Restes humanes a exposició

per Júlia Gutiérrez

El cap de setmana passat vaig poder visitar l’exposició “Mòmies egípcies. El secret de la vida eterna” al CaixaForum de Lleida. A les seves sales s’ofereix una visió sobre els rituals vinculats a la mort i a l’altra vida a l’antic Egipte a través de peces del Rijksmuseum van Ousheden de Leiden (Països Baixos).

El plat fort de l’exposició és el cas excepcional de la mòmia d’Ankhhor, un sacerdot tebà que va viure al segle VII aC. Intacta i acompanyada pels seus tres sepulcres, descansa a la darrera sala, suaument il·luminada (a vegades, els criteris de conservació aconsellen una penombra molt evocadora, ja sabeu). Al seu voltant, es desplega la història d’aquest personatge en diversos audiovisuals, panells, fotografies i vitrines. El seu cos, lluny del polsós silenci de la seva tomba a Deir-el-Bahari, es trobava aquest dissabte envoltat d’ulls curiosos, veus i música.

A pocs metres de la mòmia, l’arqueòloga Penelope Wilson deia a l’audiovisual The Trail of the mummy: “Ankhhor ha sobreviscut i el seu nom perdurarà per sempre, que és el que els egipcis haguessin volgut”.

Exposició "Mòmies egípcies. El secret de la vida eterna" a Caixaforum Lleida. Foto: Júlia Gutiérrez

Exposició “Mòmies egípcies. El secret de la vida eterna” a Caixaforum Lleida. Foto: la autora

No osbtant això  

No obstant això, vaig poder comprovar que les restes humanes, completes o fragmentàries, no són com qualsevol altra peça d’un museu. Les reaccions del públic s’apropen sovint al respecte, la impressió o, fins i tot, l’aprensió. No és rara l’opinió que aquest tipus de vestigis no s’haurien d’exposar; tanmateix, és habitual trobar-ne en museus d’arqueologia, antropologia, etnologia o ciències naturals. En qualsevol cas, és una qüestió delicada que convé tenir en compte en la gestió d’un museu i un debat viu, com constatarem tot seguit.

Mòmia del Museo Nacional de Antropología de Madrid. Foto: Arantxa Boyero y Manuel Ansede

Mòmia del Museo Nacional de Antropología de Madrid. Foto: Arantxa Boyero y Manuel Ansede

Només cal remenar una mica la web per localitzar diversos casos de controvèrsia al voltant d’aquest tema, que solen presentar trets comuns. En primer lloc, sovint aquestes restes van arribar als museus occidentals durant el colonialisme, de manera que la polèmica pot anar acompanyada de la reclamació dels cossos per part de la comunitat d’origen. Aquest va ser el cas per tothom conegut del “Negre de Banyoles”, però existeixen altres exemples més recents, com les mòmies reclamades pels indígenes Chiu Chiu al Museo Nacional de Antropología de Madrid o “Los Niños del Llullaillaco” al Museo de Arqueología de Alta Montaña de Salta a l’Argentina.

Un cas ben diferent i que va rebre una gran cobertura mediàtica va ser el de l’exposició itinerant d’anatomia “Bodies: The Exhibition”, creada l’any 2005. En ella s’exposaven una vintena de cadàvers provinents de la Xina i preservats mitjançant la tècnica de la plastinació, patentada per l’anatomista alemany Gunther von Hagens i ja utilitzada a “Body Worlds” des del 1995.

Poster de l'exposició "Bodies: The Exhibition"

Poster de l’exposició “Bodies: The Exhibition”

En aquesta ocasió, la polèmica vingué per la dubtosa procedència dels cossos, que se sospitava que podrien ser presoners executats per les autoritats xineses. També es va posar en dubte la voluntat científica i didàctica de la mostra, acusant els seus organitzadors de buscar el benefici econòmic a costa de l’exposició de cadàvers. En alguns països va ser prohibida, com ara a França. Tanmateix, la mostra va rodar per tot el món, essent visitada multitudinàriament, i va donar lloc a d’altres similars.

Finalment, fins i tot en casos on la justificació científica sigui ben sòlida, s’ha de tenir en compte que l’exposició de restes humanes pot entrar en conflicte amb les creences religioses de certs sectors de la població.

