El Museu Blau
Si hagués d’explicar, d’una manera molt concreta, de què m’ha servit el curs que ja acabem, ara ho tindria molt fàcil: entre altres coses, per aprofitar una visita com la d’aquesta tarda al Museu Blau del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. L’ha dirigit la Lina Ubero, Cap de Programes Públics i el tema ha estat el procés de tancament i obertura a la nova seu, el quals ha dividit en tres fases: primera, des del trasllat fins a l’obertura al mes de març de 2011; segona, del març fins al 30 de juny, en què es funciona en règim de gratuïtat i es completa l’exposició permanent; tercera, des d’aleshores en endavant.
Naturalment la seva presentació partia de la perspectiva de públics. En aquest sentit, ha assenyalat que un moment clau per a que l’equip del Museu comencés a creure en el trasllat, va venir quan es va constatar que, contràriament al què s’esperava, bona part del públic actual del Museu veia el canvi com a positiu. Així ho va revelar una bona enquesta de públics, duta a terme, subratllem-ho, per un organisme de l’Ajuntament, amb un cost inferior a 6.000 euros.
La bona recepció s’ha demostrat en la fase actual, resumida per la Lina amb dues expressions: el “poder de la gratuïtat” i “museu de proximitat situat a la perifèria” -en el sentit que el visitant prové majoritàriament del Districte de Sant Martí en què es troba, seguit a molta distància del visitant de la resta de Barcelona i, encara més lluny, del visitant estatal.
Moment de la Visita. Photo: Conxa Rodà. CC-BY-NC-ND
Sense les classes d’aquests mesos, no hauria pogut captar la importància d’aquestes conclusions i, sobretot, els reptes que suposen, els quals sorgiran a partir del què la Lina ha batejat com la “tercera fase”.
A l’inici d’aquesta fase es vol començar a obrir els “pockets”, uns microespais inclosos en el recorregut de la permanent que s’utilitzaran per presentar, de forma canviant, aspectes més específics. Estic segur que significaran un esforç constant i renovat per acostar coneixements científics d’una certa complexitat al públic general.
El segon objectiu que s’ha plantejat per aquesta fase és combinar nous públics al públic actual, majoritàriament local. Aquests visitants nous s’hauran d’anar a buscar i, en aquest sentit, la Lina ha parlat dels assistents als congressos del Centre Internacional de Convencions de Barcelona i també dels visitants que ocupen els nombrosos hotels dels voltants. Finalment, el tercer aspecte que es vol treballar és la relació amb la comunitat científica (universitats i centres de recerca), a partir d’acords que ja estan en funcionament ara i d’altres que caldrà aconseguir. Les experiències analitzades durant el curs, em portena entreveure la quantitat d’energia i professionalitat que caldrà per a que aquests objectius s’assoleixin, però també l’enorme potencial de creixement que suposen per al Museu.
D’altra banda, donat que el curs ens ha dotat d’un cert esperit crític, no em puc resistir a assenyalar un parell d’aspectes que podrien ajudar a millorar el projecte. El primer és molt bàsic: el color de l’espai i en especial de les parets. És una llàstima que un museu que es presenta com el museu blau es converteixi, un cop a dins, en un museu negre, més aviat fosc i intimidatori. No és el millor ambient per a un públic familiar. Personalment, aprofitaria la “feliç coincidència” que, segons els mateixos arquitectes, existeix entre les seves parets rugoses i l’interior d’una cova, per donar-los un to ocre que, apart d’apropar-se més al seu referent natural, segur que resultarà més amable.
El segon aspecte afecta a l’exposició permanent. Actualment l’exposició es presenta, amb el títol “Planeta Vida”, com una història de la vida, des dels seus inicis fins a l’actualitat i també, amb una projecció al futur. El resultat és positiu i atractiu, però em pregunto si no es podria donar un pas més enllà. Fet i fet, el que veiem ho podríem trobar, més o menys, en qualsevol altre museu d’història natural. En canvi, si s’hi donés un toc més local, si per exemple, el recorregut acabés amb una mirada a l’ecosistema mediterrani, al català (amb la seva immensa varietat) i fins i tot al barceloní, potser s’aconseguiria oferir al visitant alguna cosa que no podria veure enlloc més. El recorregut, d’aquesta manera veuria enriquida la seva progressió cronològica amb una progressió geogràfica: el visitant podria combinar les variables origen-futur i universal-local.
Aquest petit canvi, a més, podria repercutir en la definició de la missió del Museu. En efecte, podria ben bé ser que, gràcies a les seves col·leccions, la varietat de les seves seus i els seus recursos i la voluntat tan clara de vincular-se a la recerca i al públic, el Museu tingués opcions per aspirar a ser el museu de ciències i d’història natural de referència dins l’àmbit mediterrani.
Jordi de Nadal
Blog de Gestió Museística 
Molt d’acord amb el que apunta el Jordi. Voldria afegir un parell de comentaris; Pel que fa a l’edifici i els seus espais, realment sobta que un museu de ciències naturals, el públic potencial del qual són les famílies amb nens, s’hagi pensat amb una museografia tant lúgubre. I tot i que el museu ha treballat molt en temes d’accessibilitat adaptant-se a persones amb disminució visual i auditiva, l’edifici presenta una complicació en aquest sentit degut als seus terres inclinats, ja que suposo que serà difícil la circulació de persones amb mobilitat reduïda que vagin amb cadires de rodes per exemple.
El Museu de Ciències Naturals té ara amb aquesta nova seu l’oportunitat de renovar-se i reorganitzar-se, dinamitzant els espais més estàtics de la seva estructura i obrint-se a noves vies: Un trasllat és sempre una bona ocasió per desfer-se dels lastres que arrosseguen institucions que porten funcionant tant de temps (des del s.XIX), i fer un rentat d’imatge, en aquest cas a través d’una molt bona campanya de comunicació i una imatge gràfica potent. Penso que el “Nat” ho està fent prou bé donat que en aquest breu període de temps des del seu trasllat ja són rellevants alguns d’aquests canvis. Destacaria com a innovador el concepte d’aquests “pockets” temàtics integrats dins l’exposició temporal. Em sembla una idea genial que compleix dos objectius; el de la funció investigadora i el de dinamitzar l’exposició permanent de manera que el públic sempre tingui alguna cosa nova per descobrir.
Per concloure un comentari referent a la importància del fet de saber comunicar. Comunicar el què, el com i el quan (també el quant!) està passant en el nostre museu, i amb més raó quan el nostre museu està patint un procés tant complicat com el d’un trasllat. Segons sigui aquesta comunicació de la institució, el visitant es farà una idea positiva o negativa de la mateixa realitat. I és que, com molt bé dèiem un dia a classe, la comunicació no és només qüestió d’uns elements gràfics o de publicitat; la comunicació d’una institució museística es duu a terme mitjançant tots els elements que parteixen d’ella, des del paper de carta corporatiu a, importantíssim, la persona de la institució que ens explica el seu museu. Finalment felicitar a la Lina Ubero, Cap de Programes Públics, perquè aquesta feina la fa realment bé.