Leonardo da Vinci, el producte estrella de la National Gallery

Per Anna Ferrando

El 5 de febrer s’acabava la més que promocionada exposició de la National Gallery de Londres Leonardo da Vinci: painter at the court of Milan. La mostra obria les portes el 9 de novembre acompanyada de nombroses crítiques i articles que contribuïen a engreixar la  concepció d’exposició estrella. Articles que qualificaven la mostra d’imprescindible, que asseguraven que la  <<Leonardo’s Exhibition, the National Gallery’’s once-in-a-lifetime show, is a revelation from first to last>> van despertar la curiositat del gran públic. Un autèntica exposició “bomba” -utilitzant la terminologia de Bruno Frey-, i és que en tan sols unes hores ja s’havien venut totes les entrades anticipades per la xarxa, i la única manera d’entrar a veure la mostra era fer hores de cues per aconseguir una de les 500 entrades que es posaven a la venda cada dia (que per cert, tenien el preu de 16 lliures, uns 19, 20 euros aproximadament).

No és la meva intenció ni molt menys fer una descripció de l’exposició sobradament ressenyada a tots els mitjans, però voldria assenyalar que tenia tots els ingredients per ser un esdeveniment megalòman. L’exposició se centrava en l’obra pictòrica de Da Vinci durant la seva estada a la Cort de Milà i tenia el privilegi d’auto-proclamar-se com la més ambiciosa mostra mai feta sobre Leonardo pintor.

Per tant, la missió era remarcar a tort i a dret que era una exposició de rècords: havia aconseguit reunir el màxim de quadres del pintor florentí fins a la data –Leonardo va pintar al voltant d’una vintena de quadres,  dels quals se n’han conservat quinze i n’hi havia exposats nou, tot i que en el global de la mostra hi havia unes 90 obres, entre pintures i dibuixos. Era, per altra banda, el primer cop a la història que les dues versions de La Verge de les Roques –La del Louvre i la restaurada versió de la pròpia National Gallery- es trobaven cara a cara entrant en un interessant diàleg.  Era, també, la primera vegada que es mostraven al públic 33 esbossos propietat de la col·lecció reial britànica. Al llarg etcètera de virtuts de l’exposició, a més, se li havia d’afegir el fet de ser la presentació en societat del Salvator Mundi, obra atribuïda –convenientment- al gran mestre del renaixement l’any passat. La mostra comptava amb els esbossos de Leonardo relacionats amb els quadres, i obres dels seus seguidors que li donaven un valor afegit a la mostra ja que permetia reconstruir el procés de creació del mestre i l’impacte que va causar en els pintors de l’època.

La National Gallery, com a mesura de seguretat, va decidir posar un número límit de visitants: cada mitja hora 180. L’exposició va durar només tres mesos, ja que els museu propietaris de les obres de Da Vinci volien que els les retornessin, però per suplir la brevetat de l’exposició, l’horari s’ampliava fins a les 22h divendres i dissabtes, i diumenge fins a les 19h. És prou il·lustratiu que l’1 de gener, dia en que la National Gallery està tancada, també s’obrís la mostra. A més, com a fet excepcional, i degut a la quantitat d’expectació  que va generar, les dues darreres setmanes la mostra es va tancar cada dia a les 22h.

El departament d’exposicions de la National Gallery, que normalment treballa en les exposicions entre tres i sis anys, va trigar cinc anys per reunir les aproximadament noranta obres. Cal sumar el fet, que portar fins a Londres obres de tanta importància, tan fràgils, i que a més són les peces emblemàtiques d’alguns museus com el Louvre o l’Hermitage, no és una tasca fàcil, i que requereix molta persistència.

La premsa britànica de seguida es va fer ressò del mercat de revenda a través d’Internet que havia provocat l’exposició. Algunes de les entrades anticipades es venien per 400 lliures. Per la seva part, la National Gallery va haver d’afirmar que les entrades que es venien per eBay no eren vàlides. Així doncs, a les taquilles no deixaven passar ningú que hagués obtingut una entrada mitjançant la revenda.

Tant d’enrenou mediàtic i tants rius de gent m’ha fet pensar en les cues de fans a un concert d’una estrella del pop, i –salvant les distàncies- també m’han fet pensar en la revenda de localitats per veure esdeveniments futbolístics importants, o les peregrinacions de hooligans per recolzar el seu equip en una final europea. I, és que més enllà del fet de veure l’exposició, el visitant ja podia imaginar que s’enfrontava a una cursa d’obstacles – i encara més si es desplaçava des d’un altre país- i que l’experiència artística  en sí es veuria alterada per un conjunt de factors extra-culturals (cansament, fred, multituds, etc) que podien alterar-ne la qualitat.

Així doncs, més enllà de la oportunitat que se li brinda a l’amant de l’art en cada exposició, caldria preguntar-se si no entra en joc també el factor consum en el món de les exposicions.

La unicitat d’una exposició, com aquella marca de roba que treu una línia exclusiva i limitada signada per un dissenyador de prestigi, atrau l’espectador. La unicitat, però també el desig de tenir, de formar part simbòlicament. L’estratègia de captació mitjançant la singularitat és la tàctica de màrqueting.

Amb el tancament  de les sales no s’acaba, però, el circ muntant al voltant d’aquesta  exposició. La National Gallery ha produït un documental que s’emetrà en algunes sales de cinema del Regne Unit, Estats Units, Canadà, Mèxic o Noruega entre d’altres i que reprodueix el recorregut de l’exposició. Leonardo Live  és un reportatge de 85 minut, un recorregut a l’exposició, en el qual s’hi barregen fragments de la vida de Leonardo, entrevistes a experts, i alguns moments del desenvolupament de l’exposició, com  la preparació o el dia de la inauguració. Leonardo da Vinci portat a la gran pantalla i en alta definició.  En el terreny de les arts escèniques, les companyies de ballet, l’òpera, i alguns concerts estan ampliant cada cop més l’accés, i alhora els ingressos, a través de la transmissió en viu a les sales o cinema, o pantalles improvisades.  És el primer cop que una exposició es trasllada a la gran pantalla. S’haurà de veure si aquest format tindrà futur, ara bé, tot i que puguem tenir dubtes sobre si la naturalesa de l’experiència d’una exposició és traslladable a la gran pantalla, la proposta està enfocada a augmentar el nombre d’”espectadors”, i portar el record virtual d’una mostra més enllà de les parets del museu, o tal vegada captar possibles nous visitants a futures exposicions.  I aquests arguments són irrefutables des del punt de vista de la gestió  tot i que la proposta tindrà  detractors entre els més puristes: el debat queda obert.

En tot cas, la productora de Leonardo Live, la Phil Grabsky Films ja prepara altres treballs en vídeo de les properes grans exposicions londinenques, com la de retrats de Lucian Freud a la mateixa National Gallery, o les influències sobre l’art britànic de Pablo Picasso a la Tate Britain.

Simplement, el paradigma d’una exposició blockbuster.

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada ha esta publicada en Art, Museus, Públics, Visites a museus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s