El romànic que desapareix

Per Júlia Company

Dibujo1

             Santa Maria, a Belsué, (comarca aragonesa de Hoya de Huesca)

Fa uns mesos, mentre feia turisme virtual a través d’una web de pobles d’Espanya, vaig topar amb una foto que em va deixar astorada. Es tracta de la imatge d’un fresc que, enlloc d’estar exposat en un museu o església, com és habitual en els frescos, resta a l’aire lliure, a la paret d’un edifici en ruïnes. Era la primera vegada que en veia un de totalment descuidat i abandonat a la seva sort. El lloc on es troba es diu Jánovas i és un poble abandonat de la vall de l’Ara, al Pirineu Aragonès. El  motiu pel qual em  va sobtar tant és que em va semblar que era un fresc romànic. Mai hagués pensat que la societat i les administracions fossin capaces de permetre que un fresc d’aquest estil restés a la intempèrie. L’estranyesa que vaig sentir em va portar a preguntar-me per l’estat en general del patrimoni romànic aragonès i em vaig posar a investigar a través d’Internet. Així va ser com vaig descobrir que, en centenars i centenars de casos, es troba en un estat lamentable. La situació, malauradament, no és exclusiva de la província d’Osca, sinó que es dóna en tot l’estat espanyol, encara que, al nord d’Aragó, és especialment preocupant.

Els frescos de Jánovas no són, en realitat, romànics, són del segle XVIII, així que respecte ells em sento  bastant alleujada, però, encara que investigant a través de la magnífica pàgina web www.http://castillodeloarre.org, gairebé no hagi trobat altres frescos a la intempèrie, el que sí que he pogut veure són centenars d’esglésies, la majoria petites ermites, parcial o totalment derruïdes. El més trist és que no  s’han anat ensorrant en un procés lent al llarg dels segles, sinó que les destrosses més importants són la conseqüència del seu abandonament en els últims cinquanta anys. Per posar un exemple recent, l’absis dede Sant Miquel d’Abós, a la regió de Jaca, va caure al 2010.

    Dibujo2

   Església de Secorún, (Alto Gállego)

En estat ruïnós es troben, així mateix, moltes torres, castells i monestirs, però les principals víctimes són les esglésies, concretament les ermites. En deixar de ser utilitzades, ningú ha continuat vetllant pel seu manteniment i han sucumbit, per exemple, a l’acció del brancatge d’arbres propers o de tota mena de vegetació que hi ha crescut al voltant. Moltes estan ja sense sostre. Si bé és cert que també hi ha centenars de casos d’edificis romànics bellament restaurats i perfectament mantinguts, és indignant que les administracions permetin que un patrimoni tant valuós com aquest desaparegui per sempre dels nostres territoris, per molt que les restauracions costin tants diners i estiguem en temps de crisi.

El de Jánovas, però, és un cas especial, perquè l’abandó del seu patrimoni històric és, a més, causat per una injustícia flagrant. Als anys cinquanta, la dictadura de Franco va obligar als habitants d’aquest poble, i els dels veïns Lavelilla i Lacort, a abandonar les seves cases i marxar a viure a altres localitats, perquè es planejava fer un pantà en els seus terrenys. L’empresa que havia de dur a terme les obres era Iberduero, que en l’actualitat es Iberdrola. Va comprar les cases i terrenys i els veïns van haver de marxar forçosament. El govern no els va donar cap altra opció. El pantà, però, no es va arribar a fer, i els veïns van voler recuperar les seves cases, com és natural. Iberduero no els hi va voler tornar perquè encara hi havia sobre la taula els plans del pantà. No va ser fins l’any 2005, que es va fer un estudi que conclogué que les obres no eren viables econòmicament.

Ara, Endesa, l’actual propietària dels terrenys i del pla, pretén vendre les cases i camps als antics propietaris, els veïns expulsats, per un preu que equival a entre 25 i 30 vegades el preu al qual els hi van comprar. Justifiquen aquest encariment argumentant que és el preu actual de mercat. Les cases, a més, ja no estan, ni molt menys, en les condicions inicials, sinó molt deteriorades, en el pitjor dels casos, en ruïnes. Els veïns han estat seixanta anys esperant poder tornar a casa seva. L’espera ha estat tant llarga que ara gairebé ja no es parla de veïns, sinó de descendents dels veïns, i així i tot, el govern segueix sense tenir la intenció de intervenir per posar fi a l’assumpte dignament.

Dibujo3

  Pintures de l’església de Jánovas (Sobrabe)

Tornant a les ermites romàniques, la regió del nord d’Aragó està realment farcida de ermites o esglésies en un lamentable estat de ruïna o esfondrament imminent. La situació es dóna també, en bona mesura, en altres comunitats com Castella i Lleó, on han sorgit bastantes queixes i denúncies pel deteriorament i risc de desaparició de temples romànics i gòtics. A Catalunya també hi ha nombrosos casos de ruïna per abandó, sobretot d’ermites. L’aïllament fa d’aquestes últimes les més propenses a ser oblidades. La quantitat de temples en aquest estat sembla dependre de la comarca. Les comarques d’Osca on hi ha una situació més crítica són la Ribagorça, el Sobrabe i la Jacetània. Al les comarques catalanes del Berguedà i el Bages també n’hi ha molts. Les províncies més afectades a Castella i Lleó són Burgos i Palència. Tot i així, no és un fenomen únic del camp, a la mateixa àrea metropolitana de Barcelona també hi podem trobar casos, com és, per exemple, el de Sant Genís de Rocafort, al Baix Llobregat. L’estat d’abandó, per acabar-ho d’adobar, ha facilitat els robatoris, l’espoli de patrimoni, que acaba en mans de col·leccionistes i antiquaris.

