Morir d’èxit o el museu com a espai de (males) experiències.

Per Ricard Alonso Vicent

P1030524 cu00F2piaSe’ns ha dit en aquest postgrau, per activa i per passiva, que els museus han de ser espais capaços de generar experiències en els usuaris que fan el valent pas d’entrar-hi. I hem de suposar que aquestes experiències han de ser positives, és a dir, que han d’aportar quelcom de nou i òptim en qualsevol àmbit del desenvolupament humà.

Hi estic d’acord, és clar.

En general, doncs, no visiteu els museus italians. Si més no, els més famosos.

Segons la UNESCO, Itàlia encapçala la llista d’estats amb més Patrimoni de la Humanitat i, en canvi, els seus museus més famosos són, des del meu punt de vista, un absolut desastre: cues quilomètriques, cops de colze, massificació inhumana, preus desorbitats, visites guiades nefastes…. són algunes de les experiències que es poden viure en un d’aquests museus.

Resulta lamentable que per poder veure, per exemple, el David de Michelangelo, el Naixement de Venus de Botticelli o l’Escola d’Atenes de Raffaello hagis de viure un autèntic suplici. Perquè, no ens enganyem, exactament d’això es tracta.

P1030589

Efectivament, els Musei Vaticani, la Galleria Degli Uffizi i la Galleria dell’Accademia són museus capaços de convertir-nos en poques hores en éssers bipolars. D’entrada hom s’hi acosta amb aquella sensació tan especial que se sent quan sabem que estem a punt de viure una experiència única, i qui sap si irrepetible, per a nosaltres. Hom s’hi acosta amb por de patir la Síndrome de Stendhal. Però de seguida ens adonem que no. Que com a molt sortirem d’aquests museus amb mal de cap, mal de peus i una dosi de mala llet força elevada.

Larrel del problema.

D’una banda s’entén perfectament que tots els turistes que visiten Roma o Firenze vulguin visitar aquests museus (entre d’altres coses perquè són motius important, precisament, per visitar aquestes ciutats). I també s’entén, des d’una òptica economicista, que els museus vulguin que hi vagi el màxim de visitants possibles (les seves pàgines web, si és que realment les podem anomenar així, són més aviat pàgines de venda d’entrades amb hora convinguda –més cares, és clar). Però aquest matrimoni de voluntats no funciona. Vaja, sí que funciona en termes quantitatius: hi passa moltíssima gent. Però no en termes qualitatius: l’experiència és molt poc agradable. Els museus no generen ni les experiències ni el coneixement que d’ells s’espera. I, en resum, es deu a tres problemes bàsics:

El primer dels problemes és que una vegada has fet la cua (relativament curta si has comprat les entrades prèviament per internet i a una hora determinada), quan entres al museu la massificació és enorme i realment incòmode. Això és així fins el punt en què per poder veure, per exemple, el Naixement de Venus, t’has d’obrir pas pràcticament a cops de colze. I és que els càlculs que es fan de persones que hi caben als museus, suposo que realment respecten les normes de seguretat, però en absolut les del confort.

waitamoment.co.uk

Un altre gran problema són uns discursos museològics i museogràfics pràcticament nuls. És a dir, el propi “recipient” (palaus o edificis renaixentistes) marquen a l’hora les possibilitats i els límits de les propostes. Però és que els propis edificis (els Museus Vaticans molt menys) tenen un aire decadent, polsós; els edificis són vells, és clar. El problema és que, a més a més, semblen vells. Però a banda del problema de la infraestructura, el discurs, com dèiem, és pobre (per dir alguna cosa). Tots tres museus semblen en realitat col·leccions de gabinets de rareses. Si bé és cert que aquí les rareses són autèntiques joies de la història de l’art. Fins i tot el suposat, típic i tòpic discurs cronològic es veu perdut en el laberint de cambres i estances.

I, finalment, les visites guiades. Sobretot a Roma, hi ha una munió d’empreses que ofereixen (molt sovint de manera realment agressiva pel carrer) visites als museus i elements patrimonials de la ciutat. Els preus són absolutament desproporcionats, però sovint s’acaben pagant perquè, això sí, t’estalvien les cues. El problema és que, sense posar en dubte la qualificació dels guies, funcionen com a audioguies: repetició del mateix discurs diverses hores al dia sense cap mena de gràcia o passió. A més a més, si no troben prou gent del mateix grup lingüístic, barregen les persones i, per tant, en repetir el mateix discurs en un parell o tres de llengües, en definitiva el que passa és que la teva visita dura la meitat del que t’havies assegurat.

Possibilitats de solució.

Les solucions, evidentment, no són fàcils i no són còmodes sobretot pels propis museus i les dues ciutats.

D’una banda, hi hauria d’haver números clausus als museus. Un nombre tancat de persones per dia i baixant la ràtio de persones per metre quadrat. El càlcul hauria d’anar acompanyat d’un altre que digués quanta estona està una persona de mitjana a cada museu (i en aquest darrer s’hauria de tendir a la línia alta de la mitjana, no a la baixa).

D’una altra banda els museus s’haurien de reinventar pel que fa al seu discurs expositiu. Un discurs que permetés conjugar els edificis històrics amb uns recursos expositius moderns que fessin més agradable i comprensible el conjunt de les obres exposades. Val a dir que la Galleria Degli Uffizi està a punt de finalitzar un projecte global de remodelació.

I, finalment, tots els agents implicats (les ciutats, l’Estat italià, els museus i les empreses de turisme), s’haurien d’asseure i acordar uns estàndards mínims de qualitat turística pel que fa a les visites guiades.

Poques esperances.

El problema, ens temem, és que totes les solucions que es proposen passen per disminuir els ingressos que recapten els museus i les ciutats que els acullen. Ja sigui pel menor nombre de visitants (entrades i ingressos indirectes), ja sigui per les inversions que cal fer. Però els museus han d’aturar-se i fer autocrítica. Què són i què han de ser? Parcs d’atraccions de l’art o espais de difusió, de coneixement i de cultura?

La resposta, més que en el vent, està en mans dels propis museus.

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, Gestió museística, Museus, Públics, Visites a museus i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Morir d’èxit o el museu com a espai de (males) experiències.

  1. Francesc Masip ha dit:

    Molt bo, totalment d’acord, sembla que tots hem patit aquests museus i la seva gestió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s