Pompidou, versión nómada.

Per  Eugenia Sucre (@eusucre)

“Un gran circo ambulante” así han descrito algunos a lo que, a partir del pasado mes de octubre, es la versión móvil del Centro Pompidou.

Quizás ya muchos conozcan este proyecto de Patrick Bouchain y Loic Julienne, quienes han diseñado una divertida estructura de 650mts2: tres grandes carpas móviles que itinerantemente mostrarán fondos artísticos  por el territorio francés. Espacios flexibles, adaptables, de fácil instalación y que cumplen con las normas de seguridad y conservación de las obras.

Más de una docena de piezas de arte moderno y contemporáneo fueron separadas de la colección permanente para unirse a la primera muestra itinerante  La couleur, incluyendo obras de artistas como Picasso, Matisse, Léger, Cálder y Olafur Eliasson.

El origen de esta iniciativa estuvo en que una gran mayoría de franceses nunca había ido a un museo y la consideración de que ninguna tecnología virtual podía sustituir la relación directa con las obras originales. (Bouchain, 2009)

Por primera vez un museo se transforma en móvil. Una experiencia única en materia de descentralización de la cultura… Exposiciones en movimiento, personal que viaja, ofrecerle a ciudades una oportunidad de incrementar el turismo. A mi personalmente me parece una experiencia fantástica, y que con el tiempo irá seguramente mejorando, por eso la comparto con vosotros.

En el futuro cuántas iniciativas de este tipo irán surgiendo. ¿Iremos al Museo o será el Museo quien venga a nosotros?

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Pompidou, versión nómada.

  1. Davinia ha dit:

    La idea és bona en tant que, per una banda, es facilita l’accés a les obres d’art a ciutadans de tot el territori, descentralitzant la importància de la capital i, per l’altra, les obres d’art prenen importància per damunt del museu com a institució (retornant a la idea de museus estrella de Bruno Frey), és a dir, qui s’hi apropi anirà a veure les obres (i l’estructura, això sí), no perquè sigui tal museu i s’hi ha d’anar.
    Però em plantejo el següent: a) realment és possible una conservació preventiva de les obres d’art amb aquestes carpes? (caldria veure detingudament aquestes estructures, m’ho plantejo des del desconeixement) b) Si en són capaces, això és sostenible? Què requereixen per albergar les obres d’art (ja vam veure a classe que la despesa d’estructura d’un museu és altíssima a causa del consum energètic dedicat a mantenir les obres d’art) i ser estructures mòbils (muntatge, desmuntatge, transport (que vol dir CO2…), neteja/manteniment de l’emplaçament? Al manteniment del museu d’origen li hem de sumar el d’aquestes estructures… potser era més sostenible moure les obres d’art cap a sales existents en d’altres localitats, no haver de muntar el xiringuito cada cop.
    A classe estic veient que el món dels museus i de l’art no és gens sostenible… per sort, l’arquitectura s’està posant les piles i els nous edificis comencen a ser “intel·ligents”. L’ideal seria que els museus s’instal·lessin en aquestes edificis, permetent així la reducció de l’impacte ecològic que tenen actualment.

  2. Marta ha dit:

    Proximitat de les obres a la societat però a quin preu? S’ha de trobar un equilibri per no possar en perill les obres i alhora que el museu traspassi fronteres. Es prioritza l’experiència davant l’obra original.
    Realment és un gran debat i jo crec, que passada la crisis, serà un recurs molt utilitzat en el futur.

  3. Vanessa ha dit:

    Estic totalment d’acord amb els comentaris de la Davinia i la Marta, he pensat en les mateixes qüestions. La idea també crec que és molt bona, és important acostar les obres a la societat, més enllà dels museus, sobretots a tots aquells i aquelles que els hi és difícil accedir. És una aposta i un pensament col·lectiu per què si no, per què hi ha tantes institucions que cada vegada més creen projectes exposicitius i educatius (en molts casos) d’aquesta mena: un exemple és ExpressArt al MACBA però n’hi ha molts més.

    Aquest article en fa pensar en el projecte que té Fundació “la Caixa” d’exposicions itinerants. Durant anys ha portat exposicions, i ara també altres projectes més en el marc de lo social, a tot el territori espanyol: en carpes i a sales de la pròpia ciutat (als seus museus, sales municipals, centres culturals, etc.). Tot i això, en el cas de carpes, diria que mai hi hagut una carpa amb obres d’arts si no amb rèpliques d’aquestes o d’espais. L’aposta del Pompidou és molt arriscada no només a nivell de concepte si no també a nivell de conservació de les obres.

    Si voleu, en alguna ocasió, podem parlar d’aquest tema: jo he estat durant tres anys treballant en l’exposició itinerant de Fundació “la Caixa” Romanorum Vita i hi continuo… Si li voleu donar un cop d’ull al projecte, ho podeu consultar-ne el blog: http://www.romanorumvita.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s