Mirada a una col·lecció: el Museu d’Art Modern de Ceret

Per Agnès Sebastià Murtra

Fa uns mesos vaig visitar Ceret, al Sud de França. Una vila preciosa, situada en un indret magnífic, on la bona gastronomia, l’art i la música, en fan un lloc encara més especial. Ceret ha estat sempre sovintejada per artistes i és aquest un dels motius pels quals a l’any 1950 es va fundar el Museu d’Art Modern de Céret, que és l’objecte d’aquest comentari.

Visitar Ceret és una activitat que realitzo amb una relativa freqüència. No és que hi vagi cada dos per tres, però m’agrada d’anar-hi per la tranquil·litat que s’hi respira, el mercat del dissabte, sentir encara algú que parla aquell català-afrancesat tan deliciós… I també per què és visita obligada pels amants de l’art de Picasso.

Artistes importants que han canviat el rumb de la història de l’art del segle XX, com Picasso, Matisse, Chagall, Manolo, i un llarg etc. van estiuejar i fins i tot van instal·lar-se temporades a la vila de Ceret o als seus afores. Aquests artistes hi van crear obra i es van lligar d’una manera tan íntima amb el paisatge i el lloc que finalment van acabar fent donació d’obres importants. Aquesta és la principal font d’ingrés d’obra de la seva col·lecció i el què determina l’especificitat del museu. Juntament amb aquest fet, el museu dedica una especial atenció a l’art contemporani i en particular als artistes contemporanis catalans: Joan Brossa, Perejaume o Antoni Tàpies hi han realitzat exposicions i han incorporat obra al seu fons.

Entrada del Museu d'Art Modern de Ceret, amb el díptic mural d'Antoni Tàpies.

Entrada del Museu d’Art Modern de Ceret, amb el díptic mural d’Antoni Tàpies.

L’inici de la visita del museu ja indica que ens trobem en un lloc ben especial: a l’entrada, a l’exterior, hi ha una intervenció de grans dimensions d’Antoni Tàpies, una peça mural sobre ceràmica. Tota una declaració d’intencions de projectar el museu cap a la contemporaneïtat. Però a mesura que anem endinsant-nos per les sales de l’exposició permanent el visitant pren consciència de la importància de la col·lecció que custodia i difon aquest museu: a més dels artistes citats, també hi trobem obra de Joan Miró, de Juan Gris, Aristide Maillol…

La planta baixa del museu té dues ales al voltant d’un pati. En iniciar la visita a l’ala dreta, em va cridar l’atenció una obra molt especial: El retrat de Corina Romeu, obra de Pablo Picasso de l’època blava, de 1902.

De sobte, i pensant en el sentit i l’origen de la col·lecció del museu, em vaig preguntar per quina via deuria haver arribat aquell llenç extraordinari fins a Ceret. Una donació del mateix Picasso? Poc provable per la datació de l’obra (de principis de segle, quan Picasso era a Barcelona) força anterior a les primeres estades de Picasso a Ceret (en ple cubisme). Un llegat? Molt rar, ja que les obres de l’època blava són escasses i la idea d’un llegat particular al museu de Ceret  em resultava poc convincent. Una adquisició? Inassolible per un museu com el de Ceret adquirir una peça d’aquestes característiques. Després de mirar i remirar l’obra, vaig recórrer a la lletra petita de la cartel·la per si em donava la resposta. Es tractava d’un dipòsit del Museu Picasso de París, que l’havia rebut al seu torn, i entre moltes d’altres, com a dació en pagament dels drets d’herència de Picasso i que, posteriorment, el govern francès va decidir dipositar a Ceret.  Aquest fet em va fer comprendre que em trobava a França: una gran obra d’art per un bon museu a províncies per tal d’enriquir-lo, de fer-lo més atractiu i més visible.