L’associació “Amics del romànic del Bages”, com altres, ha denunciat el mal estat de conservació de tantes esglésies romàniques en la seva comarca, una vintena de les quals, segons diuen, està en procés de degradació. Les esglésies pertanyen al bisbat o estan en mans privades. Jaume Moya, arquitecte que pertany a l’associació, opina que els propietaris de les esglésies haurien de permetre’n la visita, a més de la restauració. També haurien de consentir, almenys, certa rehabilitació que permeti visitar-les sense perill. Segons ell, “a la resta Europa, són les grans empreses privades les que impulsen la recuperació del patrimoni per pròpia iniciativa (…) i això els hi dóna bona imatge i publicitat”. També afirma que els ajuntaments haurien d’estar interessats en les restauracions, perquè afavoreixen el turisme, generador de grans beneficis.

L’associació informa, en la seva pàgina, que moltes d’aquestes esglésies han fet sovint de corral o de magatzem. Jo mateixa he pogut veure, a través de la web, casos de l’Aragó en que esglésies senceres i separades de qualsevol altra construcció, han arribat a esdevenir habitatges. Allà també fan sovint de graner o d’estable. La llei estipula que els propietaris han de vetllar per la conservació dels edificis. El problema és que els primers no tenen els diners suficients per fer-ho. Podria estar-se tractant, doncs, d’un cas d’il·legalitat, d’irregularitat. Segons Jaume Moya hi ha una “manca d’estratègia conjunta entre l’administració i les associacions privades i una falta de regulacions normatives.” A la web de l’associació també es diu que hi ha gent que va a fer excursions als voltants d’aquestes ermites i s’hi queda a dormir. A vegades hi fan foc, la qual cosa deteriora l’edifici, produint fins i tot incendis que en algun cas han arribat a enderrocar el temple.

Dibujo4

Campanar de l’església de Sasa (Alto Gállego)
   

El fet de ser cronològicament més antics i molt menys abundants pel que fa a l’estil, tampoc ha pogut salvar de l’oblit i de la ruïna a l’església preromànica de Sant Quirze de Pedret, al Berguedà, o al monestir de Santa Maria d’Arrasul, a la comarca de l’Alto Gállego, (Osca), entre els pobles de Larrés i Acumuer, a Santa Maria d’Espierre, també a l’Alto Gállego, o a l’Ermita de Can de Used, a la mateixa regió. Són temples preromànics de tradició visigoda. Conserven elements arquitectònics poc freqüents en una església medieval, com els arcs de ferradura, i tot i així s’esfondren entre la vegetació i les inclemències del temps. San Julián d’Espuéndolas és un altre temple mossàrab sense sostre i semi derruït, però ara hom es disposa a protegir-lo. Tampoc li ha servit de res a l’ermita de San Miguel de Sacramenia, a Segòvia, ser Monument Nacional.

Dibujo7

          En els dos casos Santa Maria d’Espierre, (Alto Gállego)
 

La llista de casos de temples o edificis medievals en ruïnes és “inacabable”, com diuen tants experts i aficionats a l’art romànic. Alguns exemples de l’alt Aragó són Sant Nicolás a  Bujaruelo,  Santa Maria a Belsué,  Santa Maria a Nerín, el Parroquial de Santa Maria, a Morcat, l’església parroquial de San Hilario, a Buira, l’Ermita de Yecla, a Lacorvilla… Exemples de Catalunya són Santa Maria de la Serra, al municipi de Farrera, Sant Bartomeu de la Vall d’Ariet, a la Noguera, Sant Martí de Boatella, al Berguedà, i també en aquesta última comarca, Sant Vicenç de Castellar del riu, Sant Climent de Vallcebre, Santa Maria del Castell de Gósol i Santa Maria de Sagàs. Per poder veure aquestes i moltes altres, una bona pàgina web és  http://www.rostoll.cat/obaga/fitxes/romanic/_Romanic.htm

Si les restauracions integrals resulten massa cares, això no vol dir que no es pugui fer res més. Es pot protegir les esglésies en certa mesura sense haver-les de restaurar: col·locant-hi suports de ferro, teulades de fusta, veles protectores a mode de “toldo”, o, per exemple, es pot netejar l’entorn talant la vegetació que les pressiona. Són mesures molt més barates que no pas la restauració complerta, i poden ser de gran utilitat si aquesta no és possible o es fa esperar. Moltes ermites han estat protegides amb aquests mètodes. Per deixar-les enrunar-se definitivament i desaparèixer per sempre millor vendre-les a qui sigui que pugui conservar-les.Hi ha casos d’edificis romànics dels quals només en queda els fonaments, o les pedres caigudes i desendreçades. En aquests casos, no és tant urgent l’actuació, ni val tant la pena. On sí que val la pena actuar de pressa és en els malauradament nombrosos casos en que el temple està en ple procés d’enderrocament.

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El romànic que desapareix

  1. Carme Carrera ha dit:

    Estic totalment d’acord amb les teves reflexions al voltant de la deixadesa i la pèrdua de riquesa de patrimoni. És una qüestió de prioritats suposo però també de molts i molts anys de no vetllar per la cultura, de no valorar-la. Les administracions no s’han posat a pensar cap estudi, ni cap pla estratègic. Si es fa una inversió en restaurar esglésies, alhora és un atractiu turístic. A llarg plaç suposaria una millora per l’entorn, les poblacions i un motiu per atreure públic de tota mena.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s