Musei Capitolini

Tornar a Roma és sempre un grandíssim plaer, ja sigui perquè no hi ha postes de sol tan maques com les que cauen sobre el Foro Imperial , ja sigui pels àpats suculents , per l’impressionant patrimoni que posseeix, gràcies al qual, pràcticament no et cal anar a cap museu per gaudir del la història i del art de la ciutat ja que t’ho trobes a cada pas que es dona. Si es va, i clar, Roma està plena de museus, és per completar allò que les runes, les esglésies i els monuments et conten, per augmentar la experiència i el coneixement que et proporciona el seu patrimoni, per a que trobar noves històries i noves visions. Lamentablement bona part de la museografia Italiana, sobre tot aquella més allunyada de la contemporaneïtat, o bé està en situacions precàries o bé necessiten una bona actualització tan museogràfica com a nivell de continguts i comisariat. Durant el meu any a Nàpols veia amb impotència i tristesa com una dels millors museus europeus amb una importantíssima col.lecció arqueològica (Museo Nazionale di Napoli) estava pràcticament deixat de la mà de Déu, amb sales tancades per falta de personal, obres sense cartells o poca informació, vigilants de sala sorollosos i desagradables i una sensació de brutícia i deixadesa molt gran.

Els museus serveixen per moltes coses, però si estàs a Roma per només un cap de setmana i 4 hores abans de marxar al aeroport es posa a ploure res millor que refugiar-te en un d’ells. I així es com vaig anar a parar als Museus Capitolins, museus en plural perquè són dos palaus enfrontats dalt del Capitoli. Allí es troben, entre d’altres la Venus sortida del bany, el Galata Moribund, la Bonafortuna de Caravaggio,etc.

Ja el primer ensurt te’l dones al hora de pagar el bitllet, 12€, preu més o menys estàndard en totes les “atraccions turístiques” romanes. Vaig començar per la Exposició Temporal, situada a la part baixa del Palazzo dei Conservatori, però en cap moment se’m va avisar de que allí estava situada la exposició temporal, sobre retrats del poder, on podies veure l’evolució de la representació dels símbols del poder romans i també la evolució de les modes i tendències. Trobar el bany també va ser una odissea, ja que estava darrere de una mampara improvisada en una sala d’exposicions, amb un cartell minúscul situat a les fosques. Al segon pis (primer segons alguns cartells) trobem la pinacoteca i, allà on deia el tríptic que es trobava el Caravaggio no hi havia res. Ni rastre del Caravaggio. Intentem trobar la terrassa panoràmica, però les indicacions estan totes incorrectes. El millor es preguntar i seguir les indicacions del vigilant de sala, molt diverses a aquelles que trobes en el teu recorregut.

A la terrassa decidim menjar, abans de començar per l’altre palau, dedicat exclusivament a escultura amb la sorpresa que, un cop agafada la nostra safata amb menjar, no tenim taula per seure.

Per finalitzar, i no sense abans passar pel bany una altra volta, sense paper i com si es tractes del bany d’un bar a les 3 de la matinada, ens dirigim cap al Palazzo Nuovo. Després de passar per la sala del Galata, donem la volta sencera per trobar que, sense cap mena d’indicació prèvia, a la fornícula on deuria estar situada la Venus sortida del bany no trobem absolutament res. Òbviament, el mínim que podia fer és una carta de reclamació.

Anar a un museu és una experiència que no només depèn de les obres, la col.lecció, la exposició temporal, etc. Depèn també de petites coses que ens fan agradable i ens faciliten aquesta experiència. Bé sigui un tracte agradable, uns banys nets i un lloc on poder seure i menjar tranquil.lament després de una visita al museu. Molts museus, amb un gran patrimoni i gran fama sovint descuiden aquestes coses que són, principalment, les coses que humanitzen i apropen l’art al espectador mitjançant una experiència positiva.

Déborah Camañes