Però la cosa no va acabar aquí. Després d’haver vist les magnífiques donacions que els mateixos Picasso i Matisse van fer al museu en el moment de la seva obertura (una sèrie de ceràmiques originals dedicades a la Tauromàquia, en el cas de Picasso, i una col·lecció de 14 dibuixos que rememoren la seva estada a Colliure, en el cas de Matisse) així com les peces de Manolo Hugué, esplèndides, vaig tenir una altra sorpresa.

Marc Chagall, Les gens du voyage, 1968, oli sobre tela, 129,5 x 205,5 cm.

Marc Chagall, Les gens du voyage, 1968, oli sobre tela, 129,5 x 205,5 cm.

Al final del recorregut, i abans d’anar a les sales dedicades a l’art contemporani, al fons, un llenç enorme situat en una posició privilegiada. Sens dubte era un Chagall, però quin Chagall! Les gens du voyage, 1968, oli sobre tela. Una peça magnífica, de grans dimensions (129,5 x 205,5 cm) i amb una presència aclaparadora. En anar-m’hi acostant, de nou pensava de quina manera deuria haver arribat l’obra. Una peça tan bona deixada per l’artista a causa de la seva estada a la població? Certament Chagall va viure prop de tres anys en un mas proper a Ceret, però en dates molt anteriors la qual cosa feia que la hipòtesi fos improvable. La qualitat de l’obra també feia descartar la possibilitat d’una adquisició per compra. En llegir la cartel·la, novament, un altre dipòsit, en aquest cas del Musée National d’Art Moderne. Centre Georges Pompidou.

Per segona vegada, em trobava davant d’una gran obra d’art propietat d’un gran museu que havia estat dipositada en un museu “fora de París”. Al meu entendre, la intenció és evident: repartir el patrimoni nacional a diversos emplaçaments del territori per tal de donar-li visibilitat i alhora reforçar la singularitat dels museus dipositaris. En ambdós casos, els dipòsits tenen raó de ser, no tan sols per la qualitat i valor de les obres sinó també pel fet que estan en perfecta consonància i diàleg amb el discurs i l’especificitat del lloc.

I és que ben mirat, després de la gran reforma estructural que el museu de Ceret va fer l’any 1985 en què es van arranjar les deficiències de seguretat i de conservació preventiva que arrossegava l’edifici antic, el museu oferia totes les garanties per la recepció d’obres d’art, complint tots els estàndards internacionals. El fet d’exposar obra de primer nivell propietat d’un gran museu en una petita ciutat al sud del país, significa molt pel què fa a la planificació a les estratègies d’estat per visibilitzar col·leccions, per nodrir el territori, per teixir una xarxa de relacions entre institucions. I òbviament, no de qualsevol manera ni a qualsevol preu: en llocs adequats i amb les màximes garanties.

Tan sols el fet de poder contemplar aquestes dues teles ja és motiu suficient per viatjar fins a Ceret. Però a més el museu disposa d’una col·lecció molt rica, que ha anat creixent any rere any, i que permet endinsar-se en la història de la població i alhora connecta el visitant amb moments significatius de la trajectòria de grans artistes del segle XX.

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada s'ha publicat en Art, Cultura, Museus, Visites a museus i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Mirada a una col·lecció: el Museu d’Art Modern de Ceret

  1. Carme Carrera ha dit:

    No tinc la sort de conèixer Ceret però amb aquest article, de ben segur que hi aniré. A mesura que llegia, m’ha anat creant curiositat per saber l’origen i el perquè d’aquestes obres tant excepcionals es troben al museu Ceret. Les polítiques públiques pel que fa als museus nacionals demostren com són d’importants les estratègies i un pla d’acció comú per tot el territori.

  2. Mercè Vila ha dit:

    Agnès, primer de tot compartir amb tu la meva passió per Céret i pel seu museu.
    No et sabia dir el nombre de vegades que, després de fer un cafè amb llet en alguna de les terrasses de colors afrancesats, he passat un matí o una tarda dins del museu.
    Em sembla un exemple genial del potencial dels pobles petits per custodiar joies com aquesta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s