Durant les últimes setmanes de febrer la premsa ens anat desgranant, a mode de petites sorpreses, els Premis Nacionals de Cultura del 2011. Aquests guardons es concedeixen anualment a persones o entitats en reconeixement de la feina feta en l’àmbit cultural durant l’any anterior, o bé a la trajectòria professional al llarg de la vida.
Guardó 2010
Els premis es van començar a donar al 1982, continuant amb els que la Generalitat havia donat entre 1932 i 1938, i des del 2009, és el CoNCA qui els atorga.
El jurat del CoNCA és força heterogeni, i el formen vint-i-una persones del món de la cultura que són els que han d’analitzar i avaluar els candidats. En aquesta edició hi trobem referents en art com Francesc Fontbona o Eulàlia Valldosera, que vinguts d’àmbits i generacions diferents ajuden a donar credibilitat a l’acte.
Les categories i els guardonats d’aquest any han estat:
Arquitectura i Espai Públic: Joan Busquets
Arts Visuals: Joan Fontcuberta
Cinema: Judith Colell i Jordi Cadena
Còmic: Pepe Gálvez, Alfonso López i Joan Mundet
Cultura Popular: Llibreria Quera
Dansa: ApdC, Associació de Professionals de Dansa de Catalunya
Literatura: Marta Pessarrodona
Patrimoni Cultural: David Balsells
Pensament i Cultura Científica: Jordi Font Ferré
Projecció Social de la Llengua Catalana: Cavall Fort
Trajectòria Professional i Artística: Oriol Bohigas
Després de repassar una mica la història i la seva importància, la meva reflexió és la següent: és realment necessari donar aquests premis en un moment de crisi econòmica com la que estem vivint? No parem de sentir que no hi ha diners per la cultura, que els museus es buiden de personal, a causa de que no hi ha diners per a noves contractacions, i que quan algú es jubila, la plaça desapareix. No és per ser apocalíptic, però és el que ens estan dient cada cop que obrim un diari o veiem un telenotícies, que aquest any serà recordat com l’any de les “retallades”.
El compte és molt senzill: 18.000 euros per 16 guardonats igual a 288.000 euros. A mi em sembla una xifra molt gran.
Però per una altra banda, crec que és necessari un sistema de reconeixement públic, ja que si no fos pels Premis Nacionals no es reconeixeria la feina feta per moltes personalitats de l’àmbit de la cultura. Per exemple, premis com el de Patrimoni Cultural, que aquest any s’ha donat a David Balsells, o el de Cultura Popular guanyat per la llibreria Quera, sovint queden a l’ombra de personalitats més mediàtiques com poden ser els del món de l’arquitectura.
Precisament premis com el que s’ha atorgat a Balsells, són realment necessaris, ja que en aquest cas es valora la feina de salvaguarda del patrimoni fotogràfic. En un moment en que encara estem tocats per temes com la pèrdua de l’Arxiu Centelles, es fa més necessari que mai reconèixer la feina feta durant molts anys pel conservador del MNAC.
També resulta indispensable valorar artistes com Joan Fontcuberta, que representa la fotografia i les arts visuals catalanes per tot el món, i que ha aportat moltíssim a la nostra cultura tant a nivell artístic com teòric. Val a dir, que és una pena que artistes com ell s’hagin de valorar primer a fora (Premio Nacional de Cultura, atorgat pel Ministeri al 1998), per a que després aprenguem a valorar-los aquí.
Així, podríem fer un llarg llistat de persones que realment han merescut el premi, i que aquest els ha ajudat a legitimar la seva carrera. Però, realment la dotació econòmica hauria de ser igual per a tothom? Em refereixo, és clar, en aquest precís moment. Entenc que en l’època de vaques grasses, potser tenia més sentit. Però cal en un moment en que alguns museus veuen reduïda a la meitat la programació d’exposicions, o fins i tot, veuen perillar la seva existència? Per no parlar d’altres àmbits com per exemple el món editorial o el de la investigació.
Personalment no tinc una resposta clara, doncs crec que és necessari valorar la feina de la gent que aporta un valor afegit a la societat, i els Premis Nacionals ajuden a que molta d’aquesta gent pugui engegar projectes nous que en un futur beneficiaran la cultura. Però, sense voler caure en el populisme, em queda el dubte de saber fins a quin punt persones amb empreses que funcionen i tenen molt d’èxit, necessiten un premi econòmic, que segurament podria anar destinat a altres àmbits que revertirien molt més en la societat.
Per a qui li interessi, el 2 d’abril s’entregaran els premis al Palau de la Generalitat.
Roser Cambray
Blog de Gestió Museística 