“El precariat museístic”

Per César Lorenzo

No és la primera vegada que la precarietat laboral al sector cultural, en general, i museístic, en particular, mereix una entrada en aquest blog. El febrer de 2011 la Déborah Camañes va partir de la seva pròpia experiència per a desgranar algunes de les claus d’aquest fenomen. La gestió externalitzada de determinades funcions en empreses de serveis abocava a la majoria d’aspirants a professionals del sector a passar per l’adreçador de l’eventualitat, la temporalitat, la jornada parcial i, en resum, unes condicions completament insuportables durant períodes més o menys perllongats. És a dir, pràcticament la única forma d’accedir a treballar en un museu era fer-ho a través d’una empresa subcontractada, on les condicions laborals eren manifestament pitjors a les que es donaven entre la plantilla que depenia directament de la institució (sovint, en règim funcionarial, atès el caràcter públic de la majoria de museus i grans equipaments culturals). Ens trobàvem, en definitiva, davant un exemple de manual del que alguns teòrics han anomenat el “caràcter dual” del mercat laboral espanyol: rígid i segur per a uns sectors –teòricament– “privilegiats”; extremadament flexible i inestable per a uns altres col·lectius.

Quatre anys més tard aquell escrit de desesperança no ha perdut validesa, ans el contrari, ja que l’externalització de serveis en operadors privats s’ha consolidat i viu una època daurada en aquest laissez faire del segle XXI, on l’únic criteri a l’hora d’adjudicar contractes és l’econòmic. La novetat respecte al 2011, a banda de la intensificació del model de gestió, és l’extensió de la precarietat entre els treballadors directament contractats pels equipaments culturals. Veiem-ho.

El març de 2013 el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport va presentar un estudi realitzat per l’empresa ARTImetría titulat “Los profesionales de los museos. Un estudio sobre el sector en España.” El document quantifica les magnituds del sector fins a un nivell que pot arribar a marejar: aleshores existien a Espanya més de 1.550 museus i col·leccions museogràfiques que ocupaven 14.784 professionals. El 67,5% eren museus públics (amb el 91% del total dels professionals del sector), un 30,4% privats i un 2,1% són de titularitat mixta. Per comunitats, Madrid i Catalunya concentraven gairebé la meitat dels professionals de museus (49,8%), sobretot estatals, a Madrid, i locals, a Catalunya. Quatre professionals de cada deu treballaven en museus amb plantilles menors de 20 treballadors (37,8%), dos de cada deu  ho feien en museus amb plantilles superiors a les 100 persones (18,5%), etc.

Foto 2

A banda d’aquesta descripció desagregada, el més destacat són les dades referents a remuneració i –especialment– expectatives professionals. El 55% del total de professionals cobrava entre 18.000 € i 36.000 € anuals bruts, amb millors remuneracions en les institucions més grans i públiques, i pitjors, en general, a les privades i de menor mida. Xifres molt moderades si tenim en compte l’alt grau d’especialització que s’exigeix per accedir a la majoria de places. El càrrec també influïa en la percepció que els treballadors tenien de les tasques encomanades i el reconeixement que rebien a canvi: vuit de cada deu directors de museus consideraven que existia una correspondència entre la seva categoria laboral i les funcions que desenvolupaven, en canvi, el nivell de satisfacció era menor a mesura que descendia l’escala laboral: només set de cada deu tècnics superiors, cinc de cada deu tècnics i tres de cada deu auxiliars pensaven que les funcions que ocupaven s’adequaven a la seva categoria professional. I el més demolidor de tot: més del 80% dels professionals no tenia expectatives de millorar en el seu lloc de treball, ni en responsabilitat ni en retribució durant els pròxims tres anys.

Foto1

En contra del que podríem pensar davant la contundència de les dades, pocs mitjans se’n van fer ressò. És cert que l’estudi té importants mancances metodològiques, com un tractament poc acurat de la variable de gènere –el que és espacialment greu en un sector altament feminitzat–, però aquests dèficits no invaliden una realitat contundent que no sembla que vagi a canviar en un futur immediat.

