El turista, aquest gran desconegut

 

Author: User:Yearofthedragon File licensed CC-BY- SA.

Durant la sessió que vam dedicar a “Turisme i museus” es va generar un cert debat sobre el concepte de turista. Se’ns va explicar que el consens actual el defineix com aquell que dorm, almenys una nit, a la ciutat en qüestió i fora del seu domicili habitual. Algunes intervencions a classe van assenyalar que aquest concepte tenia una utilitat limitada per a una institució cultural.

En efecte, de què li serveix a un museu saber si qui entra per la seva porta ha dormit o no a la ciutat i si ho ha fet o no a casa seva? Jo diria que rellevància directa només n’hi ha en dos casos. El primer seria quan el museu es proposés ampliar el seu públic entre aquells que passen una nit d’hotel i, a aquest efecte, engegués la campanya corresponent. El segon cas, molt més habitual, es dóna quan el museu ha de reivindicar la seva capacitat de generar demanda hotelera a la ciutat. Una bona ràtio d’usuaris d’hotel pot justificar més d’un ajut – encara que també pot sobrecarregar el museu amb activitats turístiques més orientades a la ciutat que no pas al museu.

Per a la resta, crec que la definició hotelera de turista, per al museu, té un efecte immediat més de confusió que d’una altra cosa. Un cas el trobem a l’estadística de turisme de 2009 per a la ciutat de Barcelona.

En ella, se’ns informa que el nombre de turistes (és a dir, clients d’hotels) és de 6.476.033, i que el nombre de visitants al Museu Picasso (entre els quals es fa una distinció poc clara entre “persones” i “usuaris”) està entre 1.005.229 persones i 1.313.114 usuaris. Llegit d’aquesta manera, en el context d’una enquesta sobre turisme, la primera reacció és concloure que el Museu Picasso atreu entre el 15,5% i el 20,30% del turisme a Barcelona. Però en realitat aquesta conclusió no és vàlida, perquè es comet l’error de prendre tots els visitants per turistes (és a dir, clients d’hotels). De fet, l’enquesta del Servei de Museus de la Generalitat per al mateix 2009, elaborada des del punt de vista del sector cultural i centrada, per tant, només en els visitants (tan els turistes com en els que no ho són), dóna un número similar, situat a la bandaalta del marge: 1.292.558

Perquè el que és realment important per al museu són els visitants. Si acceptem aquest punt de partida, la definició hotelera de turista pot ser finalment útil, però només d’una manera indirecta: com a indici d’un cert tipus de visitant, en concret el que utilitza vies típiques del turisme per a accedir al museu. En efecte, com que el criteri que classifica els “visitants que gasten almenys una nit d’hotel” és irrellevant des del punt del vista del museu, potser podríem pensar en el fenomen turístic cultural des de la perspectiva de l’accés, molt més interessant per a la institució cultural. El resultat podria ser una denominació només una mica menys ferragosa: “visitant per via turística” (l’altra opció seria conservar el nom de “turista”, però deixant ben clar que estem parlant d’una cosa diferent al què s’entén des de l’hosteleria).

De quins exemples estaríem parlant? Qualsevol visitant que hagués arribat al museu a través de l’oficina o del web de turisme, o bé seguint un tour organitzat, o bé gràcies al bus turístic, o bé perquè efectivament li han donat informació al seu hotel i, en general, qualsevol visitant que hagués accedit fent ús de qualsevol producte turístic, podríem considerar-lo un “visitant per via turística” o simplement un “turista de museus” o, si es vol, un “turista cultural”- hagués o no dormit al seu llit de sempre la nit anterior a la visita.

Amb aquesta definició més àmplia, potser podríem alliberar formalment els estudis de turisme i museus d’una certa limitació al sector hoteler. Al turista cultural no s’hi arriba només a través dels hotels i per això és bo reforçar l’orientació dels estudis cap a la totalitat de la demanda i del fenomen turístics – com, d’altra banda, ja es va manifestar a la part final de la classe. L’accent es posaria en com i perquè el visitant de tipus turista ha arribat al museu, en com i perquè la institució els ha d’acollir i, fins i tot, en com i perquè els ha d’anar a buscar. Les possibilitats que d’aquesta manera s’obririen són importants, perquè la demanda és real (el portal de Turisme de Barcelona, per exemple, col·loca entre els productes “més venuts” l’Articket, seguit de la Barcelona Card i les entrades a la Casa Batlló).

De fet, no m’estranyaria gens que aquesta fos l’actitud que ja s’estigués posant en pràctica, de manera que el director del museu, en acabar una reunió amb el sector hoteler de la ciutat, per més bé que hagi anat, no deu pensar que ja ho té tot fet pel que correspon al tracte als turistes de la ciutat.

Jordi de Nadal