Per què esperem a l’últim dia?

Per Anna Moret (@annamoret)

Recentment s’ha clausurat l’exposició temporal Impressionistes. Mestres francesos de la
col·lecció Clark
al CaixaForum Barcelona. L’exposició reunia un excepcional conjunt de pintura impressionista francesa d’entre els segles XIX i principis del XX, procedent de la col·lecció Sterling and Francine Clark.

Per aquest caràcter de peces excepcionals, tot indicava que l’exposició seria un èxit de públic i així ha estat. Tant és així, que l’últim dia les cues davant la sala 4 del CaixaForum s’esdevenien fins gairebé l’hora del tancament definitiu. Intuint aquest fet, vaig decidir tornar-hi aquell vespre, no amb fins culturals sinó sociològics, per poder observar el públic que assisteix a una exposició temporal l’últim dia, sabent del cert que hauran de fer cua i que no podran gaudir de les peces exposades com ho farien en un altre dia.

 
Dibuix d’Aleix Mataró

Corroborat el fenomen de l’últim dia, que m’apassiona, m’envaeixen un cúmul de preguntes del tipus: Per què hi ha tanta gent que espera  l’últim dia per veure una exposició tenint mesos per fer-ho? Per què decidim sortir de casa un diumenge a les set o vuit del vespre per anar-hi tot i saber que haurem de fer llargues cues? Per què acceptem veure les peces a mitges, entre caps i espatlles d’altres visitants, amb comentaris inclosos que no podem evitar però que ens fan grinyolar les dents?

Dibuix de Cristina Curto

Deixant de banda tots aquells visitants que tenen un fort interès per les exposicions com a mitjà que permet conèixer l’art; crec que hi ha una part del públic que va a aquestes exposicions pel simple fet de “complir”, perquè “s’hi ha d’anar”. D’altres es lamenten mentre intenten veure alguna cosa entre tanta gent, per no haver-hi anat abans, sobretot si resulta ser una bona exposició. També hi ha qui no ha tingut cap altra ocasió per fer-ho i no li ha quedat altre remei que anar-hi l’últim dia. O podem trobar aquell turista que ha arribat el mateix dia de la clausura i no l’ha deixat escapar. També hi podem trobar aquell visitant que fins l’últim dia no s’ha assabentat de l’exposició en concret, i gràcies a alguna referència que ha llegit al dominical d’algun diari hi ha acabat anant. I com no pot ser d’altra manera, fins i tot alguna vegada ens l’hem acabat perdent.

Em pregunto si el culpable de no haver-hi anat abans és la manca de temps? L’horari o la ubicació dels museus? O el sofà? I en tot cas, si algun d’ells n’és el responsable, per què hi acabem anant? És que entre el dia de la inauguració i el de clausura el temps transcorre diferent? O ha canviat la ubicació del museu? O el sofà ja no era tant còmode?

Jo segueixo donant-hi tombs i una de les poques conclusions a les que he arribat recau en la  pròpia temporalitat de l’exposició. El visitant en reté les dates i es fa la idea de què disposa de molts dies per anar-hi, repetint ”hi he d’anar, hi he d’anar”, i és així com arriba l’últim dia i encara no ha vist l’exposició.

I vosaltres, que en penseu? Teniu la resposta?

Per cert, acabo ja el post per què he d’anar a veure l’exposició Picasso 1936. Empremtes d’una exposició que demà s’acaba!

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s