Del cim al precipici.

Per Joaquim Espuny Aguiló

Entro a un espai de retraïment. Emparant-se amb el fetitxe de les activitats del Tricentenari se’ns ofereix la magnífica “Maniobra de Perejaume.” En paraules del poeta Jordi Cornudella adreçades a l’artista, és una exposició on: “Per començar hi ha el lloc i la il·luminació, que conviden al respecte. El que es diuen les obres entre elles s’ho diuen en veu baixa i si es miren és de reüll. Val més així, que nosaltres també les puguem escoltar i mirar sense estridències ni esclats. Que no ens eixordin, que no ens enlluernin, que la complicitat no vol xafarderia. No ens hi hem pas de distreure. Res de broc gros: el bec estret, que fila millor el vi. La tenuïtat va a favor de la força, i no és cap paradoxa: s’hi percep la fondària dels lligams.” Certament una mostra en un espectre ampli de concordances establertes amb total sincronia i un entorn introspectiu, on anònim i notori caminen plegats. Un clar encert on la creació artística del país rep una mirada transversal establerta amb una sensibilitat curosa i primmirada.

Travesso el vestíbul. Un espai més petit i ben condicionat per endinsar-me. No és el primer cop que aquesta sala es converteix en un entorn preparat per albergar un contingut singular: “Casagemas. L’artista sota el mite.” Un relat amb pocs punts d’interès on la lleugeresa del discurs i una suposada intenció de “restituir la seva condició d’artista” porta a una mostra d’exigu format que resultaria magnífica a moltes sales de la ciutat on va néixer el pintor, però insignificant i insuficient en molts àmbits per justificar l’ocupació d’aquest continent aconseguint malbaratar el manifest i notori treball de comissariat fet per l’Eduard Vallès en un entorn no adequat per les expectatives que genera la institució. Les qualitats dels treballs exposats no poden excusar-se parlant d’una exposició modesta i de petit format: aquest fet no ha de ser excloent d’ambició i d’exploració d’atributs en exhibicions monogràfiques però d’autors necessàriament més considerables com recentment va succeir amb la sensacional exhibició de l’aquarel·lista Josep Tapiró on l’aura acompanyava cada obra.

Assentant-se el temps. L’hivern em serveix per entendre que el significat de la paraula planificació dins del procés de gestió d’una institució que s’autoproclama com a capçalera dels museus d’art de Catalunya pot semblar que esdevé anecdòtic quan la diferència entre destre i sinistre es converteix en una autèntica hecatombe que porta un llaç amb les quatre barres. La integritat del Museu Nacional d’Art de Catalunya pot veure’s seriosament erosionada per la difusió d’expressions d’escassa qualitat artística i cap valor significatiu per al públic; com per exemple, un pintor originari traspassat prematurament; ja que la decepció provocada és inevitable i la legitimació de la institució resultarà afectada pel que fa a la credibilitat d’objectius i les accions de la seva planificació estratègica habitual. Entre altres aspectes, la manca de protagonisme i rellevància per a la col·lecció o l’escassetat de coneixement generat i atorgat per aquesta experiència em serveix per obrir debat sobre el nivell de qualitat i la coherència necessària que ha de presentar el MNAC a l’hora de programar les exposicions temporals i les possibles conseqüències implícites, en cas de no ser prou curós en la tria. No serveix excusar-se en la voluntat d’atreure diferents públics interessats en línies de difusió heterogènies o la simple fal·làcia d’implantar una oferta cultural vinculada al fet local.

Certament la importància del fons que conserva el MNAC necessita difusió i permet considerar múltiples exposicions temporals de gran qualitat on l’eventualitat de col·laborar amb altres institucions ofereix un dilatat ventall de possibilitats. Com assenyalà el passat mes d’abril l’Avaluació Estratègica d’aquest museu presentada per un organisme amb poques competències executives anomenat Consell Nacional de la Cultura i de les Arts dins del primer punt fort respecte l’oferta i el contingut: “Pel que fa a la política d’exposicions temporals hi ha una clara voluntat de col·laborar en grans projectes transnacionals, acollir exposicions de fons aliens i coproduir-ne de pròpies per fer-les girar pel territori.” Passats uns quants dies, en declaracions recollides el proppassat desembre als mitjans, el director Pepe Serra anuncià que aquest és el camí per als anys que vénen: s’estan preparant dos projectes, una gran exposició amb el Prado i una altra amb la Fundació Gala-Salvador Dalí. Possiblement aquests grans projectes donaran llum i generaran un gran focus d’atracció pels visitants i ajudaran a esmenar el moment d’incertesa actual, ja que els vincles i lligams entre institucions sens dubte serviran per proporcionar més rellevància i conjugar a la perfecció la missió amb el mercat. Avui tenim notícia que s’estan construint i cal desitjar que demà els problemes financers no facin enfonsar els vaixells al moment d’avarar-los.