vida” on hi havia uns exemplars de papallones, algunes d’espectaculars i d’altres d’angunioses fruit de donacions i llegats, vaig anar a aquesta saleta d’èxit. Es tractava d’una petita habitació amb petits hivernacles amb tot d’insectes perfectament camuflats i que, sense que fos gens fàcil, havies de trobar. Els nens pràcticament t’estiraven dels pantalons per mostrar-te els seus petits descobriments.

Sala d’exposicions temporals a la zona ampliada del Museu de “La Tela”.

La visita de la majoria de gent però, s’acaba aquí, perquè la resta de sales de l’ampliació del museu encara no estan obertes. Això em va desil·lusionar molt. Com pot ser que després de fer tant rebombori amb les ampliacions del Museu de “La Tela”, només hi hagi obertes dues petites sales? Perquè no puc entrar igualment a la col·lecció permanent que de moment està ubicada a la part antiga? Potser seria millor esperar a que s’hagin habilitat totes les sales a les visites per obrir portes?

Com que jo en volia més, i el personal de les saletes estava molt ben disposat a mostrar-me com quedaria el museu em van fer un recorregut per tot el que encara estava per obrir i les seves reserves. No puc deixar d’estar molt agraïda als treballadors perquè de fet pràcticament m’ho van proposar ells.

Part de l’amplicació del Museu de Ciències Naturals “La Tela” de Granollers.

Primer em van portar al pis superior on hi hauria una sala de les mateixes dimensions que la temporal però amb una gran lluminositat gràcies a diversos finestrals al sostre. Al mateix pis, s’hi emplaçarà el planetari, que segur que serà una atracció magnífica per als més petits. Tot això s’haurà d’afegir a l’edifici modernista que ja existeix i al seu jardí i que composa la part visitable.

Després vam baixar al soterrani on hi han construït un auditori amb una capacitat de més d’un centenar de persones i les reserves (poc aconsellable a qui li fan fàstic els insectes i les serps, sobretot si estan en vasos de formol). Al llarg del recorregut vaig fer la pregunta inevitable: quan obririen el planetari i la nova sala d’exposicions. La resposta va ser que no se sabia, que mínim un any. Llavors jo em pregunto si no és millor esperar, però també és cert que per el moment no s’ha obert perquè no queden fons i potser esperen que amb les visites puguin trobar nous fons així com iniciar conferències i altres actes com debats i discussions científiques, l’últim dels quals ha estat un estudi de quiròpters.

Reserves del Museu de Ciències Naturals “La Tela” de Granollers.

Abans d’acabar aquest recorregut m’agradaria comentar que, tot i els diners que s’hi han gastat potser no calia un edifici de tants grans dimensions (hi ha mols espais que realment no s’ompliran mai, com una gran sala d’acollida i altres sales que fan de connexió amb les exposicions). No seria millor saber primer quant d’espai necessites per exposar? Potser hagués estat millor, repeteixo, invertir una petita suma de diners a obrir l’espai que encara està tancat o inclús, fer un petit triptic o pamflet sobre les exposcions que s’hi estan desenvolupant ja que per més que ho vaig buscar i preguntar no en vaig trobar cap. No obstant, de ben segur que els més petits seguiran emocionant-se amb els animalets que hi ha i els científics tindràn un nou espai de recerca i de discussió molt ric.

A la deriva

Por Alba Pizarro Arribas

Todos hemos tenido alguna vez un profesor que nos ha enseñado algo revelador e inspirador. Alguien que ha cambiado nuestra forma de entender el mundo.

Creo que la materia de la que está hecha la vida son los sueños, el conocimiento, las experiencias y el amor que les profesamos a todas éstas. Las personas, el trabajo, los estudios y así un sinfín de cosas que nos rodean a medida que vamos adentrándonos en todas y cada una de las materias que nos interesan del universo. Y hace que todo se convierta en una aventura digna de ser vivida. Tomar consciencia de nuestra situación en el mundo y en la sociedad es importante para evolucionar como personas. Por eso, mi artículo quiere ser un homenaje a las personas .

