RobARToris

Robartoris

per Mireia Rigau

Les pel·lícules, novel·les i llegendes urbanes han contribuït en la formació d’un ideal romàntic dels robatoris d’art, però el cert és que el lladre de guant blanc s’allunya molt de la realitat del crim artístic actual.

El robatori d’art i antiguitats és el tercer delicte més lucratiu del món, tot seguint el de les armes i les drogues.

Els criminòlegs més especialitzats no poden definir un tipus de perfil determinat de “lladre d’art”, tot i que si que afirmen que podem dibuixar-ne algunes tipologies: el lladre a la carta, el lladre per motivacions personals i les bandes organitzades.

L’exemple més paradigmàtic del lladre al a carta és Erik el Belga, qui va actuar durant una època en que milionaris americans es delien per omplir les seves col•leccions artístiques amb obres europees, procedents sobretot d’esglésies espanyoles,i que sovint es venien il•legalment pactant amb el mateix clergat.

LaRazón. Erik el Belga el mayor ladrón de arte y a mucha honra

La Vanguardia. Erik el Belga: “Museos de Barcelona tienen muchas obras robadas”

El lladre per motivacions personals és el més minoritari i el menys visible, ja que moltes vegades actua sobre patrimoni de caire molt local i poc mediàtic, com seria el cas del robatori del Museu del Mamut.

Diari de Girona. Detenen l´exdirector del Museu del Mamut per robar ullals de marfil

Per últim trobem les bandes organitzades,el grup més divers i complex, que busca en l’execució del delicte extreure’n el màxim benefici econòmic.

Un nou model de robatori que s’ha esdevingut en els últims anys ha estat anomenat pel món anglosaxó com a Artnapping, és a dir el segrest d’obres d’art.

El lladre no pretén vendre l’obra en el mercat artístic ni en les subhastes d’ Internet, ja que es tracta d’un mercat molt difícil i en el qual pot ser enxampat ràpidament, sinó que es posa en contacte amb l’asseguradora de la peça o del museu per tal d’arribar a un acord econòmic.

A l’asseguradora en qüestió li surt més a compte acceptar aquest xantatge i pagar una part del valor de l’obra, que no pas iniciar tot el procés policial, ja que només entre el 12 i el 14% dels casos l’obra finalment es recupera, i per tant la companyia ha d’acabar pagant el total del valor de la peça en qüestió.

Cal dir, que el camp de la criminologia artística és encara poc conegut, i es troba en una fase d’estudi primerenca, ja que en molts casos les institucions prefereixen mantenir en secret els delictes soferts per tal de mantenir el seu prestigi (mostrar males condicions de seguretat els tanca portes de cara als préstecs d’obres i exposicions).

Finalment, quan l’obra robada desapareix el més probable és que hagi estat destruïda pels propis lladres (davant la impossibilitat de vendre-la o per temor a ser descoberts) o que es trobi amagada en algun magatzem inhòspit o dipòsit bancari d’algun paradís fiscal, esperant que el delicte prescrigui per tal de poder-la vendre posteriorment. És per això que molts països estan començant a canviar les seves lleis per tal d’evitar que aquest tipus de delicte prescrigui, així com poder jutjar a aquells marxants que s’involucren en aquests casos.

Per últim però, cal posar de manifest el que alguns historiadors recalquen, i és que els principals lladres d’art de la història han sigut i són els Estats, mitjançant els seus exèrcits.
Des de Napoleó fins a Hitler, o les tropes americanes a la Guerra d’ Iraq sense anar més lluny.

Aquests espolis artístics han tingut lloc en els països menys desenvolupats, on sovint no s’havia valorat el patrimoni propi (com és el cas de Turquia i l’altar de Pèrgam, ara a Alemanya, o els marbres del Partenó, ara al British Museum), i des d’ on ara se’n reclama el retorn al seu lloc d’origen.

Tanmateix els països que custodien les obres actualment defensen el seu dret sobre aquestes pel fet d’haver-les valorat en el seu moment, preservat, i conservat , cosa que diuen, no hauria succeït en el seu lloc d’origen.

Si us ha interessat el tema, us recomano el següents enllaços:
http://www.catradio.cat/audio/748263/Robatoris-dart
Tertúlia on es parla d’aquest tipus de delictes i del mercat negre que se’n deriva amb Marc Balcells, criminòleg d’art; Llum Prados, cap de Patrimoni artístic dels Mossos; i Ricard Mas, crític d’art.

http://www.tv3.cat/videos/3040410
Entrevista amb Marc Balcells, criminòleg expert en criminologia de l’art, dels robatoris que tenen lloc als museus, així com també de les falsificacions d’obres d’art.

https://www.google.es/search?q=robatorios+de+arte&oq=robatorios+de+art&aqs=chrome.0.69i59j69i57j0l4.6032j0j4&sourceid=chrome&es_sm=122&ie=UTF-8
Blog dedicat a als robatoris d’art i tots aquells temes que se’n deriven (entrevistes, cinema, publicacions…)

http://cultura.elpais.com/cultura/2011/07/07/actualidad/1309989613_850215.html
Article que recull els robatoris de patrimoni artístic més importants a Espanya.

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada s'ha publicat en Art, Museus, Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a RobARToris

  1. marta aumatell ha dit:

    Molt interessant ! I si en voleu més! El dissabte 17 de maig a les 18h, al Museu dels Sants d’Olot, dins de l’activitat 5 CÈNTIMS D’ART tindrà lloc la xerrada: EL MERCAT NEGRE DE L’ART:HISTÒRIES DE LLADRES I POLICIES, a càrrec de la Unitat de Robatoris amb Força i Patrimoni Històric de la Policia de Catalunya. Mossos d’Esquadra. Explicaran què fan els cossos de seguretat per protegir i recuperar el patrimoni robat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s