“Recomanat fer fotos!”

Per Maria Gibert i Espinós

En el darrer article d’aquest blog, la Diana Guasch reclamava que fer fotos dins dels museus deixés de ser un acte irrespectuós; demanava que es convertís en una pràctica normalitzada que contribuís a la divulgació de l’activitat dels museus i de les seves obres. Per sort, tal com ella assenyalava, alguns museus ja ho comencen a promoure. La Conxa Rodà, a classe, ens en va mostrar un parell d’exemples, tots dos a l’estranger (el Louvre i l’UBC Museum of Anthropology). Però, i aquí, a Barcelona? Hi ha algun museu que insti els seus visitants a fer fotografies? Aquí en teniu un:

Captura de pantalla 2015-01-19 a les 11.01.55

El Museu d’Idees i Invents de Barcelona (miba) és rotund en aquest aspecte: Recomanat fer fotos. I de fet, ho és en molts d’altres: tota la museografia busca l’apel·lació directa al públic, ja sigui per mitjà d’elements clarament interactius com, sobretot, per mitjà de picades d’ullet o bromes en les diverses carteles o plafons. Per a qui no el conegui, el miba és un museu d’iniciativa privada —tal com remarquen a la seva web, no reben ni volen rebre subvencions de cap mena— ideat per l’inventor Pep Torres, que té com a objectiu “promoure la innovació i l’empreneduria [sic.] mitjançant la motivació i la inspiració creativa”. Declaren que “[…] la meta és despertar la creativitat latent i provocar l’acció del visitant, en definitiva, que tots aquells que entrin en miba [sic.] sentin la necessitat imperiosa de posar en marxa les seves idees d’una vegada”.

Captura de pantalla 2015-01-19 a les 11.02.01Efectivament, el miba és un museu diferent, no només per la temàtica (no hi ha cap altre museu al món dedicat “a les idees i als invents”), sinó també per la relació que estableix amb el visitant. Quan hi arribo, una de les primeres coses que em diu el noi del taulell és: “nosaltres no som un museu com la resta; nosaltres pretenem que la gent perdi la vergonya i surti amb ganes d’ensenyar les seves idees”. Ens pot semblar una meta més o menys realista, però el sol fet que intentin, com a institució, explicar-se d’una manera tan directa, ja és d’agrair.

Captura de pantalla 2015-01-19 a les 11.02.07La segona cosa que em diu el noi de recepció és que no marxi del museu sense haver passat pel lavabo. Quan hi entro, em trobo una inscripció: “Et fa vergonya ensenyar les teves idees?” mentre els actors del Tricicle van passant per una pantalla situada davant del vàter i em fan bromes. Si bé no em vull estar de dir que em semblen bromes més aviat sexistes, també he de reconèixer que la idea, en si, té la seva gràcia: a quin altre museu se li hauria acudit posar un interactiu als lavabos?

Ara bé, tal com he insinuat més amunt, el miba aconsegueix interpel·lar el públic més a nivell teòric que no pas físic. El museu és ple de picades d’ullet (de fet, tot el museu té un aire jocós, és com un gran divertimento), però, segons el meu parer, li falten encara, tot i que n’hi ha algun, objectes que el públic pugui tocar, empènyer, estirar, pitjar… En definitiva, caldria que els invents exposats es poguessin provar. Un altre defecte evident, segons el meu punt de vista, és l’excessiu enfocament a l’invent com a producte, és a dir, com a objecte que es pot patentar i comercialitzar, i amb el qual l’inventor pot guanyar diners.

Captura de pantalla 2015-01-19 a les 11.02.14

Inscripció “les grans idees et fan sentir petit” al costat d’un pom de porta gegantí.

Malgrat aquestes dues mancances (i d’altres, menors, que no he explicat), crec que el miba és un bon exemple d’un museu proper i directe, en la línia del que hem parlat tantes vegades a classe. A banda de la temàtica del museu, la missió i la museografia, que ja he comentat més amunt, tenen una bona agenda d’activitats, un servei educatiu potent i duen a terme una iniciativa que em sembla excepcional: un concurs mensual d’invents per a la canalla en el qual es realitzen i s’exposen en el mateix museu els prototips dels invents guanyadors. El miba és, per tant, un museu que implica el públic. Té molt de mèrit, sobretot si tenim en compte que viu exclusivament de la iniciativa privada.

En definitiva, el miba és una institució diferent de les que estem (si més no, jo) acostumats a visitar. Tant el tipus d’objectes que s’hi exposen com la museografia erosionen el discurs autoritari que trobem habitualment en la majoria de museus, i el converteixen, en la línia del que demana, entre d’altres, el #ProyectoNoTocar, en un lloc “habitable i participatiu”.

Captura de pantalla 2015-01-19 a les 11.02.32

Entrada del miba. Hi ha una bàscula “quita complejos” que, en lloc de dir-te el que peses en quilos, t’indica el nom d’un personatge famós que pesa aquella quantitat.

P.D: Si encara teniu curiositat de saber què és el miba i quins invents s’hi exposen, mireu-vos aquest vídeo on Pep Torres ho explica, al programa Divendres de TV3. 

P.P.D: Les actituds que els visitants adoptem en la majoria de museus (el miba n’és una excepció), davant d’un objecte patrimonial, no tenen res d’espontani, sinó que són fruit de certes polítiques d’adoctrinament dels ciutadans, nascudes a mitjans del segle XIX paral·lelament a la construcció de l’estat burgès, i de les quals encara avui som hereus. Si en voleu saber més, llegiu aquest article interessantíssim de Jorge Luis Marzo.

Des de aquí llanço una pregunta als lectors: creieu que el miba hauria de ser un museu públic?

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada s'ha publicat en Museus i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s