Avui al museu li toca despullar-se i fer cua

Per Georgina Madí

“Quan abans et treguis la roba abans acabarem. Deixa les coses damunt d’aquella cadira i espera’t allà amb els altres. Formularis a la dreta. Tenim molta feina, aquí”.

El destinatari de l’ordre vol queixar-se però ho deixa córrer. Aquest tracte envers la seva persona fa no pas masses anys era impensable. Li haurien deixat fer la revisió com a mínim amb els pantalons posats. I si per algun motiu la infermera (novella, doncs cap persona que sabés qui era li parlaria així) li suggerís tals instruccions, el doctor sabria com posar-la a lloc. Un toc d’atenció per deixar clar que als amics del cap no se’ls tracta com als altres pacients. La infermera, vermella com un pebrot escalivat, s’hauria disculpat vint vegades. I ell, divertit, l’hauria excusat amb un “és normal que no ho sàpigues”. Perquè ell en sap més que ningú de qualsevol cosa, i la seva funció és ajudar a qui no sap res.

Però avui al museu li toca despullar-se i fer cua. Quant i com va perdre aquell estatus de VIP encara no ho sap, possiblement ni se’n va adonar perquè devia estar ocupat fent coses importants. Coses que, en tot cas, li van impedir percebre que els temps canviaven, que el doctor passava olímpicament de la seva prerrogativa i que, curiosament, el món seguia girant sense ell. De poc van servir les queixes dels qui treballaven aixoplugats sota el seu paraigües: aquestes son els meus principis i, encara que ho desitgi –com diria Grouxo Marx- no en tinc d’altres. Si vol res haurà de parlar amb el responsable. Car que el responsable, cansat de tant ploramiques, prefereix fer veure que no hi és al despatx amb tal de que el deixin en pau.

Així fou com –sense pòlissa d’assegurança, ni pla B ni res remotament semblant- de cop i volta el museu es trobà allí, fent cua junt amb els qui fa uns anys tractava d’entreteniments inferiors, esperant el seu torn en pilotes. Avança poc a poc, grunyint entre dents, arrossegant els peus i parlant sól mentre els qui té al darrera li exhorten molestament que s’espavili o que els deixi passar. Avui al museu li toca replantejar-se si vol ser algú diferent. No és fàcil canviar de costums (i menys encara quan aquests s’adquireixen dels pares, dels avis…), però avui toca fer bugada. És irremeiable. La disjuntiva entre essència i renovació grinyola de mala manera però és l’única manera que ha trobat el museu d’aguantar l’equilibri amb un sol peu. El proper repte ja és saltar l’anell de foc amb un triple salt mortal i per fer-ho bé cal embranzida. Clarament, no és país per vells.

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada s'ha publicat en Gestió museística, Museus i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s