Comissariat comunitari: una forma de participació als museus

Per Agnès Sebastià Murtra

like this. A democratic approach to Museum Collection. By Sloverlinett.com

És ben sabut que actualment l’ús extens de les xarxes socials fa que els usuaris creem, triem, jutgem i compartim continguts amb absoluta naturalitat. Ja no es tracta de receptors passius que consumim informació generada per altres sinó que podem participar i de fet participem activament en el procés de construcció de continguts. L’entorn digital ha normalitzat el “M’agrada”, el “compartir”, el +1, les estrelles en continguts…

En aquest sentit, Gilles Lipovetsky resumia perfectament la qüestió de la participació en les institucions culturals  en la seva xerrada d’obertura a l’exposició Pantalla Global, exposició magnífica que el CCCB va tenir l’any passat: “Els agents culturals ja no tenen el poder total perquè internet ha proporcionat a l’individu el mitjà i la possibilitat de ser actor i no tan sols espectador passiu”.

Aquesta tendència cap a la participació activa no es circumscriu només en l’àmbit de la web sinó que suposa un canvi de paradigma que s’expandeix a totes les esferes de la societat. Llavors, i com ja hem anat sentit aquests dies i amb diverses formulacions i per diversos professors del postgrau, com han de posicionar-se els museus en aquest nou context? Com cal encarar aquest nou repte? Com dissenyar les propostes d’exhibició? Quin diàleg establir amb el públic? Vegem, doncs, què estan fent els museus avui.

Un llibre il·luminador per totes aquestes qüestions (i moltes més) és el The Participatory Museum, de Nina Simon. Un dels elements més rellevants que comenta l’autora és que la participació als museus no pot quedar només en l’àmbit virtual sinó que ha de transcendir a l’àmbit físic i real: la participació ha d’anar guanyant centralitat en el fer dels museus d’avui, combinant la part a la xarxa amb la part en el propi museu. Precisament, l’exposició anomenada anteriorment, Pantalla Global,  va emprendre una crida a la participació: una cerca de materials visuals per tal de ser inclosos en l’exposició. Tot i que el procés participatiu es desenvolupava estrictament on-line, les propostes generades pels usuaris i que els comissaris seleccionessin per alguna de les set categories establertes per ells mateixos, passarien a formar part de l’exposició física al CCCB. Paral·lelament, discorria una exposició on-line, més àmplia, que recollia una gran quantitat de materials.

Targeta postal “Brangulí va ser aquí” en què es convidava en el procés participatiu de l’exposició

També al CCCB es va realitzar una experiència participativa interessant a partir de l’exposició  Brangulí. Barcelona 1909-1945. El projecte participatiu anomenat  Brangulí va estar aquí. I tu?, va ser una interessant crida a la participació de fotògrafs d’arreu que enviessin fotografies pròpies relacionades amb les imatges de Brangulí. Al final del procés, la recompensa:  una selecció de les millors imatges s’exposarien al CCCB. Si ens fixem en les dades, 598 autors  amb un total de 4.696 fotografies, de les quals 324 van ser finalistes, són unes dades espectaculars. Un dels elements que més criden l’atenció, a part dels resultats finals, és que en el disseny de la estratègia creada conjuntament pel CCCB i el col·lectiu Photobloggers va generar alguns documents de consideracions prèvies per tal que el procés no desemboqués en un fracàs. Aquestes consideracions es poden trobar  també publicades en la pàgina de l’exposició.

I és que en un procés de creació participativa, l’estratègia de comunicació, de seguiment, els objectius fixats i el retorn han de ser clars i ben dissenyats. Es tracta de processos complexos, de nous camins a explorar que han d’emprendre’s amb valentia per part de les institucions. Un museu amb molta experiència en aquest sentit, és el Brooklyn Museum, que ha esdevingut museu pioner en aquest àmbit ja que en el seu programa d’exposicions experimenten continuadament amb diverses fórmules per a la participació de la comunitat especialment en projectes de comissariat. La més actual, Go! que ha generat alguns comentaris adversos, possiblement pel risc que implica una proposta així i la quantitat de variables que cal preveure: la comunitat era convidada a triar artistes i les seves obres a partir de visites als tallers d’aquests, en jornades de portes obertes prèviament convingudes. Tot i que els resultats poden no agradar a tothom, el fet és que el grau de participació i d’implicació de la comunitat és envejable. Click! també del Museu de Brooklyn, posava en pràctica la controvertida afirmació de James Surowiecki a The Wisdom of Crowds que la comunitat té capacitat per prendre decisions i en molts casos ho fa de manera més encertada que no pas els experts. En aquesta ocasió, el públic enviava fotografies sobre un tema concret, en un segon moment les imatges eren votades, i en un tercer moment s’exposaven. La curiositat del cas és que en el moment de votar,  els participants havien d’omplir un formulari sobre el grau de coneixements en art i així, les tries i el perfil dels participants eren posats en relació en la mostra final.

