Precarietat en les Indústries Culturals

És un fet que el món de les indústries culturals ha trontollat en certs aspectes després de l’esclat de la crisi econòmica, ja que molts dels recursos dels que disposaven abans s’han vist retallats deixant de banda millores, projectes i personal.

Però no tot és culpa de la crisi en la indústria cultural, de per sí inestable, ja que la precarietat, sobre tot la precarietat laboral, és un problema comú i continu en tota mena d’institucions museístiques i culturals en general.

Una pràctica habitual, quan hom comença a treballar dintre del àmbit de la cultura per costejar-se els estudis, és començar a treballar en alguna empresa de serveis culturals com a personal de sala. Les institucions museístiques utilitzen aquests serveis externalitzats per estalviar pressupost en manteniment, neteja i personal. Per a aquest propòsit aquestes empreses de Serveis Culturals, que van tindre el seu boom a finals dels anys 90 i principis dels 2000, es presenten a concursos públics per portar el personal que gestiona el públic, de tal manera que, quan més baix el pressupost, és a dir, quan més poc remuneren als seus treballadors, més possibilitats tenen de portar el personal del museu.

El preu per hora no sol superar els 5,50 euros , a més de proporcionar contractes d’obra i servei o bé temporals, pel que dura una exposició. Aquest personal de ‘kleenex’ són normalment gent qualificada que poden optar per tasques de més responsabilitat però que realment es limiten a fer de personal de seguretat, evitant que els visitants s’apropin massa a les obres. Normalment, si els fan formació per a guies, l’extra per cada visita guiada sol ser 2 euros.

Un altre drama dintre dels nou vinguts (i no tan nou vinguts) al sistema laboral són les ETT, a les quals se sol acudir quan es considera que hi ha un pic de feina. Moltes empreses com Fundació La Caixa utilitzen molts cops aquest sistema, malgrat tenir pressupost més que suficient al tractar-se de l’obra social d’un banc. El que sol passar amb aquest tipus de contracte es que només són de 6 mesos, pocs cops renovables, com a molt 9 mesos o 1 any.

Al no voler fer contractes fixes, el treballador és reemplaçat, com una peça més, sense crear continuïtat ni compromís. L’empresa es veu obligada, per la seva banda, a formar constantment a nous treballadors. Si l’empresa està molt interessada en el treballador/a li proposa un contracte com a freelance però, la situació a l’estat espanyol dels treballadors autònoms és la pitjor de tota Europa, obligats a pagar l’IVA abans de cobrar les factures, pagant una quota abusiva i sense opció a atur o Seguretat Social, en moltes ocasions.

Quan no existeixen aquestes vies de contractació, el més habitual, per aquells més formats inclòs amb estudis de postgrau, és simplement treballar gratis: pràctiques i beques no remunerades o bé remunerades sense superar els 300€ de mitjana.

Pels estudiants d’humanitats -Belles Arts, filologies, història, història de l’art…- la vocació i les ganes de treballar en un àmbit propi i estimat, on és molt complicat formar part, les pràctiques es veuen com la salvació, i també per a les institucions, ja que per un ínfim preu disposen de capital humà qualificat i apassionat de la seva feina.

El més habitual es sentir “els paguem poc, però d’una altra manera no tindrien ocasió de fer el que més els agrada i treballar amb experts”. Personalment, jo estic una mica farta d’aquesta idea de que, a molts de nosaltres, que formem o volem formar part de la indústria cultural, se’ns prengui per beneits i regalem el nostre temps on, sí, segurament aprendrem moltíssim, però no ens ajudarà a pagar el lloguer.

Ja sense entrar en terreny personal, és evident que la precarietat econòmica és un factor íntimament lligat a la indústria cultural, on existeix un “limbe legal” on cap aparell de l’estat t’empara, on moltes lleis ja no s’ajusten al nou panorama laboral, sobre tot per aquells que treballen com a autònoms.

La manca de visibilització i reconeixement de molts treballadors subcontractats fa que, malgrat participar en projectes, creació de guions i itineraris, cap d’ells apareixen com a autors o col·laboradors.

A banda, està el que podem anomenar ‘problema vocacional’, pel que s’acaba creant un regim d’auto-explotació ja que, al cap i a la fi, es fa per la passió que desperta fer una feina que s’estima.

Lamentablement la cosa no sembla millorar, i degut a la crisi, que encara continua, les retallades continuaran tant per a educació com per a cultura, amb la qual cosa, empreses i institucions tenen l’excusa perfecta per continuar amb aquest sistema precari.

Autora: Déborah Camañes

Quant a Gestió Museística

Blog del Curs de Postgrau en Gestió Museística
Aquesta entrada s'ha publicat en Debats, Món empresarial i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Precarietat en les Indústries Culturals

  1. Cèlia ha dit:

    El problema és dir-li industria cultural

  2. Elisenda Juanola ha dit:

    Bingo! Has relatat la meva vida laboral!! (i la de tants, desgraciadament). Encara ara estic patint les conseqüències de l’últim contracte per obra i servei que em van fer…
    Dit això, també crec que la precarietat laboral en el món cultural també es deu al fet que hi ha més treballadors disponibles qualificats que llocs de treball, situació que arrosseguem d’abans de la crisi. Per tant, s’han aprofitat d’aquesta cojuntura. Ja fa uns quants anys que el mileurisme s’ha imposat i tu sabies que si no agafaves la feina perquè no et semblaven bé les condicions, hi havia una cua de gent formada igual o encara més que tu disposada a fer-la. A aquesta situació hi afegim la crisi… i així ens va!! Per tant, crec que l’arrel del problema es remunta bastants anys enrera i té molt a veure (entre d’altres coses) amb la planificació educativa… masses llicenciats que el mercat de treball no pot absorbir i que acaben treballant per sota del seu nivell (tant econòmic, com de capacitació etc.). Diuen que la crisi també és una font d’oportunitats… ens haurem de reinventar?

  3. Déborah Camañes ha dit:

    Eli, completament d’acord amb tu. Part de la responsabilitat la té la planificació educativa, però també nosaltres per deixar-nos infravalorar en certs aspectes.
    Crec que, com tu apuntes, és un bon moment per reinventar-se , el que no sé exactament és com!.

    Cèlia, a què exactament et refereixes?

  4. Cèlia ha dit:

    Em referia a l’ús del terme “indústria cultural” o “indústries culturals” , sembla que al final a quedat buit de valor, serveix per omplir la boca dels gestors però ningú creu en el sector cultural com a un àmbit capaç de generar activitat econòmica.
    Com a educadora conec bé quina és la nostra posició dins de les institucions, malgrat que som un dels nexes directes amb el públic és gairebé impossible garantir una continuïtat , i tampoc es contempla la nostra possible aportació en l’evolució de les activitats que un museu genera. La relació sempre és de dalt cap a baix i no es contempla la possibilitat d’una crítica des de baix.

  5. Retroenllaç: Quin hauria de ser el paper dels departaments educatius en els museus actuals? | Blog de Gestió Museística

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s