Noli me tangere

Per Mercè Vila

“[…] Lo que se llama restauración no es más que el peor modo de destrucción. No nos engañemos en asunto tan importante; es un imposible, tan imposible como resucitar a los muertos, restaurar algo que haya sido grande o bello en arquitectura […].”

John Ruskin, The seven Lamps of Architecture, Londres, 1849, ed. Española del Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de Murcia, 1989.
Mà femenina, s. XIX-XX. Auguste Rodin (Metropolitan Museum of Art).

Mà femenina, s. XIX-XX. Auguste Rodin (Metropolitan Museum of Art).

Poc temps després d’haver iniciat els meus estudis en conservació i restauració, una catàstrofe en forma de llibre titulat The seven Lamps of Architecture cau a les meves mans. El precursor de la restauració romàntica, John Ruskin (1819 – 1900), 168 anys més gran que jo, m’exposa, sense embuts, la seva teoria sobre la conservació i restauració.

Oposat a les teories de Viollet-le-Duc (1814 – 1879), Ruskin defensa que les obres d’art, realitzades amb matèria natural, pertanyen a la naturalesa i no a l’home. Així, la degradació que succeeix en la matèria que les conforma ha de produir-se naturalment, sense intermediaris, i que la desaparició ha de ser una fase més del procés creatiu.

I jo, que fins al moment creia convertir-me en una espècie de salvadora d’obres d’art, començo a dubtar i a preguntar-me sobre la necessitat de la meva professió. Passat el primer impacte, m’adono que les teories actuals de restauració s’allunyen, en gran mesura, de la teoria de Ruskin. Avui tothom creu en la necessitat de preservar el patrimoni que ens envolta, tothom veu necessària la conservació de les obres d’art i els restauradors professionals, i d’altres que no són ni restauradors ni professionals, s’atreveixen a tocar i retocar les obres d’art que, per sort o per desgràcia, cauen a les seves mans.

Segurament Ruskin, tocat per la bareta màgica del romanticisme, es dirigia cap a unes teories excessivament utòpiques i literàries, poc practicables en el món real de la conservació i restauració. No obstant això, 164 anys després, alguns personatges que s’autoanomenen restauradors estan “trastocats” per una altra bareta, la de la imprudència, i algú els hauria de recomanar fullejar el romanticisme de Ruskin o algun tractat de respecte en general.

Traslladant aquesta preocupació a l’àmbit dels museus, sabem que alguns d’ells, no tots, compten amb un departament de conservació i restauració. Aquest departament està format per un conjunt de professionals un punt curiosos. Els podem distingir de la resta de treballadors del museu perquè es vesteixen amb una bata blanca, impol·luta. Aquest seria l’atribut principal que els caracteritza, però, com a atributs secundaris que ens ajuden a identificar-los, podem trobar els guants, les mascaretes, els pinzells de pèls de marta o els pigments purs.

Aquests personatges que deambulen per les sales amb posat de guardaespatlles, són els encarregats de vetllar pel bon estat de salut de les peces custodiades pel museu. La seva única responsabilitat recau en garantir que els milers de peces que puguin conformar la col·lecció gaudeixin d’un bon estat de salut, que no emmalalteixin. Si això passa, són ells qui ho han de detectar i actuar ràpidament per tal d’evitar la decadència, i el pitjor de tot: el contagi. Paral·lelament, han de redactar informes especificant, fins a l’últim detall, les intervencions que han realitzat a la peça ja que, passats uns quants segles, el restaurador que torni a topar amb aquella obra haurà de saber quin tipus d’operació es va realitzar i quins medicaments es van proporcionar al pacient, romànic i del s. XII, per exemple.