Es triste que la educación muchas veces tenga una etiqueta con un precio (astronómico) inscrito en ella. En este momento seguir formándote profesionalmente supone un esfuerzo sobrehumano y una gran inventiva sobre cómo hacer malabares para mantenerte con vida. El sistema no tendría que dar por sentado que muchas veces contamos con la ayuda incondicional de seres cercanos. Más en una época cuando los ingresos económicos van en recesión. Los crápulas culturales sobrevivimos en el subsuelo pagando nuestras facturas, vendiendo nuestra mano de obra a precios miserables, entregando nuestro cuerpo y alma y todo nuestro tiempo “libre” a aquello que nos apasiona.

No importarán todas las horas extras limpiando grasa en una freidora, las horas de pie cobrando detrás de una caja registradora, el agotamiento mental de los contratos temporales, las campañas de navidad, la hostelería, los comedores infantiles, los freelance, las subcontratas; en algunos casos, teniendo un poco de suerte, algunos hasta podemos dedicarnos a algo relacionado con el mundo de la cultura. Observamos de cerca, investigando dónde realmente encajamos dentro de todo este tinglado.

Chris Woods, Avalok, 1998.

Vamos a clase con un hambre voraz de estímulos; en muchas ocasiones, crearse unas altas expectativas acerca de lo que crees que recibirás supone un gran batacazo. De tanto en tanto… aparecen  conferenciantes brillantes que transmiten una gran motivación.

Mientras tanto invertimos herencias, ayudas de los abuelos, ahorros personales y paternos, subsidios miserables en subvencionarnos nuestra educación. Hipotecamos nuestro presente por algo que ya nos renta, por el simple hecho de estar posicionándonos en lo que nos preocupa. Es por eso que muchas veces quieres que todo el capital invertido te satisfaga en conocimientos.  Muchos de nosotros sabemos que lo que queremos es tomar contacto con la realidad laboral vendiéndonos a convenios de prácticas blindados y limitados por entidades académicas.

El arte otorga a los que lo practican un tipo de sensibilidad capaz de hablar sobre unas ideas y conceptos que mantengan despierta la percepción (y la reflexión) de las personas, que vivan y crezcan ricamente en su espíritu.

Puedo hacerme una idea de cuáles han sido las experiencias que me han llevado a caminar hacia la gestión museística. Me preocupa la situación precaria en la que se encuentran estas entidades en la actualidad, me inquietan las estadísticas catastróficas del consumo de cultura en este país, que la tutela de entidades hechas por y para el pueblo,  esté en manos de políticos y empresarios que lo cuantifican y valoran todo por medio de unos baremos de mercado impuestos por la globalización.

Chris Woods, Legerdemain 3, 2000.

Joan opina que no tenemos que centrarnos tanto en intentar que todo el mundo venga a los museos, como en ofrecer algo de más calidad a los que sí se mueven por motu proprio. Júlia, sin embargo, está totalmente convencida de que cuando la gente encuentra un punto en común para trabajar en algo, todo funciona mucho mejor. Mar² son conscientes del poder que ejerce el arte en los niños y buscan una forma de guiarles para que crezcan aprendiendo a interpretar el arte. A Carme le preocupa que el museo sea accesible a todo tipo de personas y le gusta facilitar la usabilidad de ellos a las personas con dificultades.  Raquel  considera que el contenido del museo tiene que ser coherente con los edificios que lo acogen. Gemma se preocupa por la profesionalidad de toda la infraestructura museística. Catheryn tiene muchísimos valores creativos y inspiradores en su forma de observar la realidad y conectarlo con el museo.

Chris Woods, Foreboding Summer 2, 1991.

Me dejo muchas personas en el tintero, pero lo que quiero decir es que, probablemente,  una de las mejores cosas  que tiene este postgrado son las personas que te encuentras. Los ejemplos antes citados son ideas aisladas en las que me siento conectada con ellos de alguna forma. Te ayuda a ver que no estás sola en tus ilusiones, sabes que ellos también luchan por entender todo esto, y trabajan y se apasionan igual que tú por las cosas que les preocupan. Que somos personas realmente capaces y válidas para enfrentarnos a un futuro, que estamos dispuestas a poner la carne en el asador para exprimir el jugo de este postgrado.

