Integració

Per Guim Català

Actualment treballo com a educador per al programa “Punt de Trobada” de l’Ajuntament de Barcelona i a l’estiu també vaig treballar en un altre programa anomenat “A l’estiu Barcelona t’acull”. En ambdós casos, es tracta de programes adreçats a joves que fa poc que han arribat a Barcelona com a resultat del procés de reagrupament  endegat pel seu pares uns mesos abans. És a dir, que són joves arribats de tot el món que es retroben amb un o amb els dos progenitors després d’una llarga separació, sovint d’uns quants anys.

Tot i haver algunes diferències considerables entre els dos programes (durada, estacionalitat, franja d’edats, propòsits), tenen en comú la voluntat que els joves coneguin Barcelona, més enllà del seu barri. Per aquest motiu, les sortides juguen un paper fonamental en les activitats programades dins del calendari d’aquests programes. Considero que de manera encertada s’inclouen visites a museus en les sortides. Durant el “Barcelona t’acull” vam visitar el Cosmocaixa, el Museu Picasso i el Museu Blau, i recentment amb els joves del “Punt de Trobada” he tornat al Cosmocaixa.

Quan els explicàvem que aniríem a un museu la reacció inicial de la majoria de nois i noies era com la dels joves alumnes del clàssic To Sir with love (Rebelión en las aulas) quan Sidney Poitier els recomana que vagin al Victoria&Albert o al Natural History Museum (minut 9).

<<Nosaltres a un museu?>> Jo els comprenia, per què qui pot competir, a ple estiu, contra tot un matí a la piscina o al Tibidabo? Tots hem estat adolescents. No descobrirem en aquest post com atraure joves als museus, perquè no és el tema que vull tractar i a més donaria per a un tesi sencera. Qui vulgui anar fent boca recomano aquest post de l’Anna Guarro, cap de Programes Públics del Museu Picasso.

Però no ens desviem del tema, arrel d’aquestes visites vaig poder comprovar que, a banda del fet que un bon taller relacionat amb la col·lecció del museu ajuda a millorar l’experiència de la visita, els museus de Barcelona, en general, encara s’han d’obrir als ciutadans d’altres països i cultures que viuen a la nostra ciutat. Considero que s’ha prestat poca atenció al fenomen de la immigració que ha viscut el nostre país en les últimes dues dècades, tot i la seva importància en la configuració de la nostra societat actual, més enllà de propostes específiques com la del Museu d’Història de la immigració de Catalunya (MHiC), que són molt benvingudes. No només s’ha d’afrontar el fenomen com una possible temàtica per a una   exposició, sinó com un repte a treballar en el discurs i les accions del museu.  Quelcom tant simple com traduir algun material informatiu relacionat amb la col·lecció permanent a les llengües majoritàries entre els immigrants de Barcelona -i no només a les llengües dels turistes- seria un petit gest que almenys ajudaria a trencar la barrera de la llengua. Hagués estat un molt bon complement al taller d’estiu del Museu Picasso que, per exemple, els nois i les noies pakistanesos entenguessin una mica millor qui va ser Picasso i la repercussió de la seva obra, perquè a la seva manera, el taller de redefinir el perfil de la seva cara amb elements tan senzills com unes cartolines de colors va oferir resultats molt interessants sobre la consideració que tenien de la seva pròpia imatge.

En certa manera, tot i que el post de l’Anna Guarro esmentat anteriorment fa reflexions sobre els joves, algunes d’elles són extrapolables a com s’hauria d’encarar la participació dels nouvinguts en els museus. El museu com a equipament cívic i sovint públic, crec que ha de complir diverses funcions socials i una d’elles, en la mesura del possible, es fer d’element integrador dels diferents col·lectius d’immigrants residents a la nostra ciutat i país. És cert que hi ha centres cívics, casals de barri o d’altres institucions que potser exerceixen aquesta funció des de fa més anys i amb més eficàcia però el museu disposa de recursos tant vàlids com els dels altres equipaments. Amb l’art, la història o qualsevol que sigui la temàtica d’un museu es poden bastir ponts de diàleg amb gent d’altres cultures. S’ha de sortir a buscar aquest públic i engrescar-lo, i per això s’han de proposar activitats més vivencials i adreçades a tothom. L’exposició pot ser un dels resultats d’un procés participatiu previ obert a tota la ciutadania, on els col·lectius d’immigrants hi juguin un paper fonamental per posar en valor relats i experiències alternatives que ens enriqueixin mútuament. En general, les activitats d’un museu han de ser el més participatives possible, és a dir, es tracta de dialogar i de no oferir un missatge unidireccional, sigui quina sigui la direcció; i en el cas de les activitats que reclamo, allunyar-nos de l’etnocentrisme de certs discursos i incorporar noves perspectives. Un bon exemple és l’experiència prèvia per a la creació de l’exposició “La pell del món” del Museu de la Pell de Vic (i aquí).

És evident que de la nit al dia els museus no faran un gir radical en aquest sentit, tot això s’ha d’anar fent mica en mica, en la mesura del possible. Però és que tampoc cal començar amb grans projectes per a desenes o centenars de persones, simplement obrir-se al barri, ciutat o poble cedint espais per a activitats produïdes per agents externs al museu ja es poden obtenir grans resultats. I aquí torna a aparèixer, com tantes vegades durant les classes del postgrau, l’exemple de les biblioteques de la Diputació de Barcelona. Els partipants del programa “A l’estiu Barcelona t’acull” estaven dividits en set grups diferents de joves que tenien com a seus diàries set biblioteques de diversos districtes de Barcelona. El programa es realitzava de dilluns a divendres durant dos mesos entre el juny i l’agost. No és difícil imaginar que després de dos mesos passant una mitjana de dues hores a la biblioteca cada dia, encara que fos fent classes de català o tallers de manualitats, tots van acabar a finals d’agost tenint el carnet de biblioteques, convertits en usuaris més o menys assidus de la biblioteca i coneixent tots els serveis que els poden oferir les biblioteques. Un exemple del que dic aplicat a l’àmbit dels museus són les visites guiades gratuïtes que oferien el CCCB, el Museu Marítim o el MACBA dins del programa del Festival de Cultura Raval(s) celebrat a principis de novembre.

Per cert, al final van al museu i tots són flors i violes, o més ben dit, tot són crepats i música dels seixanta (minut 3):

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada s'ha publicat en Públics i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Integració

  1. Carme Carrera ha dit:

    Molt interessant l’article perquè es tracten diversos temes que estan encara per resoldre. No només els joves són un públic per captar, les persones nouvingudes difícilment aniran a un museu quan tenen altres prioritats i necessitats, tot i això iniciatives com les que exposes són engrescadores i un camí per recorre. L’exemple de les biblioteques és un bon punt de partida i els museus han fet, al meu entendre, un gran esforç de visualització. És una feina que no s’aconsegueix en poc temps, és un camí llarg que dóna fruits a llarg plaç i el més important és que hi hagi una clara voluntat política d’avançar i fer una aposta perquè els museus siguin un espai social accessible a qualsevol ciutadà, com ara ho són les biblioteques.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s