Arribats en aquest punt, em sembla imprescindible fer una comparativa entre restauradors i metges, museus i hospitals, obres i pacients. La semblança entre restauradors i metges no només es troba en el seu uniforme de treball. Ambdues professions es basen en vetllar per l’estat de salut d’altri. No obstant, entre uns i altres hi ha una diferència substancial: mentre que els metges tracten amb éssers mortals i la desaparició forma part del joc, els restauradors persegueixen la immortalitat en els seus pacients. La seva lluita, però, està perduda des de l’inici ja que els materials que conformen les peces són tan mortals com les persones i el seu destí es dirigeix, més o menys de pressa, cap a la inevitable desaparició. Així, els restauradors esdevenen uns personatges que cada dia lluiten contra les lleis de l’envelliment i desafien el pas del temps perseguint l’eternitat dels pacients del seu hospital.

Venus restaurée, 1936. Man Ray.

Venus restaurée, 1936. Man Ray.

I aquesta batalla perduda des d’un inici, per què? Què ens empeny a conservar totes aquestes obres del passat que la majoria de vegades ni entenem, ni podem contextualitzar, ni sabem per què van ser fetes?

La resposta potser és simple. Necessitem conèixer allò que ens precedeix per poder seguir avançant. La història de l’art ens proporciona una base inabastable que, en la mesura del possible, ens mostra la mentalitat d’aquells que ens van precedir i que, igual que els nostres artistes actuals, van procurar expressar-se. Els artistes, mortals, van desaparèixer, però les seves obres segueixen testimoniant la seva existència. Només per aquest motiu, la figura del conservador-restaurador esdevé fonamental.

Senyors de les bates blanques, tinguem cura dels nostres pacients, des del més mediàtic al més desconegut. Tots ells conformen la xarxa infinita que teixeix la història. Vetllem pel bon estat de salut dels pacients que l’atzar ha portat a les nostres mans, tractem-los amb tota la cura que ens sigui possible, i no restaurem si no és imprescindible. Procurem buscar la bellesa en les formes mutilades que, sens dubte, existeix.

La Venus de Milo, greu i elegantment mutilada, segueix sent un cànon de bellesa indubtable. Si la seva ment, de marbre blanc, veiés venir una bata blanca amb intenció de proporcionar-li els braços que li falten, segurament cridaria un “Noli me tangere” que deixaria a la bata blanca de pedra o, millor dit, de marbre blanc.

Venus de Milo, finals s. II aC. (Musée du Louvre).

Venus de Milo, finals s. II aC. (Musée du Louvre).

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada s'ha publicat en Art, Debats, Museus, Professional i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Noli me tangere

  1. Jordi Vèrnis ha dit:

    Boníssim. Deixo un enllaç sobre una polèmica que ja em cansa, però que contrasta amb el teu parer en referència als “trastocats”: http://soymenos.wordpress.com/2012/08/23/el-arte-apropiacionista-de-dona-cecilia-gimenez/

  2. Moltes gràcies per compartir les teves reflexions. Ho has explicat molt bé. Jo m’intereso per un altre tipus d’obres d’art, els jardins. Els professionals que es dediquen a la jardineria estem a anys llum del que significa la restauració d’aquests espais. Es fan servir les mateixes o similars paraules, restauració per exemple, però tot i que sembli que no pot ser veritat hi ha ni estudis previs ni reflexió. En el món del paisatgisme i la jardineria hi ha molts “trastocats” per varetes màgiques.
    Et convido a passejar pel bloc jardins i patrimoni: http://jardinsipatrimoni.wordpress.com/
    jordi

  3. Carme Carrera ha dit:

    Estic totalment d’acord en tots i cada un dels arguments plantejats. Restaurar, sí amb mesura, amb equilibri. Per això estan els especialistes, com comparses amb els metges, els qui hi entene són els qui han de decidir si cal un tractament o altre, una cura pal.liativa o una intervenció.

  4. Valentina ha dit:

    El primer criteri de la restauració és la mínima intervenció. La conservació dels objectes, eternitzant la seva existència, només té sentit si alhora es garanteix la seva interpretació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s