Així, bona part de les plantilles “titulars” de museus públics i privats s’assemblen cada vegada més a les d’empreses de serveis culturals com Ciutart, Magma, o Manpower, per esmentar només tres de les que operen als museus de Barcelona, caracteritzades per acollir la versió universitària, sobrequalificada i amb altes expectatives frustrades del que Guy Standing ha designat com “el precariat”. Un col·lectiu polièdric i divers, però que es pot caracteritzar per la temporalitat i intermitència de la seva activitat laboral, la manca d’expectatives de carrera professional i la subjecció a condicionants, en resum, que impedeixen el desenvolupament d’un projecte vital en els termes en que estàvem acostumats. Les institucions culturals no escapen al fenomen, com s’ha vist. Només cal preguntar quines són les condicions laborals dels taquillers, les acomodadores, les dissenyadores gràfiques, els músics o els tècnics de qualsevol teatre, museu, festival o sala d’art per comprovar-ho de primera mà. Tant si són d’aquells cada vegada menys “afortunats” contractats directament per la institució on treballen, com si reben la nòmina d’Eulen –una empresa que igual neteja el Metro que produeix una exposició d’art– o Historia Viva. La precarietat ha arribat a les sales dels museus, com a les aules universitàries o els laboratoris de recerca, per a quedar-se.

Foto2

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, Exposició, Gestió museística, Museus, Professional i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a “El precariat museístic”

  1. Déborah Camañes ha dit:

    Hola,
    Quina il.lusió l’esment. Em sembla cabdal aquest debat sobre la precarització del sector cultural. Adjunto un pdf del suplement cultural del Diari de Tarragona on també vaig escriure un article sobre aquest tema fa menys d’un any, per si us interessa.
    http://www.diaridetarragona.com/uploads/3852e62d6282643.PDF (Pag 5)

  2. Lilia ha dit:

    Hola,
    Fa ja una quants anys que vaig començar a prendre contacte amb les licitacions d’aquestes serveis i el que veig es que son les institucions les que promouen aquesta precarietat, és més: no podrien funcionar sense ella. Quan entenem que vivim en precari perquè d’altres gaudeixin de la seguretat tot quadra.
    Us ho explico. La mateixa configuració de les institucions, la seva impossibilitat per contractar o la rigidesa (seguretat, remuneració i drets del treballador) fan impossible que tinguin plantilles internes especialitzades en tot el que han de fer (visites en 14 idiomes, experts en Community Management, en In-Desing, en relacions públiques, en gestió d’equips, en dansa, teatre i edició de vídeo…la llista pot ser eterna). Amb pressupostos minvants cada any, amb exigències d’augment de públics, de serveis i de productes culturals…què poden fer? traspassar totes aquestes funcions a empreses especialitzades.
    La qüestió es com es fa aquesta externalització. Hi ha moltes maneres algunes molt perverses i ferotges en les que la institució es vol saltar fins i tot el conveni que regula el sector (si, existeix) obligant a contractar dues persones a preu d’una. En el millor dels casos el tracte serà prou just, l’empresa tindrà el seu marge (ha de suportar tota la gestió del personal i els acomiadaments quan la institució ho decideixi), el coordinador que tingui el mòbil 24 hores 365 dies l’any a disposició de la institució podrà més o menys dormir sabent-se col·laborador d’aquest sistema i el personal que ha de dur a terme el servei se sentirà prou a gust amb l’ambient de feina malgrat el minso sou.
    Podria continuar, les variables son moltes i no les podria nomenar a totes.

    He sentit diverses vegades al Laporte parlant del mal que fan les empreses però no perdem de vista que és totalment a les mans de les institucions que fan les externalitzacions quines empreses i en quines condicions prosperen.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s