Creemos en los museos como lugares de actuación incisiva en las personas y por ende, en la sociedad, generando un espacio de preguntas y de reflexión.

Pero ¿dónde se reflexiona sobre los museos?. Se reflexiona en aulas asépticas, con contenidos que el mayor calor que transmiten es el del proyector; cuando la clase carece de él, es cuando realmente se pone interesante. Cuando nos estimulan con debates, actividades, películas, videos, interactividades, reflexiones a pulso duro de rotulador en la pizarra. Las clases en las que el / la conferenciante tenga que beberse dos botellas de agua, esas clases son las que nos inspiran.

Por eso creo que fue tan motivadora la ultima clase de Eulàlia Bosch para cambiar la orientación de mi artículo y agradezco tanto (a las gestoras del blog en especial) la tregua temporal que me ha sido prestada. Para hablar de lo que nos preocupa, de lo que sentimos, de lo que estamos dispuestos a absorber, vivir y transmitir.

Luchemos por convertir este curso y estas personas en algo poderoso y transformador. Todos nadaremos, algunos llegarán a su orilla o cogerán un afluente distinto… otros seguirán nadando y parándose en orillas para reflexionar hasta que encuentren un puerto donde amarrarse. Mientras tanto, estamos todos a la deriva. Pero sabemos parar a flotar y reflexionar.

Chris Woods, Station 14 Jesus Is
Carried Into The Tomb, 1995.

Dedicado a mis compañeros de vida. Los académicos y los que no.

Mirada a una col·lecció: el Museu d’Art Modern de Ceret

Per Agnès Sebastià Murtra

Fa uns mesos vaig visitar Ceret, al Sud de França. Una vila preciosa, situada en un indret magnífic, on la bona gastronomia, l’art i la música, en fan un lloc encara més especial. Ceret ha estat sempre sovintejada per artistes i és aquest un dels motius pels quals a l’any 1950 es va fundar el Museu d’Art Modern de Céret, que és l’objecte d’aquest comentari.

Visitar Ceret és una activitat que realitzo amb una relativa freqüència. No és que hi vagi cada dos per tres, però m’agrada d’anar-hi per la tranquil·litat que s’hi respira, el mercat del dissabte, sentir encara algú que parla aquell català-afrancesat tan deliciós… I també per què és visita obligada pels amants de l’art de Picasso.

Artistes importants que han canviat el rumb de la història de l’art del segle XX, com Picasso, Matisse, Chagall, Manolo, i un llarg etc. van estiuejar i fins i tot van instal·lar-se temporades a la vila de Ceret o als seus afores. Aquests artistes hi van crear obra i es van lligar d’una manera tan íntima amb el paisatge i el lloc que finalment van acabar fent donació d’obres importants. Aquesta és la principal font d’ingrés d’obra de la seva col·lecció i el què determina l’especificitat del museu. Juntament amb aquest fet, el museu dedica una especial atenció a l’art contemporani i en particular als artistes contemporanis catalans: Joan Brossa, Perejaume o Antoni Tàpies hi han realitzat exposicions i han incorporat obra al seu fons.

Entrada del Museu d’Art Modern de Ceret, amb el díptic mural d’Antoni Tàpies.

L’inici de la visita del museu ja indica que ens trobem en un lloc ben especial: a l’entrada, a l’exterior, hi ha una intervenció de grans dimensions d’Antoni Tàpies, una peça mural sobre ceràmica. Tota una declaració d’intencions de projectar el museu cap a la contemporaneïtat. Però a mesura que anem endinsant-nos per les sales de l’exposició permanent el visitant pren consciència de la importància de la col·lecció que custodia i difon aquest museu: a més dels artistes citats, també hi trobem obra de Joan Miró, de Juan Gris, Aristide Maillol…

La planta baixa del museu té dues ales al voltant d’un pati. En iniciar la visita a l’ala dreta, em va cridar l’atenció una obra molt especial: El retrat de Corina Romeu, obra de Pablo Picasso de l’època blava, de 1902.