L’exposició de restes humanes genera un debat tan complex, implicant qüestions ètiques, polítiques i culturals, que ha merescut l’atenció del personal investigador. Per exemple, la sociòloga britànica Tiffany Jenkins va publicar l’any 2011 una monografia titulada Contesting Human Remains in Museum Collections: the crisis of cultural authority. En ell recollia que, malgrat que el 91% del públic britànic està a favor de l’exposició de cossos humans i els grups de pressió són minoritaris, els museus han tendit a cobrir, retirar o, fins i tot, repatriar aquest tipus de peces. Jenkins afirma que són els propis professionals del sector els qui se senten insegurs a l’hora de mostrar aquesta mena de vestigis, en el context d’una crisi d’autoritat del museu com a institució.

Així doncs, sembla que és cosa nostra, com a futurs professionals de la gestió de museus, reflexionar al respecte i prendre una posició raonada, respectuosa amb les restes humanes i compromesa amb l’estudi científic.

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada s'ha publicat en Debats, Exposició, Museus, Professional i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Restes humanes a exposició

  1. Agnès ha dit:

    Considero que el tema encetat implica un debat profund que hem de fer de manera curosa. Al meu entendre hi hauria una clara diferència, entre els primers casos comentats, en què les restes provenen de l’etnologia o l’arqueologia i són fruit d’una cultura en què es donava un tractament específic a algunes restes humanes, motiu pel qual han arribat fins avui i en certa manera (i sense deixar de ser restes humanes) documenten una cultura, unes creences, etc; i el cas de la com molt bé dius “polèmica exposició” “Bodies. The Exhibition”, en què de manera gratuïta s’exposaven una sèrie de cadàvers dissecats al segle XX amb una suposada vocació científica o d’estudi. En aquest segon cas tinc les meves reserves i dilemes morals, i més quan recordo les banderoles per Barcelona: semblava com si els comissaris s’haguessin entretingut a “jugar” amb els cadàvers per mostrar-los corrent o fent diverses accions, amb una actitud un punt sensacionalista. Al meu entendre, en aquest segon cas el límit moral queda del tot depassat, a més de la qüestió, tant o més important, de l’origen dubtós dels cossos. Per què, em pregunto, quina era veritablement l’atractiu de l’exposició: la vessant científica o la morbositat de veure uns cadàvers reals?
    Finalment, volia comentar que en llegir el post m’ha vingut a la ment una obra de Damien Hirst (artista polèmic allà on n’hi hagi) que posseeix la Tate i que aconsegueix posar-me en aquesta tesitura: en ella es veu l’artista de ben jovenet fotografiant-se amb una actitud juganera amb el cap d’un persona morta. Crec que la fotografia, que personalment em crea certa repugnància, aconsegueix des de l’art contemporani fer-nos plantejar algunes preguntes en aquest sentit.

  2. Raquel ha dit:

    Dins d’aquesta línia, recentment l’artista Morten Viskum en el festival “Red Zone” celebrat a Olso, el passat mes de febrer, va sorprendre amb una “performance” pintant amb la mà d’un cadàver humà. Segons ell mateix va explicar la mà era d’un home que va emigrar a Noruega com a refugiat quan era nen i que havia mort l’any 2008 tot i que, no va donar cap detall de com l’havia aconseguit. Viskum ha realitzat desenes de pintures utilitzant extremitats de persones mortes. Tal i com alguns companys ja han expressat tinc alguns dilemes morals sobre aquesta acció i em preocupa certament l’origen dubtós d’aquestes extremitats de cossos i el morbo fàcil i la provocació que molts busquen alhora de dur a terme aquestes pràctiques.
    Voldria afegir que l’artista Carl Michael Hausswolf es veu envoltat per una gran polèmica al declarar que una de les seves pintures havia estat realitzada amb cendres dels jueus executats en el camp de concentració de Lublin, més conegut com Majdanek (est de Polònia). L’artista va explicar que ell mateix havia robat les cendres durant una visita realitzada al camp de concentració. Davant d’aquestes afirmacions la galeria on es trobava exposada l’obra ha decidit treure-la i s’ha iniciat una investigació policial davant l’allau de queixes i la denuncia i condemna de la comunitat jueva que es mostra totalment indignada davant d’aquest fet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s