“No photos, please!”

Per Diana Guasch

Com bé sabem i ha estat tema de debat en diverses classes del postgrau, l’objectiu dels museus ha anat evolucionant al llarg del temps.  En el seu origen van ser creats com a institució que adquiria un conjunt de bens culturals mobles i immobles amb la finalitat de conservar-los, preservar-los i exhibir-los al públic. De fet, es tractava d’un espai on només hi tenien accés una petita part de la societat.

Des de petita, recordo que entrar en un museu ha significat sempre dues coses: 1) muts i a la gàbia i 2) no fer fotografies sota cap mena de concepte. Passejar-me per dins del museu em recordava a una església. Camines a passos lents mentre, en silenci, observes embadalit el que tens al voltant, sense oblidar-te d’uns inquietants ulls que et vigilen per cridar-te l’atenció en cas que desenfundis la teva arma més perillosa: la càmera de fotografiar.

Afortunadament, però, sembla que tot això avui en dia està començant a canviar. Alguns museus ja conviden als visitants a autoretratar-se amb les obres i penjar la fotografia a les xarxes socials. Així doncs, des d’unes institucions-magatzem dissenyades quasi exclusivament per guardar i conservar objectes per quatre erudits, anem caminant cap a uns espais més democràtics i amb opció a la participació i interacció de tot tipus de públic.

Però, què és el que fa que tot això canviï? L’evolució de les pròpies institucions o l’existència d’un tipus de públic diferent?

Fa poc vaig llegir al diari EL PAÍS una article publicat per l’escriptor i periodista Vicente Verdú anomenat “A l’infern amb la cultura” (un títol que no passa desapercebut), en el qual parla de l’aparició d’un nou tipus de saber, segons ell “horitzontal”, que fa que canviï la manera de com enfocar la cultura a la societat:

“Ahora, con las redes sociales, han impuesto un saber horizontal y colaborativo que crecientemente se ha conocido como “el saber de la muchedumbre” (The wisdom of crowds). Este saber no brota de una mente, sino de una promiscua y conectada multitud.”

És a dir, els individus que conformen aquest públic deixen de ser simples espectadors i comencen a ser usuaris, a tenir la necessitat de col·laborar, connectar i compartir, creant un saber conjunt. Tot això ve empès, sens dubte, per un nou escenari digital.

Tot i així, hi ha qui ho veu no només com un canvi en el concepte de cultura, sinó en la mort d’aquesta. Segons el sociòleg i crític cultural Neil Postman, quan la societat es converteix en un públic participatiu que pren la cultura com un entreteniment, la mort d’aquesta està assegurada:

“El principal error de la cultura del entretenimiento consiste en el hecho de que produce vastas cantidades de información sin ofrecer ningún contexto para la comprensión, lo que provoca la inutilidad de dicha información”(1)

Molts són els debats que giren entorn a aquesta evolució de l’àmbit museístic en general, fins al punt de plantejar-se un possible descrèdit de les institucions i el fi del cult a aquests temples de l’art. Podríem parlar, doncs, de dessacralització de la cultura?

Si més no, i des del meu punt de vista, fotografiar dins dels museus no hauria de ser un acte irrespectuós sinó una nova forma de divulgació.

Per finalitzar aquest article us mostro una nova iniciativa duta a terme recentment per l’artista plàstic Quim Tarrida situada al mig del pati del Castell de Montjuic: Memòria Esfèrica. Aquesta obra convida els visitants a interactuar, a treure els seus smartphones i fotografiar-se a ells mateixos, formant part de l’obra d’art (sense oblidar la invitació directa a reflexionar sobre el passat repressiu de la ciutat de Barcelona, tenint en compte el polèmic espai on es troba situada).

________________________________________________________________

(1) Neil Postman, “Divertirse hasta morir. El discurso público en la era del show business.”