Pablo Picasso, Retrat de Corina Pere Romeu, 1902, oli sobre tela, 60 x 50 cm.

De sobte, i pensant en el sentit i l’origen de la col·lecció del museu, em vaig preguntar per quina via deuria haver arribat aquell llenç extraordinari fins a Ceret. Una donació del mateix Picasso? Poc provable per la datació de l’obra (de principis de segle, quan Picasso era a Barcelona) força anterior a les primeres estades de Picasso a Ceret (en ple cubisme). Un llegat? Molt rar, ja que les obres de l’època blava són escasses i la idea d’un llegat particular al museu de Ceret  em resultava poc convincent. Una adquisició? Inassolible per un museu com el de Ceret adquirir una peça d’aquestes característiques. Després de mirar i remirar l’obra, vaig recórrer a la lletra petita de la cartel·la per si em donava la resposta. Es tractava d’un dipòsit del Museu Picasso de París, que l’havia rebut al seu torn, i entre moltes d’altres, com a dació en pagament dels drets d’herència de Picasso i que, posteriorment, el govern francès va decidir dipositar a Ceret.  Aquest fet em va fer comprendre que em trobava a França: una gran obra d’art per un bon museu a províncies per tal d’enriquir-lo, de fer-lo més atractiu i més visible.

Però la cosa no va acabar aquí. Després d’haver vist les magnífiques donacions que els mateixos Picasso i Matisse van fer al museu en el moment de la seva obertura (una sèrie de ceràmiques originals dedicades a la Tauromàquia, en el cas de Picasso, i una col·lecció de 14 dibuixos que rememoren la seva estada a Colliure, en el cas de Matisse) així com les peces de Manolo Hugué, esplèndides, vaig tenir una altra sorpresa.

Marc Chagall, Les gens du voyage, 1968, oli sobre tela, 129,5 x 205,5 cm.

Al final del recorregut, i abans d’anar a les sales dedicades a l’art contemporani, al fons, un llenç enorme situat en una posició privilegiada. Sens dubte era un Chagall, però quin Chagall! Les gens du voyage, 1968, oli sobre tela. Una peça magnífica, de grans dimensions (129,5 x 205,5 cm) i amb una presència aclaparadora. En anar-m’hi acostant, de nou pensava de quina manera deuria haver arribat l’obra. Una peça tan bona deixada per l’artista a causa de la seva estada a la població? Certament Chagall va viure prop de tres anys en un mas proper a Ceret, però en dates molt anteriors la qual cosa feia que la hipòtesi fos improvable. La qualitat de l’obra també feia descartar la possibilitat d’una adquisició per compra. En llegir la cartel·la, novament, un altre dipòsit, en aquest cas del Musée National d’Art Moderne. Centre Georges Pompidou.

Per segona vegada, em trobava davant d’una gran obra d’art propietat d’un gran museu que havia estat dipositada en un museu “fora de París”. Al meu entendre, la intenció és evident: repartir el patrimoni nacional a diversos emplaçaments del territori per tal de donar-li visibilitat i alhora reforçar la singularitat dels museus dipositaris. En ambdós casos, els dipòsits tenen raó de ser, no tan sols per la qualitat i valor de les obres sinó també pel fet que estan en perfecta consonància i diàleg amb el discurs i l’especificitat del lloc.

I és que ben mirat, després de la gran reforma estructural que el museu de Ceret va fer l’any 1985 en què es van arranjar les deficiències de seguretat i de conservació preventiva que arrossegava l’edifici antic, el museu oferia totes les garanties per la recepció d’obres d’art, complint tots els estàndards internacionals. El fet d’exposar obra de primer nivell propietat d’un gran museu en una petita ciutat al sud del país, significa molt pel què fa a la planificació a les estratègies d’estat per visibilitzar col·leccions, per nodrir el territori, per teixir una xarxa de relacions entre institucions. I òbviament, no de qualsevol manera ni a qualsevol preu: en llocs adequats i amb les màximes garanties.