Un altre projecte de comissariat comunitari d’aquest museu va ser a partir de la col·lecció pròpia. El projecte Split Second explorava de quina manera les nostres reaccions al davant d’una peça d’art varien en funció dels nostres coneixements, allò que ens diuen o allò que ens pregunten. A partir de diversos exercicis amb els participants, la selecció de les obres que havien generat més controvèrsia o resultats més dinàmics, s’instal·lava en el museu en forma d’exposició .

I és que al meu parer, la cosa pren un gir definitiu quan la participació es posa en relació directa amb la pròpia col·lecció. Per a trobar exemples  en aquest àmbit, hem de tornar a posar la mirada una mica lluny. Cal dir, però, que el MACBA, a través de la seva web proposa una aplicació interessant que és, al meu entendre, un inici d’obertura al comissariat comunitari: Recorreguts. Els usuaris poden crear els seus recorreguts per la col·lecció i altres materials disponibles i fer-los públics o privats.

ICSID Eivissa, 1971. La utopia és possible. Fotografia emprada en un dels recorreguts públics publicats a la web del MACBA

Vegeu-ne un exemple, en què el web del museu, amb tots els seus materials disponibles (col·lecció, documentació, podcasts, vídeos, etc. tant del MACBA com d’altres institucions que hagin passat pel MACBA i hagin quedat representats en el seu web) esdevé repositori de materials múltiples i diversos a partir dels quals es poden trenar discursos i recorreguts pels continguts del museu, és a dir, fer de comissari d’una exposició. Malauradament, de moment es tracta d’una proposta únicament on-line i que no es trasllada ni té cap ressò en l’àmbit físic. Potser n’és l’avant-sala o el lloc per a les provatures per un ulterior desenvolupament? M’agrada pensar que sí!

I és que el terreny del comissari encara és l’àmbit del conaisseur, de l’expert que explica els seus coneixements fruits del seu estudi  i que aporta la seva lectura o visió als visitants. Però no podem oblidar que el comissari és també mediador entre l’obra i el públic, i en aquest sentit quina millor manera sinó de fer-ho a través d’un procés obert i participat? En contacte i en diàleg amb el públic del museu, des del mateix procés? Cal dir també que el comissariat comunitari o participatiu és un projecte que implica esforç i un alt risc, i és molt més obert i poc controlable per part de la institució.

El Museu Walker, amb 50/50. Audience and Experts Curate the Paper Collection va proposar de fer una exposició crowd-curated a partir de la col·lecció sobre paper del museu. L’exposició era un experiment (en paraules del propi museu) que, entre d’altres, explorava per contraposició la tria dels experts amb la tria de l’audiència, 50 a 50, tal i com indica el títol. Alhora, la proposta també obria preguntes interessants sobre les diferents experiències alhora d’emetre judicis sobre art en un entorn on-line o en contacte directe amb l’obra. Per a fer les votacions es va crear una app específica per tal de garantir l’accés per tothom i que fos d’una manera àgil i amena.

Capçalera de l’exposició Public Property al Walter Arts Museum

Public Property al The Walter Arts Museum  va ser un altre experiment, també en  paraules del propi museu, per a fer un comissariat comunitari a partir d’obres de la pròpia col·lecció. En aquest cas, fins i tot l’encertat títol de l’exposició va ser escollit via facebook pels usuaris, com un dels primers passos del procés participatiu. Després, i a través de diverses dinàmiques i fases, els usuaris del museu van anar escollint i trenant discurs per tal de confegir la final selecció d’obres que formaria l’exposició. En el procés, el museu va haver de canviar l’estratègia: van aprendre que, tot i que hi ha una tendència i interès creixent a la participació, aquesta ha de ser fàcil, divertida i accessible per tal que la gent en prengui part. Per això van crear un displays al mateix museu per a votar el tema de l’exposició així com van fer servir el programa Photocracy per tal que la tria fos senzilla i amena.

És evident que la participació en els museus, i especialment en l’elaboració de continguts expositius, és un projecte en sí ric i complex. Es tracta d’un experiment en cada cas que presenta noves casuístiques i problemes a resoldre. No hi ha fórmules i la manera de plantejar-lo, com s’ha vist, és variada i a mida per cada cas. De tota manera, estic convençuda que és una fórmula que pot aportar molt als museus i als usuaris, i en la qual hi ha molt camp per córrer. Crec que pot ser una via interessant de coneixement mutu. Resultaria fonamental que els museus aprofitessin aquest nou paradigma de relacions per repensar la seva funció i reinventar-se, modificant la manera de vincular-se amb els seus usuaris, actuals i futurs, i amb la manera de crear i aportar continguts.