Tan sols el fet de poder contemplar aquestes dues teles ja és motiu suficient per viatjar fins a Ceret. Però a més el museu disposa d’una col·lecció molt rica, que ha anat creixent any rere any, i que permet endinsar-se en la història de la població i alhora connecta el visitant amb moments significatius de la trajectòria de grans artistes del segle XX.

¿Realidad o ficción?

¿Per María del Mar Pérez

The Sherlock Holmes Museum- Sabueso de los Baskerville

Es cierto que en la mayoría de Museos, encontramos objetos u obras de arte que se conservan por su valor histórico u artístico…pero ¿no es cierto que a veces podemos extralimitarnos y crear un museo de la ficción? Este es el caso de The Sherlock Holmes Museum. En el que a través de una fantasía literaria encontramos una valiosa colección para los aficionados a las novelas de Arthur Conan Doyle.

The Sherlock Holmes Museum-Libro recordatorio Arthur Conan Doyle

Con un discurso museístico poco habitual, la casa recrea con exactitud aquella que nos describe Doyle en sus páginas, es por ello que muchos nos preguntamos ¿es realidad o ficción? Cuando comenzamos a leer y a conocer a este personaje literario que ha traspasado las fronteras del tiempo, no nos planteamos sí en realidad existió u existe, ni nos planteamos donde quedara Baker  Street  número 221 B…sin embargo cuando somos un poco más curiosos o aficionados a este tipo de “realidad” descubrimos que Baker  street  número 221 B, existe y que allí está la casa de Sherlock Holmes.

Baker street 221 B

Una vez que comenzamos nuestra visita por este curioso y pequeño museo, nos adentramos en una decoración Victoriana, en la que sin lugar a dudas no desmerecen los detalles que encontramos. considerada en la actualidad como patrimonio arquitectónico y cultural por lo cual es protegida, fuera de los límites de la ficción literaria.

Es una forma fácil e ilustrativa de acceder a la cultura literaria. y ¿es que acaso no merece tener lugar en nuestras ciudades y en nuestros museos, personajes que han  marcado la historia?¿O es que sólo tenemos que limitarnos a la historia “real”?¿Pero no es cierto que Sherlock Holmes forma parte de nuestra historia cultural y sobre todo de la de Londres?¿Porque limitarnos simplemente a la historia de un objeto, cuando a veces es mucho más interesante la historia en sí? The Sherlock Holmes Museum, nos muestra la historia del  personaje a través de los objetos y no a la inversa como en la mayoría de los casos (a excepción de los Museos de Arte Contemporáneo), en el que a través de un objeto o una obra de arte intentamos conocer o recrear que fue lo que le rodeo, como se creó…sin embargo aquí esto carece totalmente de sentido…

Siendo innecesaria la presencia de guías, puesto que los visitantes que acuden a la casa, saben perfectamente lo que van a encontrar en ella. Tampoco encontraremos a un vigilante de sala, sino algo mucho más enriquecedor, nos encontraremos con el Doctor Jhon H. Watson, que nos ayudara en nuestra visita, dándole un toque aún más ficticio al  Museo. Una de las zonas más interesantes y buscadas por la gente se encuentra en la primera planta de la casa y es el famoso estudio, en el que se pueden verse  libros, cuadros, lupas, pipas(entre otros objetos). Además podemos sentarnos en su famosa silla, siendo esto del agrado de la mayoría, porque de una forma directa interactuamos con  el Museo y con la ficción.

The Sherlock Holmes Museum-escritorio

No carecen de  interés las otras estancias, tanto su dormitorio, como el de Watson, el baño…incluso en la planta alta, en la que encontraremos recreaciones de cera(dealgunas  de las historias del famoso detective).

Podría decirse que en el caso The Sherlock Holmes Museum,  la realidad ha superado la ficción, siendo una experiencia real y única para todos sus visitantes.